Una sèrie de Catalunya Plural: Llarga vida a les llibreries!

Barri i lectures A Peu de Pàgina

Gemma Barrufet va obrir la llibreria A Peu de Pàgina en un local dels seus avis, a Sarrià, l'any que esclatava la crisi. Ara explica la fórmula per sobreviure: "Una mica de passió, una mica de cap, llegir tot el que puguis i deixar-te nodrir pels lectors, perquè mai en sabem prou"

Anna Boneta Palacín
 
 
La fundadora de la llibreria A Peu de Pàgina, Gemma Barrufet, amb la seva filla, Anna Torrella, a l'esquerra | Foto: Pol Rius

La fundadora de la llibreria A Peu de Pàgina, Gemma Barrufet, amb la seva filla, Anna Torrella, a l'esquerra | Foto: Pol Rius

Llibreria: “Establiment on es venen llibres”, segons Wikipèdia.
Llibreria: “Espai de paraula”, “aparador de cultura”, “centre d’agitació cultural”, segons els llibreters i llibreteres.

A Catalunya, el 2016, es van obrir 33 llibreries i se’n van tancar 11. El 2017 se’n van obrir 22 i 6 van tancar… Al contrari del que podria semblar en temps de vendes en línia, llibres electrònics i audiollibres, encara hi ha qui aposta per una de les professions més antigues i prestigioses, la de vendre llibres de paper.

Catalunya Plural publicarà els dies vinents una sèrie de reportatges dedicats a les llibreries dels barris de Barcelona. Aquest recorregut i les converses amb les persones que les han creat formen un retaule molt particular. Algunes amb 40 anys d’història, d’altres amb la pintura de les parets encara fresca, però totes elles amb un objectiu comú: reivindicar la professió de llibreter@.

“Sóc una mica kamikaze, jo vaig obrir per passió. No tenia res quan vaig obrir. Vaig arrencar a pèl. Venia del món jurídic, m’agradava molt llegir, el món dels llibres, i em vaig dir: ‘ho provo'”. D’això ja fa gairebé 11 anys i ho recorda Gemma Barrufet, de la llibreria A Peu de Pàgina, al barri de Sarrià de Barcelona, on treballa amb l’ajuda i implicació de la seva filla, Anna Torrella.

Va apujar la persiana el setembre del 2008, en un local propietat dels seus avis i amb uns estalvis que va invertir a fer obres i en llibres. “El barri em va rebre bé. La ubicació és molt important en una llibreria de barri”, diu quan explica que a Sarrià la gent és lectora i, a més, es programa molt. “Fem trobades amb il·lustradors, concerts… L’última activitat que hem fet, amb l’escola Orlandai, ha estat una nit il·lustrada i literària. Potser programem massa, tant les llibreries com els centres cívics i les biblioteques, i entre tots ens trepitgem”.

Ja fa deu anys que va iniciar el Club de lectura d’adults i des de fa un temps ha posat en marxa el Club de petits, que va de 10 a 12 anys. I després hi ha Sant Jordi, una manera d’anar més enllà del barri, ja que comenta que cada any hi acudeix més gent de fora. “Jo no gaudeixo aquell dia, tot i que tenim molta gent que ens ajuda. L’any passat érem 18, però no sé, és la logística, l’estrès, voler comprar llibres perquè toca, no tenir el llibre que et demanen i després hi ha qui et demana una recomanació”. Arribat aquest punt fa una pausa i deixa anar una mitja rialla per prosseguir: “Un dia va venir un senyor a tres quarts de deu de la nit, amb la porta tancada i em va dir: ‘¿Me puedes recomendar tres novelistas rusos del siglo XIX?’ Jo vaig pensar: on hi ha la càmera oculta…”.

La narrativa, el llibre infantil i l’àlbum il·lustrat, els que més triomfen | Foto: Pol Rius

A Peu de Pàgina és un espai obert i actiu. Formalment és amable i càlid. Té dos pisos. La planta baixa, de dimensions reduïdes, on ja trobem llibres a tocar de la porta, té una escala just a mà dreta, amb llibres pràcticament a cada graó que et convida a pujar al pis de dalt. Ja a la part superior, el terra de parquet, el sostre no massa alt, llibres a esquerra i dreta i una gran illa al mig perquè hom s’hi pugui moure tranquil·lament. Al fons un petit espai per les activitats. La narrativa, el llibre infantil i l’àlbum il·lustrat és el que té més sortida.

Les dones són les principals clientes tant en la compra de llibres com en les activitats. “Els homes s’enfaden si dic això, però són molt poc de compartir. A més també hi ha el fet que ells compren molt assaig, l’assaig no dóna tant joc per compartir si t’ha agradat o no…”, comenta Gemma Barrufet mig en veu baixa. “És molt difícil recomanar una novel·la a algú, sobretot si no és lector. Hi ha el perill que no l’enganxi i, si això passa, ja hem fracassat: jo que l’he venut i qui l’ha comprat”, conclou.

A l’hora de comprar, els llibreters tenen un servei automàtic de novetats, que efectua directament el comercial, sense mostrar els llibres. “Pels llibreters és un perill”, puntualitza Gemma Barrufet, que prefereix rebre els comercials a la llibreria. “Amb els anys, aquests ja et coneixen i fins i tot n’hi ha que et diuen: ‘Això no és per a tu. Perquè l’acabis tornant i acabi guanyant diners el transportista…'”.

Gemma Barrufet s’atura i, com qui està a punt d’explicar un acudit, diu: “Per exemple, amb Las sombras de Grey vaig tornar tots els exemplars i d’aquí que sóc famosa a Random (House Mondadori), doncs un dia em van dir: ‘Hi ha una pirada que ha tornat tots els exemplars’, i era jo. Però no per la qualitat literària, sinó ja com a dona. Amb aquest llibre sóc especialment crítica. I l’argument de les editorials, que així els possibles lectors continuen entrant a les llibreries i comprant, és mentida. Una llibreria és el llibreter i se’ns ha de respectar el nostre criteri. La gent valora que el llibreter sigui honest”, reivindica.

“Aquest ofici demana passió, però també cap”, prossegueix. “Hi ha llibreries que han anat malament per no haver fet una bona gestió. Cada vegada que parlo potser faig enemics, però trobo que s’ha frivolitzat el que suposa obrir una llibreria”, manifesta. “Jo, si no tinc diners, no obriré un forn de pa, ni una ferreteria, però estem en un moment que els llibreters que no tenen diners fan Verkamis. Els meus estalvis els vaig invertir aquí, no vaig demanar diners a ningú. Per muntar una empresa has de tenir els diners. I en el cas de les llibreries petites, que diria que som el 80%, fas d’home orquestra: atendre els comercials, passar l’escombra, treure la pols, atendre al telèfon, als clients, promoure les activitats…, però sense oblidar que som una empresa, això sí, on no hi ha ‘reparto de dividendos’.”

El pis de dalt de l’A peu de pàgina té el sostre baix i llibres per tot arreu | Foto: Pol Rius

A Peu de Pàgina va obrir amb la crisi de l’any 2008. “Recordo el mes de setembre, hi havia els paletes amb la ràdio encesa tot el dia, i això de la crisi ja sonava, a les notícies parlaven de les hipoteques escombraria dels Estats Units. Els dos anys següents van ser molt durs, al principi no vaig tenir ni sou… El 2010 sobretot hi va haver una baixada important. I després he anat creixent i tirant endavant, però sent una persona molt austera. S’ha de ser idealista i romàntica, però austera”, comenta rememorant els seus inicis.

A continuació, enumera un seguit de llibreters que no vénen d’aquest món, sinó del magisteri, del periodisme o del dret com ella. Fan xarxa entre ells, trobades amb els editors, comparteixen recomanacions de lectures, fins i tot comparteixen llibreter, com és el cas d’A Peu de Pàgina i NoLlegiu.

“Em trobo joves de 16 o 18 anys que, davant d’una novel·la, escullen el castellà i no em saben dir perquè. No sé si té a veure amb la política, les sèries… I, a més, les sèries fan perdre lectors”, manifesta. “Jo ho entenc. Arribes a casa a les 9 de la nit cansada i t’és més fàcil posar-te a veure una sèrie perquè representa menys esforç mental. Tot això ho puc entendre, però tinguem un llibre també… A més, s’està començant amb un fenomen pervers: a les faixes dels llibres ja hi diu ‘Aquest llibre està triomfant a Netflix’. És a dir, no és una sèrie que surt a partir del llibre, sinó al revés”, verbalitza Gemma Barrufet amb posat preocupat, tot i que no creu que les llibreries ara per ara perillin, però sí que s’han de cuidar.

Segueix la seva reflexió mostrant, a més, la seva preocupació pel retrocés que hi ha hagut de lectors en català. Comenta que hi ha molts prejudicis i moltes llegendes urbanes sobre que les traduccions són fluixes. Ella no hi està d’acord, ja que considera que actualment hi ha traduccions molt bones i que a més les editorials haurien d’invertir més a recuperar autors, com en Tísner, Pere Calders i altres.

A tot el que s’ha dit fins ara se li sumen altres factors, comenta amb inquietud. “Com l’ebook, que durant un temps tothom regalava per Nadal i va acabar sent un fracàs, o Amazon, que fa molt mal als llibreters perquè ho te tot, des de l’edició de l’any 57 de Pio Baroja fins a l’últim youtuber. I després la logística, la rapidesa. Jo trigo entre 24 i 72 hores en portar un llibre. Contra això no puc lluitar, i si hi sumes que hi ha gent que va a la llibreria, a veure per exemple l’última novetat d’Haruki Murakami, i després se’l demanen a Amazon… Què podem fer nosaltres davant d’això? Doncs parlar, compartir, recomanar el llibre, comentar la vida de l’autor, en definitiva donar aquest plus literari i d’humanitat, perquè la pantalla és molt freda.

Al final de la conversa Gemma Barrufet resumeix, com si d’una recepta es tractés, el que per a ella és l’ofici de llibreter: una mica de passió, una mica de cap, llegir tot el que puguis i deixar-te nodrir pels lectors, perquè mai en sabem prou.

Les recomanacions d’A Peu de pàgina

  • Manhatan Beach, de Jennifer Egan, que fou premi Pulitzer l’any 2011, però encara no s’havia publicat mai aquí. L’ha tret Salamandra en castellà i 1984 en català. És la història d’una noia de Nova York als anys 40, sense homes, ja que bona part es troben lluitant a la Segona Guerra Mundial. Les dones ocupen els seus llocs: soldadores de vaixells, paletes, etc. Una de les protagonistes vol ser bussejadora. A més, hi ha una descripció de tota la vida nocturna dels clubs de NY, de com eren les famílies d’aquella època.
  • Fugir és el més bell que teníem, un llibre que en tres setmanes s’ha exhaurit. És entre novel·la autobiogràfica i assaig reflexiu, sobre l’exili de l’àvia de l’escriptora Marta Marín-Dòmine.
  • Pippi Calzaslargas, del que Gemma Barrufet mostra un exemplar i diu, no sense nostàlgia, que potser ja no en tornarem a veure cap més, perquè l’editorial ha perdut els drets i aquest és el darrer exemplar que hi ha…

Llarga vida a les llibreries!

Una sèrie de Catalunya Plural

La llibreria A peu de pàgina fa cantonada entre els carrers Major de Sarrià i Jaume Piquet | Foto: Pol Rius

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*