Ca la Trava o l’okupació com “única manera de tenir un sostre sota el que viure”

El matí del dijous es va desallotjar el bloc de pisos okupat Ca la Trava, al districte de Gràcia. L’emergència habitacional provocada per l’augment de preus de lloguer duu a moltes persones a ocupar immobles buits, propietat de fons d’inversions, destinats a convertir-se en pisos de luxe

Sandra Vicente
 
 
 

El matí del dijous, el barri de Gràcia de Barcelona es despertava amb un helicòpter sobrevolant els carrerons del districte. Poc després de les set del matí, els Mossos d’Esquadra executaven un desnonament que planejava sobre l’edifici okupat Ca la Trava des del setembre. El bloc de pisos, on vivien famílies desnonades, joves i estudiants que patien l’emergència habitacional a un dels barris més cars de Barcelona, van allargar la seva estada gairebé dos anys: des del desembre de 2016.

El desnonament de Ca la Trava, que ha acabat amb dues persones -confirmades- detingudes, ha fet fora els okupants del bloc 154 de Travessera de Gràcia. Però la germana bessona d’aquest bloc de pisos, la Jahnela, situada al 156 i okupada durant les mateixes dates, resisteix. Als inicis es van organitzar a través de l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia, que té la seva seu als baixos de la Jahnela. Tots dos blocs de pisos són propietat de la Immobiliària Mar SL, propietària també de la promotora i constructora La Llave de Oro. Els habitatges es trobaven buits des de feia temps i “la propietat havia destrossat a consciència els banys i les cuines que estaven en perfecte estat per a inutilitzar els pisos, on hi haurien pogut entrar a viure veïnes amb un mínim de rehabilitació d’aquests”, a l’espera de construir-hi pisos de luxe, expliquen des de Ca la Trava.

En aquesta mateixa situació es troben desenes de cases i blocs del districte de Gràcia, en els que s’ha hagut de recórrer a l’okupació “com a única manera de tenir un sostre on viure”, apunta Lucía Delgado, membre de la PAH Barcelona. Amb una situació d’emergència habitacional en la que es donen 2.500 desnonaments anuals -13 per setmana- a la capital catalana “estem davant un panorama ingovernable que s’està estenent també als barris més gentrificats”, explica Delgado.

I és que Gràcia forma part d’aquest conjunt de barris anomenats “de moda” de Barcelona. Segons estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona, el preu de venta d’habitatges de segona mà al districte és de 4.379 euros el metre quadrat, mentre que el de lloguer se situa en 13,9 euros. Així, és el tercer districte més car de Barcelona, per darrera de Sarrià i Ciutat Vella. Aquesta pujada del preu de l’habitatge porta a la gentrificació i, inevitablement, a que “els sectors inversors i turístics considerin aquests barris com un caramelet”, segons Delgado.

De fet, des del juliol del 2016, el 17% de sancions a pisos turístics a Barcelona han estat imposats a Gràcia (939) i al 2017 ja se sumaven 27 establiments turístics amb 576 habitacions al districte. “Tot i que l’emergència habitacional acostuma a ser més característica de barris més obrers, els preus abusius i la construcció d’equipaments turístics s’estén a tota la ciutat”, apunten des de la PAH. I és que el modus operandi de la construcció de pisos de luxe sempre és el mateix: “les entitats bancàries venen els blocs a fons d’inversió que expulsen les veïnes, que es veuen abocades a sortir de casa”, explica Delgado.

El districte de Gràcia compta amb 39 espais okupats | Wikimedia Commons

“La solució a l’emergència al barri és fer-nos-en fora”, explica Bàrbara Roch, de l’Oficina d’Habitatge. Al districte hi ha 370 persones en espera a ser reallotjades després d’haver patit un desnonament, “la gentrificació, a Gràcia, no té solució, perquè no hi ha cap pis d’habitatge protegit”. La reubicació forçada a la que es veuen abocades les veïnes del districte, unida a la pujada constant de preus i a la ja assumida concepció col·lectiva que Gràcia és un barri benestant, duu a un mantra que diu que “quan ens desnonen perquè no podem pagar, és perquè en realitat hem estat vivint a un barri per sobre de les nostres possibilitats. El mercat especulador ha aconseguit que creguem això”, opina Roch.

A Ca la Trava, només hi ha una persona usuària dels Serveis Socials, la resta, si decideixen entrar al “sistema hauran de posar-se a la cua rere aquestes 370 persones”, apunten des de l’Oficina. Aquest ens es va posar en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona que, va exercir d’intermediari entre veïnes, l’espai okupat i La Llave de Oro. “La nostra intenció inicial, quan vam okupar, era expropiar els blocs de pisos”, recorda. El consistori, però, es va oferir a comprar-los, opció que va dur a parar durant un any la primera amenaça de desnonament de Ca la Trava, però “per motius burocràtics, no es va arribar a fer”, apunta Roch. Ara, l’opció sobre la taula és negociar amb la constructora per a que apliqui la norma del 30% i destini aquest percentatge dels nous pisos de luxe que s’han de construir a habitatge protegit. “A nosaltres ens sembla bé l’opció de l’HPO, però no volem el 30. Volem el 100%”, afirma.

Gràcia, pionera en okupacions

Al desembre de 1984, un grup de joves provinents de moviments llibertaris i veïnals de Barcelona, van okupar un espai a la Vila de Gràcia, que es va convertir en la primera okupació d’un edifici com a centre social a tots els Països Catalans. I és que, a més de donar resposta a les emergències habitacionals, alguns espais okupats també dinamitzen els barris, com és el cas de Ca la Trava, El Banc Expropiat o el Casal Tres Lliris.

Aquests són només alguns dels 39 espais okupats del districte de Gràcia, tot i ser un número que fluctua degut als desnonaments que es van produint. Una de les darreres execucions més sonades es va donar a l’Armadillo, un bloc okupat, propietat del BBVA, on hi viuen cinc famílies amb cinc menors a càrrec; un total de 26 persones. El passat mes de juliol va ser ajornat ‘in extremis’ el seu desallotjament, tenint ja a les portes el dispositiu de Mossos d’Esquadra. Un acord amb el banc, anunciat pel regidor de Barcelona en Comú, Eloi Badia va paralitzar el desnonament.

Davant l’emergència habitacional, es van crear diverses campanyes com #SobreviscAGràcia, impulsada per l’Oficina d’Habitatge, per cercar l’adhesió d’entitats, col·lectius i particulars per evitar la turistificació, denunciar l’especulació i parar els desnonaments. “Des de 2010, 7 persones han abandonat cada setmana la Vila de Gràcia. En el mateix període, el número de pisos turístics s’ha multiplicat per cinc”, resava una de les proclames de la campanya.

‘La llave de oro’ i la bombolla immobiliària

L’immoble del 154 de Travessera de Gràcia, on està situada Ca la Trava, és propietat de la immobiliària ‘La Llave de Oro’, sota regència de Lluís Marsà, també president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya. L’empresari català és un dels que més ha aixecat la veu per a protestar contra la recent mesura aprovada a l’Ajuntament de Barcelona de destinar el 30% de la nova construcció a l’habitatge social. “La normativa impulsada per Colau va contra la llei catalana d’urbanisme i l’estatal del sòl”, va afirmar. Així, no descarten emprendre accions legals contra el consistori si s’acaba aplicant la mesura.

Marsà, que va ser acusat el 2016 de malversació i falsedat documental per una operació realitzada per l’Agència Catalana de l’Aigua, considera que la mesura del 30% no solucionarà pas l’emergència habitacional, sinó que l’agreujarà: “pot provocar una paràlisi al sector i afegir més pressió sobre els preus, degut al desequilibri que es generarà entre oferta i demanda”, va afirmar en un article publicat a Habitatge i Futur. Així mateix, considera que l’obligatorietat de crear habitatge social no afectarà a tota Barcelona, ja que hi ha zones que ja tenen “la seva pròpia càrrega d’habitatge protegit”, com La Marina, Vila Olímpica o Glòries.

Precissament, en aquesta zona, la ‘Llave de Oro’ va adquirir a l’abril 3.300 metres de sòl per 22 milions d’euros, en els que planeja aixecar edificis buscant un únic inquilí. Aquesta operació se suma a la llista dels 11 projectes de l’empresa que encara té pendents de llicència a la ciutat de Barcelona.

El ritme de construcció de La Llave de Oro es va mantenir sa, inclús durant els pitjors anys de la crisi immobiliària, durant els quals l’edificació va arribar a caure 40 vegades respecte 2006. Aquell any, 2013, Catalunya va ser l’única comunitat que va tancar l’any amb un increment en la construcció d’habitatge. El principal promotor responsable d’aquestes operacions va ser La Llave de Oro. “Les ventes van molt bé i inclús hem començat a apujar preus”, declarava a El País en 2013 el director comercial de l’empresa.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*