Barcelona ciutat segura malgrat les elits

Barcelona ha aparegut en el focus mediàtic de la inseguretat ciutadana, impulsat per sectors que se senten els amos de la ciutat. Baralles i agressions als carrers, robatoris o drogues han configurat un panorama que facilita el discurs neoliberal que assegura que la seguretat es resol amb més policia. Però si els indicadors, millorables, ens mostren que Barcelona és segura, per què llavors aquest èmfasi a situar-la com el paradigma de la inseguretat?

Josep V. Madolell
 
 
 
Cámara de vigilancia en una comisaría de policía en Barcelona

Cámara de vigilancia en una comisaría de policía en Barcelona

A les grans ciutats les polítiques en urbanisme, mobilitat o la manera de relacionar-se no sempre poden evitar focus puntuals d’inseguretat que fan mossa en algunes persones que tenen una sensació de falta de protecció .

Barcelona no és aliena a aquesta situació. La ciutadania tendeix a internalitzar un desig de seguretat que no és tangible, és abstracte, però que demanda que es transformi en alguna cosa concreta a través de la protecció, que li redueixi riscos de vulnerabilitat.

Barcelona, referent mundial per les seves polítiques socials, pel seu extraordinari atractiu turístic i per l’actitud valenta de la seva alcaldessa, Ada Colau, i del seu grup municipal enfront dels lobbies turístics i dels grups inversors, ha aparegut en el focus mediàtic de la inseguretat ciutadana, impulsat per sectors que se senten els amos de la ciutat. La precampanya de les eleccions municipals està subratllant episodis, certs, que s’han produït en el districte de Ciutat Vella (Raval, Barceloneta i Gòtic), una de les zones més visitada de la ciutat.

Baralles i agressions als carrers, robatoris o drogues han configurat un panorama que facilita el discurs neoliberal que assegura que la seguretat es resol amb més policia i que l’esquerra se sent incòmoda per afrontar el problema. Però si els índexs i indicadors, millorables, ens demostren que Barcelona és una ciutat segura, per què llavors aquest èmfasi a situar Barcelona com el paradigma de ciutat insegura?

S’entén millor si anem a l’origen de certes situacions que estan ben dibuixades en el perfil de la ciutat. Actualment, hi ha un gran parc d’habitatges buits propietat de bancs i de fons voltors, que s’utilitzen per a l’especulació, generant gentrificació i fragilitat habitacional per tal que, finalment, els veïns abandonin els barris que els habiten de tota la vida. Si des de les diferents administracions s’haguessin modificat la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) i regulat els lloguers i s’obligués als bancs a dedicar els pisos buits a habitatge assequible, el conflicte dels narcopisos s’hagués reduït enormement i no farien falta més recursos policials. Allò fàcil és carregar contra Ada Colau o la regidora Gala Pin i exigir-li a la Guàrdia Urbana actuacions que no són de la seva competència.

La protecció i la seguretat no es resol únicament amb més policies als carrers ni amb més delinqüents menors a les presons, sinó amb polítiques socials que afrontin la realitat de situacions de vulnerabilitat greus que condueixen al robatori, el delicte i al desesper. La demonització dels manters i la prostitució, obviant la seva precarietat, ha estat brou de cultiu en el qual grups mediàtics han estat còmplices interessats per crear alarma social.

Barcelona és una ciutat segura gràcies a la seva aposta per la igualtat, a la qual volen danyar els que protegeixen els interessos de les elits, com s’ha definit  Manuel Valls en la seva “tornada a casa”. Ell sí que és una amenaça, i seriosa, per a les veïnes i veïns dels barris de la ciutat. No és un alcaldable, és un producte bancari a qui li han abocat aroma social i que el passegen (ja que si va sol es perd) oferint-lo com a solució als “mals” de la ciutat.

Fins a la macrooperació del passat dilluns 29 d’octubre, després de la petició d’Ada Colau d’una col·laboració coordinada amb la Generalitat, aquesta institució havia mirat cap a un altre costat, tot i no ser aliena a l’alarma creada. És molt necessari que la Generalitat aporti més mossos perquè la Guàrdia Urbana pugui dedicar-se de ple a les competències que té encomanades, i és clau que Judicatura i Fiscalia s’impliquin a fons i actuïn amb la fluïdesa que es requereix. Si les institucions s’alineen, milloraran els resultats.

L’equip de govern d’Ada Colau ha entès molt bé que l’oposició es maneja com a peix en l’aigua en temes de propaganda de seguretat i els rèdits que li sol aportar, i ha intensificat accions concretes amb una visió més madurada que redundarà en més eficiència.

La realitat ens demostra que Barcelona és una ciutat segura més enllà d’imatges puntuals que s’utilitzen de manera llancívola contra l’equip de govern. Centenars de milers de persones passegen lliurement pels seus carrers, es desplacen per la ciutat, utilitzen el transport públic i gaudeixen dels innombrables atractius d’una ciutat cada vegada més sostenible, amable, verd, plural i creativa.

L’assalt a l’alcaldia per part de Barcelona en Comú ha posat en evidència a grups polítics que opten per frivolitzar amb la por i la inseguretat de la ciutadania per aconseguir els seus interessos partidistes, en un intent que la seguretat sigui una preocupació fins i tot major que l’habitatge, perquè combinades ambdues qualli un missatge nociu que desgast a l’equip de govern. Bé i necessari és que la gent no caigui en un parany fàcil. La convivència i la cohesió social és “la millor policia” i no s’aconsegueix amb porres. La societat segura no és la que més castiga.

Josep V. Madolell
Sobre Josep V. Madolell

Repressentant de l'assemblea de Nou Barris a la Coordinadora General de Barcelona en Comú Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*