ENTREVISTA | ELISENDA PRADELL, COORDINADORA DE L'ÀREA DE PSICOSOCIAL D'IRÍDIA

“Calen mecanismes efectius per avaluar el dany emocional en processos judicials com el de l’1 d’octubre”

"És necessari que hi hagi psicòlegs forenses que avaluïn objectivament el dany emocional causat, més enllà del dany físic". Aquesta és una de les reivindicacions d'Elisenda Pradell, coordinadora de l'Àrea de Psicosocial d'Irídia. En casos com l'1 d'octubre cal veure com a la persona afectada li ha canviat la seva manera d'entendre la seguretat, els vincles, les relacions i les pors. "La majoria de persones no recorden el blau que els va sortir, sinó com es van sentir d'humiliades o vexades", denuncia Pradell.

Sònia Calvó
 
 
 
Elisenda Pradell, coordinadora de l'Àrea de Psicosocial d'Irídia | SÒNIA CALVÓ

Elisenda Pradell, coordinadora de l'Àrea de Psicosocial d'Irídia | SÒNIA CALVÓ

L’1 d’octubre a Barcelona, Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans, Lafede.cat i Novact van engegar la xarxa #SomDefensores amb l’objectiu de detectar les vulneracions de drets humans que es poguessin donar a través d’una xarxa d’observadores. Un dels dispositius que es van activar va ser un grup de 30 psicòlegs. Aquest equip va ser organitzat per Elisenda Pradell (Barcelona, 1993) coordinadora de l’àrea de psicosocial d’Irídia.

Aquell dia van atendre més d’una trentena de situacions d’emergència a peu de carrer als diferents centres electorals de la capital catalana. Però allà no va acabar la feina de Pradell i el seu equip. Parlem amb la coordinadora de l’Àrea de Psicosocial d’Irídia sobre la feina que han fet nou mesos més tard de l’1 d’octubre i com encaren els mesos que venen, amb judicis pendents, notícies per arribar i un 1 d’octubre que, de moment, encara s’allarga. Pradell reivindica la importància d’implantar mecanismes efectius per tal d’avaluar el dany emocional, no només el físic, en el sistema judicial.

Durant el mes posterior a l’1 d’octubre vau seguir treballant conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona i la Oficina per la No Discriminació. En què va consistir la feina?

Quan arribaven les víctimes de l’1 d’octubre feiem una primera visita amb un psicòleg i un advocat. Allà vam veure que la necessitat principal que tenien les persones era explicar el que havien viscut i que algú les comprengués en el seu malestar. També vam ajudar a posar moltes denúncies. A més, a les escoles on hi havia hagut més càrregues, com la Ramon Llull, la Mediterrània i la Pau Claris, necessitaven trobar-se en espais col·lectius i fer assessoraments i tallers comunitaris, i així ho vam fer. En aquell moment calia construir col·lectivament el que havien viscut, crear un relat i descarregar. Necessitaven escoltar el testimoni d’altres persones per ajudar a sentir-se més compreses. Per fer tot això vam treballar conjuntament amb Fil a l’Agulla.

Actualment encara feu seguiment psicològic d’algun cas?

Fem seguiment psicològic dels 12 casos que portem des d’Irídia, que són els litigis estratègics, com podria ser el cas del Roger Español, però també n’hi ha d’altres. Això, però, és una manera de treballar que tenim a la nostra entitat. Quan portem un cas en fem un seguiment jurídic i psicològic, que adaptem segons les necessitats de cada persona. L’acompanyament psicosocial té diverses fases, en un primer moment de contenció emocional, que la persona pugui expressar el que va viure en un espai de seguretat i confiança. En aquesta primera fase és important estar atents a la simptomatologia de caràcter traumàtic que pugui aparèixer, com problemes per dormir, menjar, imatges intrusives dels fets viscuts, estat permanent d’angoixa o hiperalerta. La gent s’acostuma a espantar i és important transmetre el missatge que és una simptomatologia normal durant el primer mes. Ja només amb aquest missatge la persona tendeix a relaxar-se i a viure-ho diferent.

A poc a poc, i quan la simptomatologia disminueix, intentem apoderar a la persona construint un relat enfortidor d’allò que va viure, que se senti supervivent i no víctima, que es reafirmi en els seus ideals o principis. A tot això també s’afegeixen, en alguns casos, moments de més tensió com poden ser rodes de premsa o entrevistes o el mateix judici, on es torna a acompanyar a la persona de manera més intensiva perquè es pugui sentir segura.

Quan arribin els judicis, les víctimes poden reviure el que van patir? Com ho prepareu?

L’acompanyament psicosocial que realitzem té com a objectiu construir un relat enfortidor que ajudi a la persona a preveure situacions on explicar la seva vivència, com un judici, que pot ser revictimitzant. Ajudem a apoderar a la persona, que se senti segura del seu relat, de la seva vivència, de la seva història. Si ho aconseguim, el judici es converteix en un moment de reconeixement, de reparació i d’obtenció de la veritat.

El problema és quan una persona s’ha d’exposar a un judici sense mai haver parlat del que va viure. El relat s’ha de treballar en un espai de confiança i no directament en un espai tan exposat i tens com un judici.

Com es fa perquè les víctimes creïn un relat positiu dels fets i integrin el que han viscut?

Quan una persona viu una situació traumàtica això li pot provocar molts sentiments, com ara culpabilitat per haver estat allà; per haver actuat tot i estar en una situació d’estrès; de victimisme; de no poder tirar endavant, etc. Davant d’aquesta situació el que utilitzem és una tècnica que es coneix com a ‘reestructuració cognitiva’. En una situació traumàtica la persona construeix el seu relat amb pensaments erronis, exagerats o distorsionats que fomenten la victimització. Per exemple es pot sentir culpable per no haver marxat en un moment concret o no haver actuat com creu que deuria. Amb la persona analitzem el relat des d’aquesta òptica per poder detectar aquestes distorsions i que la persona, en expressar-se pugui fer-se conscient d’aquests pensaments i canviar-los.

Busquem que la persona es reafirmi en un argument que ja tenien clar, però que potser ara ja no recorden o no s’apliquen. Construïm un relat conjuntament on recordi per què estava allà i què volia defensar. Anem construint a poc a poc i pas a pas perquè entengui que va actuar com creia que era el correcte en aquell moment. També és important que la persona entengui que els cossos policials no atacaven a una persona en concret, sinó contra un grup de persones, però que en cap cas era res personal. Aquesta idea genera molta victimització. Cal que la persona entengui que hi ha altra gent, altres casos i que tots junts vam fer front a això.

Com es mesuren el dany o les afectacions emocionals?

En primer lloc tenim el diagnòstic clínic que es mesura amb el DSM-V, que és el manual de referència de Psicologia i on quedarien reflectits els trastorns com el TEPT (Trastorn per Estrès Postraumàtic), T.Adaptatiu o altres trastorns de caràcter ansiós o traumàtic. Això és un primer criteri. No obstant això, en moltes vegades hi ha hagut una afectació però no es desenvolupa un trastorn. Aquí és on ens trobem un mur i més dificultats per demostrar objectivament que la persona ha patit una afectació emocional.

Hi ha el test V.I.V.O (Valoración del Impacto Vital de Experiencias Extremas) , que mesura com han canviat les creences a causa d’un impacte. És una part molt important, perquè no busca demostrar que es té un trastorn ara mateix, sinó veure com a la persona li ha canviat la seva manera d’entendre la seguretat, els vincles, les relacions, les pors, etc. Són matisos essencials i molt claus, perquè al final la majoria de persones no recorden el blau que els va sortir, sinó com es van sentir d’humiliades o vexades. És gent que potser no s’havia trobat mai amb un policia i a partir de l’1 d’octubre ha canviat la seva manera d’entendre el que és la seguretat dels cossos policials. És un matís que no es veu però hi és, i molts advocats se n’estan adonant. Aquest test és un primer pas, perquè compleix criteris de validesa i és objectiu.

És molt important reivindicar mecanismes efectius en sistema judicial per avaluar el dany emocional. Els metges forenses avaluen objectivament les lesions físiques causades, necessitem més psicòlegs forenses que també avaluïn objectivament el dany emocional causat. Crec que l’1 d’octubre és una oportunitat per posar sobre la taula que el dany emocional es vegi reflectit en els processos judicials. Fins ara ha costat moltíssim si no hi ha una seqüela o un cas de tortura molt fort, però és molt important demostrar que hi ha hagut afectacions emocionals.

Algunes de les denúncies s’han arxivat, com ho viuen les víctimes?

Té unes conseqüències importants perquè les persones dipositen moltes esperances a la denúncia, ja que senten cert reconeixement, reparació i disculpes. La gent no busca una reparació econòmica, sinó seure en un judici, explicar el que va viure i que l’escoltin. Per tant, que s’arxivin algunes denúncies té una part de desmotivació. No obstant això, la gent ha d’entendre que no es tracta del seu cas, sinó de tota la societat, en xarxa. És una causa on tot suma, per tant s’ha d’entendre que si una pota es desenganxa, amb una denúncia que s’arxiva, les altres segueixen estant allà i pot servir, també, per tenir prou validesa jurídica per tirar endavant altres casos que demostrin la brutalitat policial d’aquell dia i l’estratègia repressiva.

Si les persones es queden en la denúncia individual, això generarà un impacte i una sensació de fracàs, però en veritat és tot el contrari, no és un fracàs, és un procés. A més, cal recordar que és molt positiu que la gent escrigui, en forma de denúncia, el que els va passar. La meva sensació és que la gent a Catalunya està molt connectada i en xarxa, en part pel teixit associatiu que hi ha, i això es nota pel que fa al suport mutu.

Actualment encara vivim l’estela de l’1 d’octubre. Necessitem veure que hi ha un final?

Òbviament hi ha notícies negatives i tampoc les podem obviar, però crec que l’1 d’octubre ens ha ajudat com a societat a apoderar-nos i agrupar-nos amb l’objectiu de reivindicar la democràcia, la justícia i els drets humans. La gent s’ha unit sota un missatge de no-violència, de col·lectivitat i d’ànim de construir. És tot el contrari que ha fet l’extrema dreta, que està sent destructiva.

La gent està començant a entendre que l’objectiu repressiu era desactivar tot el moviment, així com trencar el teixit comunitari. I la gent davant d’això que ha fet? Crear més xarxa i seguir sortint al carrer. Encara s’ha creat més sentiment comunitari i de col·lectivitat i, això, és una victòria clara a l’estratègia repressiva.

També hi ha notícies positives, com el fet que Roger Español rebés la Creu de Sant Jordi, per exemple. Això es pot llegir com un reconeixement institucional del dany, és un gest, tot i venir de les institucions catalanes. Al final, que surtin segons quines comunicacions policials o que els presos polítics segueixin empresonats pot generar cert impacte negatiu, però s’ha de tenir en compte com ha estat el procés tots aquests mesos, quins eren els seus objectius i què han aconseguit i sobretot valorar la resposta col·lectiva.

Un dels reclams que feu des d’Irídia és la correcta identificació ­­–­per davant, per darrere i al casc– dels cossos policials. En què pot ajudar, a nivell psicosocial, a les víctimes de l’1 d’octubre o, fins i tot, en futures manifestacions?

Aquesta és una demanda bàsica. Si s’aconsegueix suposa, primer de tot, una victòria a nivell simbòlic, sobretot després de tot el que es va patir. Podrem dir, “vam patir, sí, però hem aconseguit això, ha servit per alguna cosa”. No hem d’oblidar, però que hi ha un fil conductor entre l’1 d’octubre i totes les lluites anteriors.

En segon lloc, crea una sensació de més seguretat. Si la gent té una sensació de total impunitat per part dels cossos policials perquè no van ben identificats, això provoca inseguretat i manca de control, per tant, creus que pots rebre una actuació policial desproporcionada. Com més mecanismes tinguem d’identificació, la persona se sentirà més segura i, per tant, es mobilitzarà més. Si ara mateix tornés a haver-hi un 1 d’octubre, potser algunes persones es platejarien què fer, per por. Si la gent té certes garanties pel que fa al dret de manifestació, se sentirà segura i reivindicarà els seus drets. Jo tinc esperança i crec que la gent, amb aquest sentiment de col·lectivitat, seguirà als carrers.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*