Barcelona s’escriu amb ‘b’ de bandoler

Camino Portal de l'Àngel endavant fins al carrer de la Cucurulla i giro a la dreta per Portaferrissa. M'aturo davant la reixa pintada de negre que impedeix entrar al carrer de Perot lo lladre, tal com anuncia la placa. I, com el dia que el vaig descobrir de petita, em deixo portar per la imaginació entre els barrots -Al lladre, al lladre! - a la recerca de Perot

Inma Santos
 
 
 
Grabado de Juan Sala Serrallonga.

Grabado de Juan Sala Serrallonga.

Camino Portal de l’Àngel endavant fins al carrer de la Cucurulla i giro a la dreta per Portaferrissa. Avanço deixant enrere el carrer del Pi i, un cop més, m’aturo davant la reixa pintada de negre que impedeix entrar a la següent carrer que s’obre a la banda de mar; no és més que un passadís estret en forma d’ela que desemboca a Pi, al costat de Galeries Maldà: carrer de Perot lo lladre, anuncia la placa. I, com el dia que el vaig descobrir de petita, em deixo portar per la imaginació entre els barrots -Al lladre, al lladre! – a la recerca de Perot.

Les cròniques el descriuen com un jove alt, ben plantat, més aviat prim, de cabell ros tirant a vermellós, bigoti retallat, barba escassa … i boca gran. Perot Rocaguinarda (1582-1635) -aquest era el seu veritable nom- era, segons sembla, el galant amb el qual qualsevol donzella de l’època hagués somiat i al que els seus pares haguessin acceptat de bon grat, si no fos per un detall important: era bandoler. I no un qualsevol. Diuen que era valent i astut i que, en pocs anys es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya; un dels més coneguts i famosos juntament amb Joan Sala, Serrallonga. És clar. Però bandoler, al cap i a la fi, així que un no pot deixar de preguntar-se com un lladre i un criminal perseguit per la justícia va esdevenir una llegenda i va arribar a tenir un carrer amb el seu nom a Barcelona.

Tres parades sinistres

La veritat és que a Perot li va tocar viure a la fi del segle XVI i principis del XVII, una època en què el bandolerisme era un fenomen molt arrelat a Catalunya i també un reflex de la convulsa situació política del moment. L’elit de la noblesa catalana es trobava dividida en dos bàndols: els més propers a França i els que preferien reforçar les seves relacions amb la monarquia hispànica. Els primers rebien el nom de nyerros  i tenien el suport dels nobles; els segons, coneguts com cadells, comptaven amb la simpatia de la incipient burgesia. La guerra entre els dos bàndols va ser un brou de cultiu ideal per atraure a les dues files a buscafortunas, fugits de la justícia que buscaven desaparèixer, aventurers o fins i tot pagesos armats que deixaven les seves terres per allistar-se al bàndol millor pagador.

La fama de molts bandolers va arribar a les portes de Barcelona, ​​ciutat que no van dubtar a visitar alguna vegada d’amagat, és clar, perquè en aquella època, els bandolers eren mers criminals i lladres, i Barcelona, ​​el lloc on anaven a morir condemnats i executats. Cenyint-nos exclusivament a aquesta realitat, fer una ruta de bandolerisme a Barcelona podria resultar una activitat, sens dubte, sinistra i macabra que ens portaria a tres parades obligatòries. La primera, al número 1 de la plaça del Pi. En aquest edifici que ara acull una botiga de souvenirs, es troba mig esborrat pel temps un escut oblidat que recorda que allí va estar -fins 1789, quan va obrir les portes la estamperia d’art Artigues, que va tancar el maig del 2007- la seu de la Reial Arxiconfraria de la Puríssima Sang de nostre Senyor Jesucrist, la institució responsable d’acompanyar els bandolers condemnats a mort durant les darreres hores, oferir-los consell espiritual i velar el seu cos un cop executats.

La segona parada ens portaria a l’actual confluència de la Llibreteria amb Via Laietana, on diuen que es va alçar, molt abans de la reforma que va donar lloc a aquesta gran via, la presó de l’Àngel. Requereix fer un exercici d’imaginació, perquè no queda ni rastre d’aquesta presó, però d’aquest punt partia el passeig popularment conegut com les cent cantonades, un recorregut humiliant i de tortura per al reu que el portava de tornada al penal o a la tercera i última parada, la forca -en qualsevol de les places habilitades o al Pla de les forques, en l’actual Pla de Palau, en cas d’estar condemnat a la pena capital.

Diuen que precisament el llegendari Serrallonga va estar reclòs a la presó de l’Àngel alguns dies fins que va ser executat a la plaça del Rei, acusat de cometre 50 assassinats i després de ser brutalment torturat. Va ser el 8 de gener de any 1634, davant una multitud a la qual se li va donar el dia lliure per poder presenciar l’espectacle de la seva mort.

Calle de Perot lo Lladre, desde la calle del Pi.

D’herois a malfactors

Perot lo Lladre, en canvi, es va salvar del cadafal. Expliquen que Rocaguinarda era temut pels seus enemics, principalment per l’exèrcit de Sa Majestat, que durant anys va intentar donar-li caça sense treva des que, en 1607 el virrei de Catalunya, el duc de Monteleone, va dictar la primera ordre de captura contra ell i, després d’enfrontar a l’alcalde de Vilalleons, el rei mateix ho declarés enemic. Cansat que les autoritats el perseguissin sense treva i sense èxit, el 1610, la història del bandoler va donar un gir radical: va escriure el virrei demanant el seu indult. La seva petició no va ser acceptada fins l’any següent, pel nou virrei, l’arquebisbe Pedro de Manrique, amb unes condicions clares: abandonar Catalunya i Espanya en menys de 22 dies i partir amb destinació a Flandes o Itàlia per servir les tropes reials per un període mínim de 10 anys. Així va ser com, als 29 anys, el bandoler es va passar a l’altra banda de la llei. Una jugada mestra amb la qual es va lliurar de la mort i va canviar la imatge de dolent que la cort i la noblesa tenia d’ell.

Sigui com sigui, i independentment de com morissin Perot o Serrallonga, la realitat és que tots els bandolers sense excepció han estat descrits de maneres molt diferents segons l’època: si al segle XVI eren mers criminals i lladres, en el XIX, fins als més sanguinaris van passar a ser considerats herois al servei del poble a causa de la mitificació a què han estat sotmesos per part d’una sèrie d’autors de diferents èpoques i que no van fer més que créixer amb el Romanticisme i la Renaixença. Novel·les, poemes, sarsueles, balls populars i, més endavant, pel·lícules i sèries de televisió … La literatura els ha dedicat sonets i llegendes que van desdibuixar la realitat fins convertir-los en personatges heroics, romàntics, enginyosos i capaços de burlar els agutzils com a autèntics Robin Hood catalans.

El botí de Serrallonga

Li va succeir a en Serrallonga, si. Quan la convulsa situació catalana es va agreujar fins a desembocar en la revolta de 1640, va créixer a tot Espanya l’interès per conèixer la realitat del que succeïa allà per explicar-la, i el nostre sanguinari bandoler es va convertir en el nom perfecte per a això. Antonio Coello, Francisco de Rozas Zorrilla i Luis Vélez de Guevara van estrenar en 1635 una obra conjunta,  El català Serrallonga,  que el va exalçar com heroi dels més desfavorits i que va ser el tret de sortida per a una cascada de títols sobre ell i sobre altres bandolers que, entre altres coses, han deixat constància de les visites d’en Serrallonga a Barcelona, escenaris que ens porten a descobrir localitzacions més enginyoses -qui sap si reals o no- i menys macabres que les tres primeres parades ofertes més amunt per una ruta de bandolers per Barcelona.

Comencem pel  Hostal de l’Infern , del qual avui no queda ni rastre -ni tan sols de la seva ubicació, ja que es trobava a la part del barri de la Ribera que va desaparèixer en construir Via Laietana. Era una taverna de mala fama que, segons expliquen, freqüentava el sanguinari bandoler quan viatjava d’incògnit. Segons alguna llegenda, el tresor del bandoler s’amagava al carrer de Mirallers, 5, prop de la taverna. Altres versions afirmen que on guardava el botí dels seus robatoris era al palau dels Torrelles, Situat segons les versions al carrer de Basea o a la cantonada de Santa Anna amb el Portal de l’Àngel. Expliquen que el bandoler es va enamorar de Joana, la filla dels Torrelles i que una nit, durant una celebració, Serrallonga va saltar la muralla del sector de Santa Anna i va aprofitar per assaltar la casa i segrestar Joana, que es va incorporar a la banda i el va acompanyar des de llavors en totes les seves correries.

Can Figarola, sede del Museo Palmero.

Can Figarola, sede del Museo Palmero.

Una altra parada obligatòria porta fins al carrer Judea, 2, a Sant Genís dels Agudells, on s’alça una masia del segle XV restaurada, mostra viva del gòtic civil de Barcelona:  Can Figarola. Rep el seu nom d’una família important en la història d’Espanya del segle XIX, Laureà Figuerola, que va ser ministre d’Hisenda en el govern provisional d’Espanya en la revolució de 1868, la mateixa que va instaurar la pesseta com a moneda nacional. Comprada i rehabilitada en l’últim terç del segle passat pel pintor Alfredo Palmero, avui és la seu d’un institut d’art que porta el seu nom i que acull la tercera generació de pintors de la mateixa família. A més de la magnífica col·lecció d’art, encara es poden visitar els túnels i passadissos subterranis que es conserven sota l’edifici i que, segons expliquen, facilitaven la fugida en època de bandolers. Al soterrani d’aquesta casa es troba la cova mil·lenària on, segons la llegenda, s’amagava Serrallonga i que connectava amb Collserola.

 Perot el del “bon camí”

Pel que fa a Rocaguinarda, a Barcelona tenia pel que sembla molts amics, encara que no se sap amb certesa si mai va arribar a entrar o no a Barcelona, tot i que va estar diverses vegades a les portes. Des de la literatura, diversos autors de diferents èpoques ofereixen grans episodis del bandoler dins de la ciutat -Verdaguer, el rector de Vallfogona, Lope de Vega, Maragall, Unamuno, Joan Amades, Rafel Tàsis-, encara que la seva aparició més prestigiosa i coneguda a la literatura li va venir a Perot de la mà de Cervantes, en el capítol LXI del segon volum de  Don Quixot de la Mancha, en el qual apareix amb el nom de Roque Guinarda i en la companyia passa tres dies a la ciutat. Potser algú li va parlar a Cervantes del bandoler i ell va posar a volar la imaginació, però tampoc es pot descartar que tots dos coincidissin realment a la ciutat. De fet, són diverses les llegendes que situen el bandoler en diversos escenaris d’ella, així que per què no incloure-les també en aquesta ruta?

No content amb crear llegenda en el món dels vius, Perot també va triomfar per la seva bona fe en el més enllà i va ser protagonista d’una de les llegendes de fantasmes que compten per Barcelona. Es diu, es conta, es rumoreja … el bandoler va ser l’únic valent que es va oferir a ajudar a l’espectre d’un sacerdot de l’església del Pi -que havia mort amb el deure pendent de celebrar una missa gran- a dur-la a terme, i així poder complir amb el seu últim deure terrenal per deixar el Purgatori i poder arribar al Cel. I això ens porta a l’inici d’aquest text perquè, com a conseqüència de la seva bona acció, va obtenir el perdó diví, va poder tornar al “bon camí” -¿Seria aquest “perdó diví” (i no la voluntat de lliurar-se del cadafal) el qual empènyer a Rocaguinarda a comprar el seu indult oferint els seus serveis al rei en la campanya de Sicília? -. 

Una transformació tan convincent que, segons sembla, va animar al consistori a oblidar les seves correries i premiar les seves bones obres -com justicier dels pobres i també com a servidor de la cort, després de la seva indult-amb un carrer proper, a més, a l’església del Pi, escenari de la llegenda de la misa.Cuentan que quan Rocaguinarda anava a Barcelona solia allotjar-se al Mas Guinardó, situat sobre el cim del Puig Cogoll, un lloc privilegiat que ofereix una panoràmica excepcional sobre Barcelona. 

Tant, que durant els segles XVII i XVIII va servir com a talaia per dirigir els llocs de la ciutat. Actualment acull el Casal d’Entitats Mas Guinardó, però el seu ús original al segle XV va ser el d’una explotació agrícola amb habitatge unifamiliar. I aquí és on ve la sorpresa: segons d’algunes versions, aquesta antiga masia era propietat de la família Rocaguinarda i en l’època del bandoler hi vivia algun familiar seu. Hi ha qui fins i tot assegura que allí va viure durant molts anys una germana seva. Encara que també corre per aquí una altra història sobre un suposat idil·li entre Perot i la baronessa de Castellbell, vídua d’un senyor nyerro , que el va ocultar en més d’una ocasió en el seu palau barceloní.

Placa con el nombre de la calle dedicada al bandolero.
Placa con el nombre de la calle dedicada al bandolero.

Tot i que Joan Amades també té una explicació perquè aquest carrer i no una altra rebés el nom del bandoler:  “Va del carrer del Pi de la Portaferrissa. Segons la tradició hi visqué el famòs bandoler Pere Roca Guinarda amagat en una mena de cova que diu la gent que hi havia en AQUEST InDret de la ciutat. Quan ja no hi vivia, hom va saber l’estada del gran heroi entre nosaltres i amb espant s’aplica al carrer el nom que porta “.

Davant de la reixa del carrer de Perot lo Lladre, no puc deixar de pensar en el popular bandoler: ¿heroi o malvat ?, em pregunto. Què prima és la línia que separa una faceta de l’altra, quina paradoxa que el carrer que, segons la versió d’Amades, li donés aixopluc com lladre, avui porti el seu nom per retre-li tribut com a heroi … però dels desvalguts o de la cort?

Article publicat originalment a Barcelona d’aquí cap allà

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*