“A Barcelona no se li demana acabar amb el canvi climàtic però sí amb els manters, quan tots dos són problemes globals”

Julián Porras és doctorand en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Ha acompanyat a manters i drapaires per concloure que les economies informals són un repte estructural. Un problema a Bogotà i a Barcelona, ​​que millora quan les institucions reconeixen com subjectes polítics els treballadors.

Yeray S. Iborra
 
 
 
Julián Porras a la plaça de les Glòries | Sònia Calvó

Julián Porras a la plaça de les Glòries | Sònia Calvó

És dijous, però poc importa ja el dia de la setmana en aquest racó de la plaça de les Glòries. Entre 200 i 300 persones ofereixen cada matí els seus productes, sense atendre dates. En fila índia i en general sobre mantes, despatxen al millor postor diàriament. Sabatilles, telèfons o martells. On abans es situava la Fira de Bellcaire, un nou mercat s’obre pas. Si bé els Encants Vells havien estat reubicats a l’altre costat de la vorera, al nou edifici dels Encants de les Glòries, la gent segueix anant a vendre al carrer. Els mitjans ho han titllat de Mercat de la Misèria. La mercaderia varia segons el dia. Varia segons el que malgastin els barcelonins: les escombraries és el material de tracta.

Julián Porras (1984, Tunja) viu al barri. Porta anys al Clot i fa uns pocs menys que veu com moltes persones s’acosten a mercadejar a la zona de les Glòries. De moment ha observat als venedors com un veí més, però en breu pot ser que ho faci també com a sociòleg: Porras està especialitzat en les economies informals. De fet, acaba de llegir la seva tesi sobre el tema, aplicada a la realitat de diferents col·lectius als carrers de Barcelona.

En la seva Colòmbia natal, Porras va estudiar sociologia. Allà es va especialitzar en la sociologia del treball. Tunja, la petita localitat on va néixer, basava la seva economia en el minifundi. Segons recorda ara Porras, el més semblant que hi havia a Tunja a Bogotà –fora del que s’entén com a treball hegemònic– eren les economies informals. Per aquest motiu, va començar a seguir els drapaires (chatarreros a Colòmbia). Després va arribar a Barcelona. Era qüestió de temps que seguís els passos dels drapaires també a la capital catalana. Amb el temps ampliaria el focus a músics de carrer, estàtues humanes o manters gràcies al seu apropament a l’Espai de l’Immigrant. Els problemes són comuns: el sistema de treball expulsa les persones i les ciutats globals, encara que canviïn skylines s’assemblen. I molt.

Dius que els drapaires de Barcelona i els de Bogotà s’assemblen. En què?

Totes les ciutats produeixen residus. I fa ben poc que generem dinàmiques al voltant del reciclatge, de manera que hi ha molta gent darrere d’aquests residus, aquesta gent amagada són els drapaires. El problema dels residus aquí i Bogotà és el mateix: urbà, global, estructural.

Quin és el marc que fa que s’assemblin?

Estem en un sistema econòmic en el qual el treball és un mecanisme d’expulsió. Estar fora de la feina normativa produeix aquesta expulsió. I no ens adonem que cada vegada més persones viuen fora d’aquest lloc hegemònic d’accés al benestar. Fa poc el periodista Robert Neuwirth va publicar una investigació que demostra que són 1.800 milions de persones a tot el planeta les que treballen en la informalitat. Més d’una cinquena part de la població mundial. A Colòmbia o a Espanya es dóna la mateixa realitat però en una altra escala. Però es dóna, ja que el mercat de treball segueix la mateixa lògica. Karl Marx ja ho deia que el sistema genera un grup de treballadors específics com a subjectes ideals de treballador i deixa fora a un grup de gent per generar pressió al mercat. Els deia exèrcit de reserva.

Comparteixen característiques manters, llauners i fins i tot joves precaris?

Sí, perquè el model hegemònic de treball és restrictiu i petit. Aquest model de treball hegemònic no és tan sols el més representatiu.

No?

Si veiem quin percentatge de la població és activa (treballadors i persones que busquen feina), igual estem en sis de deu persones. Quatre persones ja estarien fora d’aquesta categoria activa (estudiants, menors, pensionats, discapacitats). I això que al final, si comptem l’atur, d’aquest grup igual treballen quatre o cinc persones. Però aquesta separació permet determinar qui i com accedeix al benestar i ha uns mecanismes pels quals es crea una normalitat de la feina. El paral·lelisme és el del model de bellesa: el model el compleix un percentatge molt petit de persones, que tenen en principi un privilegi respecte de la resta. El model de bellesa és una forma de control del cos. I el de treball és una forma de control social.

¿Les institucions tenen l’obligació de convertir l’economia informal a formal?

Per què el model de treball, que és una idea moral, s’encarna dins de les institucions i obliga els grups a comportar-se d’una forma homogènia? Perquè és necessari per controlar-los socialment. És molt interessant veure com les institucions busquen a través dels projectes que tenen crear formats empresarials a activitats que els grups no necessiten. La norma genera un espai de construcció social de l’altre que, simplement, l’aniquila. El cas de la estàtues humanes de Barcelona. El que més els ha perjudicat és haver de inscriure al cens d’empresaris: La seva activitat no és la d’una empresa! Aquesta tendència de les institucions no és nova… Les primeres reformes laborals a Europa es van fer en clau assalariada quan la majoria de gent era del sector agrícola. La regulació mai no s’ajusta a la realitat de les persones, es basa en un model d’homogeneïtzació de les activitats.

Julián Porras també és activista de l’Espai de l’Immigrant | Sònia Calvó

Què haurien de fer, les institucions?

Les formes de gestió de la institució elimina tota forma de solidificació de la construcció dels treballadors com a subjectes polítics. Els problemes dels manters no s’acabaran a Barcelona: estem en una societat que bloqueja a moltes poblacions, que no permet que es relacionin d’igual a igual. Si la venda ambulant és una qüestió estructural, per què les normatives locals desarticulen políticament a les organitzacions? Desarticular políticament vol dir que els grups deixin de reclamar els seus drets, i que ningú ho farà per ells. Qui s’anava a preocupar dels Sense Terra al Brasil si no ho haguessin fet ells mateixos? Per què el dret a la propietat industrial és més important que la dignitat dels manters? Per què és més important que es privilegiï l’estètica de Barcelona respecte a les formes de fer d’alguns grups? Perquè és més important executar programes de regulació d’artistes que fa al dret a expressar-se artísticament?

Si no hi ha solucions locals sense altres mecanismes regionals, què poden fer institucions com l’Ajuntament de Barcelona amb els manters, els llauners o els venedors del mercat de la Misèria que tenim a l’esquena?

Si ho comparem amb el medi ambient, podem determinar que Barcelona no té les eines per poder canviar un patró que elimini el problema del canvi climàtic, però sí que pot treballar per disminuir la seva incidència en el medi ambient. Utilitza menys paper, per exemple. Són problemes globals, estructurals del sistema, i ningú demana que amb la seva acció de Govern elimini la contaminació. Només que el consistori s’ajusti al seu context. Per què en el cas dels manters sí? Per què en el cas d’aquests treballs se li demana que aconsegueixi eradicar el problema? Barcelona ha de ser conseqüent i veure que hi ha problemàtiques estructurals que estan per sobre de lleis com la propietat industrial.

Mercat ambulant de les Glòries a l’esquena de Porras | Sònia Calvó

¿L’activitat institucional s’ha de basar més en la gestió que en la creació de polítiques?

Amb les eines de l’Ajuntament es poden crear mecanismes perquè es puguin realitzar totes les activitats de la millor manera. Per facilitar que ells mateixos, els grups, les gestionin. Però per a això han de reconèixer les seves associacions. En el cas del Sindicat manter és emblemàtic: si el consistori hagués facilitat al sindicat la seva forma de fer s’haguessin construït millors mecanismes per a l’activitat o per sortir-ne. Una cosa que em deien els drapaires: no demanem que vinguin a salvar-nos o donar-nos una quota. El que volem és una oportunitat per exercir en els nostres oficis diversos o en el de ferroveller mateix. Que l’Ajuntament escolti les organitzacions genera solucions per a les poblacions…

El problema l’Ajuntament el té amb els carrers. Els carrers han sorgit per socialitzar, un lloc on fer el que no fem en l’espai privat: com comercialitzar, per exemple. El que ha anat passant és que s’han anat sofisticant formes de control, i com a resultat, de forma paradoxal, Barcelona s’ha transformat d’una ciutat amable a una que ha sofisticat els seus mètodes de pressió fins a homogeneïtzar l’ús del carrer. Barcelona ha primat formes d’ús que beneficien al sector privat. Aquesta és una part del model Barcelona, ​​i que s’exporta a nivell mundial: Joan Clos és president d’ONU Hàbitat i porta aquesta idea de civisme a tot arreu. Aquesta forma d’espai públic ens porta a estar immersos en una vigilància i autovigilància constant. Grups com els venedors, els músics o les estatut posen en qüestió aquest model. Li pregunten a la ciutat: Per què no puc vendre? Per què no puc tocar música? Jo puc parlar amb veïns, amb comerciants… No cal prohibir ni sancionar.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*