Barcelona ja és l’escenari de tres grans batalles polítiques

En la lluita per conquerir l’Ajuntament de Barcelona estan en joc l’hegemonia de l’independentisme, el llegat de Pasqual Maragall i el ‘factor Manuel Valls’. Les forces polítiques es reforcen i treuen les seves millors cartes, sabedors de la importància de les eleccions municipals a la capital de Catalunya. Què podem esperar?

Guillem Pujol
 
 
 
Ajuntament de Barcelona | Wikimedia Commons

Ajuntament de Barcelona | Wikimedia Commons

Es pot dir que ja ha començat la precampanya per a les eleccions municipals del proper Maig 2019. Portem molts anys vivint la política com un estat d’excepció permanent. Des que Zapatero va pactar la modificació de l’article 135 de la Constitució aquell funest agost del 2008, passant per l’aparició de nous partits d’àmbit local, autonòmic i estatal, fins la implosió del conflicte independentista. La política pot ser dues coses només: conflicte o consens. Vivim l’era daurada del conflicte, i la batalla de Barcelona es planteja com la última etapa d’aquest conflicte.

És una batalla que es pot llegir en clau independència/no independència. Sumaran les forces independentistes suficient per fer de la capital de Catalunya el seu fortí simbòlic? Però, alhora, és també la batalla dins de l’independentisme: les divergències augmenten, i Esquerra Republicana de Catalunya ja ha demostrat que és capaç de votar amb el PSC si del que es tracta és d’aixamplar la base. Per altra banda, l’atomització de partits en el centre dreta independentista acumula tres possibles forces.

Però també es pot llegir d’una altra manera: és la batalla pel llegat de Pascual Maragall. El “maragallisme” ha aterrat al bell mig del debat polític a Barcelona com l’imaginari a reivindicar d’una ciutat que es va transformar durant els seus anys de mandat. Qui representa millor el seu legat? La batalla no ha fet més que començar. Repassem el que sabem fins ara dels actors polítics que hi participaran tenint en ment aquestes dues clivelles: independència i maragallisme. Tot i així, el factor Manuel Valls n’introdueix una tercera, que eventualment pot fer virar la direcció de l’agenda política de Barcelona: el debat de la llei i ordre a la ciutat. Si ho aconseguís, li serviria per a quedar-se sol davant la seva antagonista, Ada Colau. Però això, de moment, està per veure.

L’alcaldessa, Ada Colau, i el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello | Ajuntament de Barcelona

Els equilibris de Barcelona en Comú

Barcelona en Comú i Ada Colau van sorprendre el món sencer fa quatre anys. Havia passat l’inimaginable: una força completament nova, liderada per una activista social li guanyava les eleccions a Xavier Trias i es feia amb l’alcaldia.

La prova que té Barcelona en Comú transcendeix la seva pròpia formació. S’han convertit en un símbol de la nova política, però ara entren en una nova fase, potser més important i tot que la d’arribar a la institució: demostrar que una força que va néixer amb un discurs d’emergència pot guanyar amb un discurs que reivindiqui la gestió de govern. No és fàcil sobreviure a la institució, i menys per aquelles que la volen canviar. Tenen arguments per defensar que així ha estat, i és que Colau pot atribuir-se una sèrie de mèrits.

L’obligació que estableix que les promocions residencials hagin de destinar un 30% de superfície a habitatge de protecció oficial, la creació d’una comercialitzadora elèctrica pública, o el posicionament de “ciutat d’acollida” en un clima de creixent racisme institucional es poden comptar com a triomfs. Però Colau sap que duran la campanya i els debats electorals només sentirà a parlar de manters i narcopisos

En relació als dos eixos principals plantejats (maragallisme i independència), els comuns se situen un terreny intermig. El llegat de Maragall ha estat reivindicat per Ada Colau, i recordem que l’Ajuntament de Barcelona va obrir els col·legis el dia 1-O participant activament del Referèndum. S’hauran de preparar bé, però no és impensable que torni a guanyar

Albert Rivera, Manuel Valls i Inés Arrimadas, a l’acte ‘El Futuro de Europa’

El ‘factor Valls’ i Ciutadans

Ciutadans és la força més votada a les eleccions al Parlament a Catalunya i un clar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Però tenen un problema: han donat la campanya a Manuel Valls, i aquesta ja no els hi pertany. Valls no és Ciutadans, per molt que tinguin moltes similituds. L’exprimer ministre francès i antic membre del Partit Socialista intenta una cosa que la formació taronja no s’ha atrevit a fer fins ara: adoptar el catalanisme com a part del seu discurs.

L’elecció de Xavier Roig és clau per entendre aquest gir. El que fou director de campanya de Pascual Maragall i peça clau del seu govern és qui li dirigeix la campanya el electoral a Manuel Valls. Com dèiem, el maragallisme és l’imaginari a capturar a Barcelona. Però aquesta estratègia sembla arriscada, i sorgeixen una sèrie d’incògnites: es pot desvincular Valls completament de la imatge quasi anti-catalanista que emet Ciutadans? Si es així, serà suficient per capturar alguns votants de l’antiga convergència que no s’han apujat a la independència i alguns altres ressentits amb el Partit Socialista?

L’aposta passa per aquí: que els votants de Ciutadans el votin, si bé amb no tanta passió com la que hi posarien amb un candidat estrictament taronja, però com a vot útil. I, per l’altra banda, ampliar les barreres pròpies d’una formació que ha basat la lluita contra la independència la seva raó de ser. Una gran incògnita, i, alhora, un clar candidat a l’alcaldia.

I el PP? El PP ni independència, ni Maragall, ni, possiblement, representació parlamentària. S’apropa la seva extinció a Catalunya.

Ernest Maragall | Parlament.cat

El cop d’efecte d’ERC

ERC va apostar decididament per no entrar en la ratonera que els suposava la proposta d’una candidatura d’unitat republicana. L’ombra allargada del discurs post-convergent posicionava ERC en una posició subalterna, sempre sospitosa de no desitjar la independència tant com requeria la situació. Amb el canvi d’estratègia que estan traçant, se’n desvinculen directament i agafen un discurs propi i la capacitat d’ampliar horitzons més enllà de l’eix independència/no independència.

Fidels amb la nova estratègia “d’eixamplar les bases”, Esquerra pretén recuperar una de les dues potes que se’ls suposava a banda de la independentista: la pota social o d’esquerres, aquella que els permet interpel·lar gran part de la població catalana, i més concretament, a part de l’electorat dels comuns i del PSC. En aquest sentit, l’elecció d’Ernest Maragall no és arbitrària. Si aquestes eleccions van de capturar l’imaginari maragallista, qui millor que el seu propi germà?

Ernest Maragall coneix la ciutat, i té una llarga experiència vinculada a la gestió de l’Ajuntament. Tot i així, hi ha dos factors que qüestionen l’ideonietat del candidat. L’oportunitat sembla que potser li arriba un pèl tard; havent complert els setanta-cinc anys queda una mica desvinculat de la franja de vot més jove; per altra banda, i tot i assumint les capacitats del candidat, l’Ernest no té el carisma del seu germà, i a vegades, que et vegin com una versió destil·lada de l’original pot passar factura. Però si mai ha existit un moment en què ERC pot fer-se amb l’alcaldia de Barcelona, és aquest.

Jaume Collboni | Cambra de Comerç de Barcelona

El PSC intenta sortir de la hivernació

 El PSC té una gran virtut i un gran problema. La virtut és que sembla tenir un sòl de votants i militants que el mantenen, sempre, amb uns mínims de supervivència. El PSC no caduca, i espera, com l’ós en època d’hivernació, a que el context torni a afavorir-los. Però també té un gran problema: el PSC no sedueix. No sedueix els joves, que veuen la formació ancorada en el significant de “vella política”. Tampoc sedueix aquells del PSC que es deien federalistes d’esquerres, que veuen en els comuns la seva opció predilecta. I clarament no sedueix els independentises de centre-esquerra, que tenen en Ernest Maragall el seu vot. Però el PSC i Barcelona tenen una història compartida. El llegat de Pascual Maragall, és el llegat del PSC. I aquest sobreviurà en el temps, encara que la gent no sàpiga pronunciar el nom de Jaume Collboni.

La lluita per l’hegemonia independentista

 Dèiem que aquestes municipals no es tracta només d’una batalla entre independència sí / independència no. Grosso modo, podríem dir que l’electorat independentista, això és, els que per sobre que qualsevol altre tema de l’agenda política volen la independència, tenen cinc opcions: les CUP, ERC, La Crida, PDeCAT, Graupera. Però quan tens tantes opcions iguals a escollir, comences a prendre en consideració altres variables, i aquí és on entra el joc el tradicional eix esquerra-dreta. Ens trobem, llavors, que hi ha tres forces que competeixen gairebé pel mateix espectre del centre-dreta: PDECat, Crida i la força de Jordi Graupera. És una veritable incògnita (segurament per ells mateixos també) quina serà la forma final que adoptaran per a les eleccions.

Joaquim Forn, possible candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PDeCAT | Ajuntament de Barcelona

PDeCAT i el dilema del candidat

D’entre totes incògnites, aquesta és la menor. El PDeCAT es presentarà a les eleccions en solitari, ignorant les opes hostils de Crida Nacional i de Jordi Graupera. El PDeCAT representa l’herència de l’antiga Convergència Democràtica, i tenen una posició respecte la independència més oberta a escoltar diferents ofertes que no passin necessàriament per un referèndum d’independència. La setmana passada filtraven que Joaquim Forn, ara a la presó, podria ser el candidat. Però sembla poc creïble. Forn ja ha mostrat en diverses vegades la voluntat d’apartar-se de la carrera política per no perjudicar el seu procés, i Neus Munté té les taules per afrontar l’embat electorat. Però el PDeCAT sap, que en la batalla per Barcelona, comptar amb un pres polític pot contribuir en engrandir la causa.

Posats a fer prediccions, l’aposta és que Joaquim Forn acabi tancant la llista del partit, sabent doncs que no acabaria essent escollit com a càrrec electe, però alhora reforçant simbòlicament el PDeCAT.

Crida Nacional per la República | Twitter

L’enigma de la Crida Nacional per la República

Què se’n sap de la Crida Nacional per la República? De moment, poca cosa. En principi, ha de ser l’instrument polític que li permeti a Puigdemont continuar mantenint les regnes d’una formació política (Junts per Catalunya) que amenaça en dissoldre’s aviat. Però la Crida va més enllà, i la intenció era la recuperar l’espai hegemònic de CiU, però amb un discurs nítidament independentista-processista.

Però si l’anunci de la seva creació va despertar grans expectatives, el pas dels dies va generant més i més dubtes. La distància de Puigdemont amb el territori i la institució l’aparta paulatinament dels nuclis de decisió, i la proposta de les primàries de Jordi Graupera amenaça en capturar el desig independentista amb més força, frescor, i voluntat d’horitzontalitat.

Un dels noms que sonen com a alcaldable és el de Ferran Mascarell. Altra vegada, ens trobem un antic membre del PSC que reivindica com a pròpi el llegat de Maragall. Però dins del grup de candidats que vindiquen aquesta història (Comuns, ERC, Valls i el propi PSC) potser és qui més lluny hi està. En tot cas, haurem d’esperar al 6 de Desembre per veure quina direcció adopta aquest partit-plataforma en el seu Congrés fundacional.

Jordi Graupera | Twitter

Jordi Graupera, el tercer en discòrdia

Els partits independentistes han traït la voluntat del poble català; hem d’empoderar-nos de base i implementar la República en els municipis, acomplint així el mandat de l’1-O. Aquests seria, molt resumidament, el laitmotiv de Jordi Graupera. Partint d’aquesta premissa, el que es necessita és la unitat total de les forces independentistes en un sistema de primàries obertes. No fer-ho, implicaria que els partits posen per davant els seus interessos que els de la ciutadania.

Jordi Graupera ha aterrat amb força a la política catalana. Periodista i doctor en filosofia, pretén liderar l’independentisme des d’un pensament que enllaça amb la tradició econòmica del liberalisme clàssic. No sembla aventurat afirmar que serà ell qui guanyarà unes primàries, que, fins fa poc, estaven desertes. Gerard Ardanuy, regidor no adscrit a de l’Ajuntament, ja ha dit que s’hi presentarà. No és descartable que ja hagin pactat un lloc a la llista després de la seva derrota: Ardanuy, al ja pertànyer a la política institucional, li obriria les portes a les quotes de participació en debats i propaganda electoral.

Aquests tres actors polítics – PDECAT, Crida, Graupera – competiran per un aspectre polític molt similar. Massa similar. Podem esperar moviments en un futur proper. Assumint que el PDECAT manté la seva candidatura, s’ha de veure quines possibilitat de cooperació hi hauria entre les Primàries i la Crida. Si volen aspirar a l’alcaldia, alguna cosa hauran de fer.

Acte de campanya de la CUP per les eleccions municipals de 2015 | CUP Barcelona

La CUP, entre dos eixos

Per acabar: A la CUP li passa una cosa similar a la que li passa al PSC: ni sorpèn, ni decepciona. En una roda de premsa recent, i fidel a la cultura política d’una sola legislatura, Maria Rovira (actual portaveu al consistori) afirmava que cap de les actuals representants repetiria. La CUP, per molt que reivindiqui de forma nítida la independència, pateix d’un particular fenomen: al ser percebuts com una formació política d’extrema esquerra, altera les preferències d’alguns votants que, si bé els atorguen credibilitat en l’eix independència, no els hi compensa per l’eix esquerra-dreta.

La batalla de Barcelona només ha fet que començar.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*