Barcelona en Comú, un error del sistema

Barcelona en Comú, el partit d’Ada Colau, és un error del sistema perquè ha aconseguit posar en el centre assumptes que eren negats o silenciats. I perquè ha portat, a les institucions, altres maneres de fer política. Ara cal que es trobin les opcions que vulguin governar amb aquests criteris

Jordi Mir
 
 
 
Plaça Sant Jaume el dia de la investidura de Colau, el 2015 | BeC

Plaça Sant Jaume el dia de la investidura de Colau, el 2015 | BeC

El sorgiment del projecte polític de Barcelona en Comú va ser una excepcionalitat. Que guanyés les eleccions el 2015, també. Que ara pugui tornar a governar ho és una vegada més… Però vivim temps d’excepcionalitat per diferents motius i diria que s’hi ha pensat poc. Potser per això, es tendeix a analitzar Barcelona en Comú com si fos un partit tradicional i diria que fins ara no ha demostrat que ho sigui.

Barcelona en Comú va guanyar les eleccions municipals de 2015 fruit d’una mobilització social sorgida anys abans en un escenari de crisi política i econòmica. Una crisi de representativitat política va fer que aquesta iniciativa, impulsada per persones i col·lectius provinents de la mobilització social, arribés a governar. Barcelona en Comú és una excepcionalitat, un error del sistema.

A la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio del divendres 22 de maig del 2015, tot just abans de les eleccions municipals de fa quatre anys, hi havia un acord entre els directors de diaris presents i la responsable del programa: a Barcelona no hi havia grans problemes i era molt difícil generar interès mediàtic per la campanya. Estàvem al 2015 amb greus crisis en diferents àmbits que encara continuen… Però cadascú veu els problemes que li són propers, dels que té consciència o que l’interessen.

Quatre anys després no hi ha cap dificultat per generar aquest interès mediàtic i totes les opcions polítiques arriben a coincidir a l’hora de determinar els problemes existents. Ho hem vist en els debats: emergència climàtica, habitatge, feminisme… Problemàtiques greus que eren desateses el 2015 i per fer front a les quals va sorgir Barcelona en Comú, ara han guanyat l’hegemonia discursiva. Però això no és suficient per resoldre-les.

Es va començar a parlar de “nova política”. Era una etiqueta per distingir nous projectes dels partits polítics tradicionals. Aquesta etiqueta resultava atractiva, venedora, molta gent buscava alternatives. Hi va haver dues maneres de respondre a aquesta àmplia simpatia per la “nova política”. Primera, intentar desprestigiar ràpidament aquests nous projectes amb qualsevol evidència que pogués servir per dir: “són com nosaltres”, “són com tothom”. Segona manera, tot partit tradicional va intentar mostrar que també era ‘nova política’. També incorporava elements ben vistos per aquesta societat, que demanava altres maneres de fer. El 2019 això continua passant.

Aquesta “nova política” potser no era nova, potser era “vella nova política”. És a dir, era una política que altres persones i col·lectius ja havien defensat i fet abans. No començava del no-res, però ara guanyava eleccions. Ara sortia dels marges per arribar al centre. Mobilitzacions com el 15-M, la PAH, l’independentisme, l’altermundisme, les mobilitzacions universitàries o el feminisme… ho feien possible. Però aquesta “vella nova política” la podríem vincular amb maneres de fer que ja havien treballat per assolir alternatives al franquisme. Aquesta “vella nova política” és una política que busca el ‘fer’ i no només el ‘dir’, que busca la coherència entre el dir i el fer, que vol trobar la manera de governar obeint, que assumeix que les necessitats de la vida han de ser en el centre…

Què en queda avui? Hi ha qui ràpidament ha sortit a dir que res. La possibilitat de tornar a governar amb el PSC i els vots de Valls per a la investidura en serien l’evidència. Barcelona en Comú fa política i punt, com tothom. S’ha dit, s’està dient i es dirà. Es pot veure així, però també d’una altra manera. Aquesta “vella nova política”, a diferència d’allò que molta gent pot pensar, no és una política de valors i principis purs que busquen ser immaculats. Sap que governar, encara que ho hagi fet poc, obliga a embrutar-se. Però hi ha moltes maneres d’embrutar-se. No es planteja que els fins justifiquen els mitjans. Els mitjans han de justificar els fins. No val tot.

Aquesta “vella nova política” sap que difícilment podrà fer tot allò que voldrà, però sí que pot prioritzar principis i objectius, maneres de fer. Sap que s’equivocarà i el fet important és com es resol l’equivocació. Sap que viure i governar en societats en emergència climàtica, en emergència per pobresa… és fracassar. Però cal trobar la manera de fracassar millor. Cal trobar la manera de fer tot el que és possible per fer front al dolor que es genera a les nostres societats. Amb els vots de Valls? Sembla que tot s’acaba reduint a això…

La “vella nova política” de Barcelona va fer que en el debat amb Maragall, Colau digués que ella buscava que Collboni i Maragall miressin a la seva esquerra. Maragall, per la seva banda, deia que volia governar en solitari. Però ja sabíem que ningú podia governar en solitari. El que segurament no podia ni imaginar Colau era la proposta de Valls. I per això, quan li van preguntar si acceptaria els seus vots, em sembla que no podia assumir la pregunta i allò al que respon és que no farà acords amb aquest projecte

Des del 15-M i des de projectes com Barcelona en Comú es va dir “no som ni de dretes ni d’esquerres”. A diferència de qui deia això en dècades anteriors, i que acostumaven a ser de dretes, ara volia dir una altra cosa: aquells projectes polítics que s’han presentat com “l’esquerra” no han fet polítiques en tots aquests anys prou coherents amb la seva denominació. “Nosaltres establim clarament els nostres principis i venim a guanyar per aplicar-los sense voluntat d’entrar en jocs parlamentaris tradicionals”.

Segurament, això explica la voluntat decidida de Barcelona en Comú de continuar governant. La preferència és clara, amb ERC i PSC. Una trobada que dóna estabilitat per fer polítiques acordades i que permet superar les trinxeres que ens bloquegen de fa anys. Barcelona en Comú és un espai que es manté plural i divers, i pot pactar amb aquests dos mons i buscar nous camins per superar enfrontaments. Aquesta també és una manera de fer diferent, encara que hi hagi qui ho vulgui reduir a un exercici d’equidistància.

Aquesta trobada d’ERC, PSC i Barcelona en Comú no sembla possible ara mateix per les declaracions que escoltem, però no ha de desaparèixer de l’horitzó. Diria que en els tres projectes hi ha qui ho té clar. Potser necessita temps. Com aconseguir-lo? Com treballar-hi?

Més enllà del que passi a l’alcaldia de Barcelona i més enllà de partidismes hi ha dues reflexions que em semblen imprescindibles plantejar si ens preocupa com fem política. Primera: continua sent necessari treballar en aquestes altres maneres de fer política, que no són patrimoni de ningú. Penso que la “nova política” no ha existit mai i per això no ha mort. La “vella nova política” sí que existeix. Barcelona en Comú l’ha volgut fer viure i portar-la a les institucions i altres projectes polítics també. La nostra societat necessita aquestes maneres de fer política. I tot partit ho pot fer.

Segona reflexió. L’hegemonia discursiva que han assolit l’emergència climàtica, l’accés a l’habitatge, les discriminacions de gènere… s’ha de convertir en canvis de polítiques i resolució d’aquests reptes. No té sentit que tothom ho declari i després no es faci. Qui s’hi vol posar? S’ha aconseguit dur aquestes reivindicacions dels marges al centre. I no s’ha fet per tal que un cop al centre no s’apliquin i ens desmobilitzem pensant que ja s’han assolit. Això no passa només per un ajuntament, ni per un projecte polític.

Barcelona en Comú és un error del sistema. Un projecte, segurament, també amb molts errors que cal analitzar, també més enllà del partidisme. Un error del sistema que ha aconseguit canviar l’agenda, posar en el centre assumptes que eren negats o silenciats. Un error del sistema que ha aconseguit portar a les institucions altres maneres de fer política.

Des de la defensa d’aquestes dues pràctiques, el canvi d’agenda i de la política institucional, que no han de ser pròpies de cap partit, potser cal no deixar de pensar la manera de què es trobin les opcions polítiques que vulguin governar seguin aquests criteris. Des de la defensa d’aquestes dues pràctiques, potser cal no deixar de pensar també les limitacions de la política institucional i com necessitem una societat que es pugui organitzar per fer política de manera autònoma, sense dependre de poders com els partits polítics o els mitjans de comunicació.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*