Entrevista | Ceferina Banquez Theran, cantora

“Canto ‘sí’ al perdó perquè no matin els fills que queden vius”

La cantora afrocolombiana ha acabat la seva primera gira per Europa a Barcelona. Hi conversem en l'últim assaig abans de tornar al seu país, cap on mira, després de la recent arribada de l'uribista Iván Duque a la presidència, amb el temor de qui ha viscut en terra i pell pròpies la cruesa del conflicte armat. Álvaro Uribe va liderar el 2016 el 'no' a l'acord de pau. Banquez és una de les veus que s'alça, al camp i a l'escenari, per exigir-la.

Meritxell Rigol
 
 
 
Ceferina Banquez Teran

Ceferina Banquez Teran

Cantora i camperola. Potser ella invertiria l’ordre dels factors en la seva presentació. Pot ser que, a més, afegís a les seves coordenades bàsiques la condició de dona afro. Ceferina Banquez Theran (Bolívar, Colòmbia, 1945) és una de les principals exponents del bullerengue, un cant tradicional afrodescendent del Carib colombià, que, només en les últimes dècades, ha començat a ser reivindicat patrimoni cultural.

“Quan jo era nena, les cantores no cantaven si no era a les cantonades dels pobles i a les places. Es reunien les de diversos pobles i l’una un vers, l’altra un altre vers, passaven la nit cantant”, recorda, sota la tènue llum del soterrani de Diobar, a Barcelona, a punt de fer l’últim concert de la seva primera gira europea.

El tamboreig que l’acompanyarà omple ja la petita sala mentre ens explica com de nena sempre pensava que, en créixer, seria cantora. Com la seva tia. D’ella ha mamat sense interferències −”no escoltava una altra classe de música”− el ritme que, assegura, ara li permet compondre. Sense passar mai per un paper. De les entranyes a la veu.

Ho desitja des de la infància però no és fins a entrats els seus seixanta que, de tant en tant, deixa els cultius per pujar en escenaris. “De jove no ho vaig aconseguir. Als 23 anys, amb ja dos dels meus fills, sentia que podia cantar amb la meva tia. Però el meu espòs no va acceptar que sortís a cantar. Abans els homes eren molt masclistes. Havies de fer el que ells volien. I vaig abandonar la llar. Jo tenia clar que a la vida volia cantar”, explica, ara, la mestra. Així es refereixen a ella a la sala i com a tal l’ha premiat el Ministeri de Cultura colombià pel seu primer disc, Cantos ancestrals de Guamanga (2007).

Entre blat de moro, nyam, plàtan o iuca, Ceferina Banquez conrea també els seus temes. “Vaig abandonar la meva finca en el 2001 per la violència i el 2006 vaig començar a compondre i a cantar. En 2007 vaig retornar a la meva finca i llavors vaig seguir cantant al poble, mentre anava al camp i sembrava, perquè jo visc de l’agricultura. Vaig néixer i em vaig criar al camp i encara hi estic”, remarca.

Diu que el bullerengue no es compon de “paraules amoroses”, com moltes de les cançons més escoltades avui per les nenes. Les de reggaeton, concreta. “El bullerengue es compon de la vida real. El que fa és documentar el que li pasa a un mateix. Jo faig composicions pel que sento, pel que vaig viure”, explica. A més de pel seu domini del gènere i per recollir el llegat ancestral del cant, arribat a Colòmbia amb l’esclavitud negra, aquesta cantora es distingeix per la presència del conflicte armat en les seves composicions.

“Adiós, mamá. Salí de la montaña, de los Montes de María. Adiós, mamá”, entona. Cantar va ser una necessitat davant el dolor, reconeix. La violència li ha deixat, més que petjada, una bona trepitjada, com ho ha fet en els set milions de persones desplaçades pel conflicte. Però en seu cas, el dolor del desplaçament i de les morts a la seva comunitat s’ha convertit en una font per compondre i alçar una veu més per a la pau.

“Jo vaig votar ‘sí’ [al plebiscit sobre l’acord de pau, el 2016, aconseguit després de quatre anys de negociacions amb la guerrilla de les FARC]. El ‘no’ era dir no a la pau. I va guanyar el ‘no’ [liderat per Álvaro Uribe, en una votació en la qual el vot ultraconservador va ser determinant]. D’aquí vaig treure una cançó, perquè hem de perdonar per aconseguir la pau”. La convicció l’expressa amb un fil de veu. Perdonar per aconseguir la pau. És el mantra que canta amb més força que no pas quan sols parla.

De les 260.000 morts que ha deixat mig segle de conflicte armat entre Estat, guerrilla i paramilitars, nombroses, masses, les han deixat aquests últims actors armats al seu al voltant. “No vull que segueixin matant gent per matar. Ara estan matant els líders dels pobles. Estem en un país en què tot està complicat. Tants que volen la pau i no han pogut aconseguir-la”, lamenta.

Quan avisaven de nous cossos sense vida, no volia ni apropar-s’hi, explica. Però davant d’algun no va haver-hi alternativa que fer-ho i plorar-ho. I a cantar-ho. Mataron a Donicel, me mandaron un papel para que lo supiera. Como era mi sobrino tuve que coger camino y no tuve a donde escoger, me fui para el Magdalena. Oh Colombia, oh Colombia, la nación más complicada, que la violencia no se acaba, y nunca le ponen fin. Yo tengo que hablar con Uribe y Obama“, va compondre.

“Sóc l’única compositora i cantora que s’ha atrevit a fer composicions sobre la violència”, es reivindica.  Una violència que tem que torni a disparar-se, com en els pitjors anys de la guerra, sota el Govern de la dreta amb Uribe. “Teníem l’esperança que si guanyava Petro podíem aconseguir la pau i seguir treballant al camp. Ara no tinc esperança perquè Duque no va acceptar el ‘sí’ al referèndum. És el candidat que va guanyar les eleccions i va amb Uribe. I Uribe no accepta el perdó. Si la venjança segueix, no hi haurà pau”, lamenta.

Visiblement en la veu i el rostre, tem el repunt de la violència, quan parla de la política contra el perdó, que fa trontollar la construcció de la pau quan està encara tota per alçar. L’advertència de modificar l’acord aconseguit entre l’Estat de Colòmbia i la guerrilla de les FARC era marca de l’uribisme i va disparar a Duque a la presidència.

“Al nou president li dic que hi havia mares amb cinc fills a les quals els en van matar dos. Jo a elles els deia que preferia acceptar el ‘sí’ perquè els que queden vius no te’ls matin. Això vaig pensar jo. Si un no vol la pau, la guerra segueix, i t’acaben de matar els fills. Canto ‘sí’ al perdó perquè no matin als fills que queden vius.”, reivindica amb fermesa.

Més de tres-centes persones líders socials i activistes pels drets humans han estat assassinades en els dos últims anys, segons la Defensoría del Poble de Colòmbia, on territoris abandonats per les FARC després de l’acord i sobre els quals l’Estat no té control efectiu, queden a mercè del paramilitarisme. La desesperança de Banquez en parlar-ne s’imposa als colors dels seus volants, sobre els quals li descansa un penjoll-cor de pedra grisa.

“La música és una cosa que, per molt dolor que un tingui, diverteix, ajuda a oblidar els pensaments de sofriment. Canto sobretot pel patiment que em va quedar de la violència. Canto el que sento i el que vull que la gent sàpiga que està passant. No sé llegir. No vaig estudiar. El que sento ho vaig cantant. Ve de dins. El que jo faig és compondre per a la pau. Per al perdó i per a la pau. Hem de perdonar per aconseguir la pau”, insisteix, canta, el seu mantra de resistència.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*