Bandera Roja, la revolució del desig

"La vida no és com la vivim sinó com la recordem". El sociòleg, urbanista i ex-polític, Jordi Borja, ha volgut encapçalar, amb aquesta frase de Max Frish, 'Bandera Roja', un llibre dedicat al record de la seva experiència política en una etapa determinant del tardo-franquisme i els precedents immediats de la qüestionada Transició espanyola

Oriol Puig
 
 
 
Jordi Borja, autor del llibre 'Bandera Roja' | Oriol Puig

Jordi Borja, autor del llibre 'Bandera Roja' | Oriol Puig

En un poema de 1938, An die Nachgeborenen (als que encara no han nascut), Bertolt Brecht explicava a les generacions futures la seva opció pel comunisme. Acceptava que “l’odi, fins i tot contra la vilesa, desfigura la cara”, però tot i així demanava indulgència; aquells temps en què ell vivia eren “ombrívols” i davant de la injustícia no hi havia una altra alternativa que el rigor. “Nosaltres, que volíem preparar el terreny per l’amabilitat, no vam poder ser amables. Però vosaltres, quan arribin els temps en què una persona sigui per a una altra un ajut, penseu en nosaltres amb indulgència”.

En qualsevol cas, el poema de Brecht ens ajuda a entendre l’atractiu del comunisme, fins i tot per a algú tan oposat a l’idealisme i al romanticisme com era ell. El comunisme tractava d’aconseguir l’”amabilitat” universal amb mètodes molt poc amables. El seu objectiu era acabar amb la desigualtat i portar la modernitat, però es basava en la idea que això només es podia aconseguir amb mètodes radicals, i en últim terme mitjançant la revolució.

Cada moment històric i cada generació política ha d’inventar el seu projecte col·lectiu. Com l’agitació del Maig del 68 francès, una revolució més cultural que política, més social que econòmica. No va ser la revolució desitjada però la revolució va ser real, va remoure la societat i les institucions, es van aprovar lleis significatives com l’avortament, es van augmentar els salaris fins al 35% dels treballadors, els estudiants van ser reconeguts per les autoritats, l’ecologia es va fer política, etcètera.

El discurs polític revolucionari provinent de París era com a màxim un mite mobilitzador davant una Espanya on el Govern franquista reprimia al moviment obrer i al sindicalisme universitari, així com la Nova Cançó, cal recordar Raimon i el Diguem No, Maria del Mar Bonet i Què volen aquesta gent?, i que a Joan Manuel Serrat no el va deixar cantar en català a Eurovisió. “Els discursos de Franco i de Carrero Blanco eren tan sinistres com els dels anys 40 i 50, però per a la gent jove més que por feien fàstic, només podíem mirar amb ira el passat”, assegura el sociòleg Jordi Borja, que acaba de publicar Bandera Roja: 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició (Edicions 62) sobre la seva experiència a l’organització estudiantil homònima al llibre d’esquerres i antifranquista que, deixant de banda al PSUC va ser l’organització clandestina amb més base.

 

 

 

Organització per la base

El 1968, molt modestament, explica l’autor, va néixer Bandera Roja. Cinc anys després una gran part del col·lectiu fundador va integrar-se al PSUC i el PCE. Jordi Borja recorda que ell va impulsar aquesta nova formació quan va tornar a Catalunya després de set anys a l’exili, i que “van optar per situar-se en una zona intermèdia, entre el PSUC, i altres organitzacions com els socialistes catalanistes del MSC, les cúpules de CCOO, els col·lectius universitaris, professionals i intel·lectuals, molt influenciats pel PSUC, d’una banda, i de l’altra, el món de l’ultra esquerranisme, ideologistes, activistes, amb tendències violentes, amb poc arrelament social”.

A la Bandera Roja inicial eren la majoria d’origen universitari, joves de menys de 30 anys i quan es va desenvolupar ràpidament a inicis dels 70 va integrar quadres més veterans, dels quals la majoria no superaven els 40. Molts d’ells tenien relació amb el món cultural, intel·lectuals i professionals reconeguts. El moviment va aparèixer com un fenomen fresc, amb idees barrejades. Es va evitar gairebé sempre el conflicte ideològic. Va ser un moviment aferrat a les estructures de base. “Era una organització pragmàtica, molt de base. El nostre objectiu era construir organitzacions sociopolítiques de base, per poder desenvolupar processos democratitzadors, valoravem molt les assemblees a les fàbriques”, afegeix.

A la fi dels seixanta confluïen dos discursos, que arriben del maig francès de 1968. L’estudiantil i de joves treballadors, que posen en qüestió les institucions i l’economia de mercat, amb una retòrica revolucionària, encara que no ho era en la pràctica, i la mobilització obrera, que reclama millores salarials i de les condicions laborals. “Uns eren maoistes o partidaris del sindicalisme de base o favorables a la democràcia radical, una mica de tot, però sense ànim ni voluntat política d’imposar res. Bandera Roja mai va tenir un projecte polític desenvolupat, el que volíem era República i democràcia”, insisteix Borja.

Assegura que “evitar ideologies dogmàtiques, la diversitat cultural i el pragmatisme eren uns criteris que els van resultar molt útils”. I destaca en aquest sentit, com a fet significatiu “l’aportació rellevant de Cristians pel Socialisme” en la seva organització, sota el lideratge d’Alfons Carles Comín. Els militants rebien anàlisi de conjuntura política, que redactaven Jordi Solé Tura, o Alfons Carles Comín i el mateix Borja.

Logotip de l’organització Bandera Roja

Viatge d’anada i tornada

Una de les virtuts dels integrants de Bandera Roja era que tots tenien qualificació professional, cada un en el seu camp, amb la determinació de continuar com a professionals, i sempre amb aquesta idea que cadascú havia d’estar en un front de lluita, a la universitat, a l’escola, o a la fàbrica. Bandera Roja va arribar a ser, deixant de banda el PSUC, l’organització política clandestina amb més militants, uns cinc-cents, i un entorn molt nombrós. Amb els anys ha estat el primer espai de socialització política d’una bona colla de noms il·lustres que després han tingut certa influència: Jordi Solé Tura, Alfons Carles Comín, Antoni Castells, Manuel Castells, Pere Vilanova, Ferran Mascarell, Joan Subirats, Marina Subirats, Borja de Riquer, Eulàlia Vintró, els germans Tusón i un llarguíssim etcètera.

“Aquest llibre és el record de Bandera Roja, de 1968 a 1974. I també el record del PSUC, quan em vaig trobar al marge del partit el 1965 i en el retorn el 1974. No és una autobiografia, ni són unes memòries, o una mica sí. No és un treball acadèmic propi de la historiografia ni una posició política partidària. És una interpretació política subjectiva de tal com ho vaig viure i com ara ho revisc”, assegura l’autor. Borja va marxar a Xile i quan va tornar va deixar d’assistir a les reunions de la direcció. S’oposava als que segons ell volien “fer de Bandera Roja un partit comunista clàssic”. Va ser en aquest moment quan molts “no es van sentir còmodes” i van ingressar al PSUC.

Jordi Borja reubica tot el que ha tingut relació amb el comunisme, especialment, a Catalunya -la seva gestió, desenvolupament, i aplicació-, i teixeix aquesta xarxa de personatges i esdeveniments històrics de manera precisa, sense deixar caps per lligar. Una de les virtuts més apreciables d’aquest treball és la seva imparcialitat. El tema del moviment comunista ha generat un catàleg de llibres que estan, majoritàriament, tenyits per una presa de partit que desprestigia bons treballs d’investigació per l’obstinació dels seus autors en defensar o injuriar segons la seva pròpia ideologia.

Però les virtuts de Bandera Roja: 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició no queden aquí, la prosa que desplega el seu autor ens atrapa des de l’inici; la seva lectura esdevé un exercici joiós difícil d’experimentar en textos d’aquest tipus. La necessitat de resoldre les qüestions que va plantejar BR sembla avui més necessària que mai, si volem descobrir noves vies cap a un ordre social i ecològic més igualitari i sostenible. El que vindria a ser la revolució del desig.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*