“Avui hi ha molta més política de desgast que quan vaig començar: l’agressivitat i el maltractament excessiu són constants”

Laia Ortiz deixarà enrere la tinença d’alcaldia de Drets Socials de Barcelona i la regidoria del districte de Sant Andreu quan se celebrin les eleccions. Va anunciar que es retirava de la primera línea política al gener, però assegura que seguirà a les bases de Barcelona en Comú. Parlem d'aquests quatre anys de govern a menys d'una setmana de les eleccions

Siscu Baiges
 
 
 
Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i regidora del districte de Sant Andreu | Pol Rius

Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i regidora del districte de Sant Andreu | Pol Rius

Laia Ortiz va anunciar el passat gener que no repetiria com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona i que es retirava de la primera línia política. Ho va anunciar a través del seu portal de facebook dient que ho feia per motius personals i que seguiria implicada amb Barcelona en Comú i donant suport a Ada Colau, l’alcaldessa i candidata a la reelecció. Si governar Barcelona amb només 11 regidors de Barcelona en Comú ja ha estat una tasca difícil, encarregar-se de l’àrea de Drets Socials ha representat per ella tot un repte. Diu que han estat els anys més bonics de la seva vida. Als 26 anys ja era diputada al Parlament de Catalunya. Després ho va ser al Congrés. Toca respirar una mica i dedicar-se a l’Abril, la seva filla.

Està esgotada de l’activitat política?

Esgotada, no. La política m’ha acompanyat des de fa molts anys. Vaig entrar-hi amb 18 i des de llavors he militat de manera molt activa, al carrer, als moviments socials. Ja en fa 13 que sóc a les institucions. Me’n vaig més per convicció que per esgotament. A la política li hem de dedicar un temps. No renego de la política, però acabo de fer 40 anys i és el moment de fer una vida laboral normal. Me’n vaig contenta i continuaré fent política des de fora. És una de les meves passions a la vida. Continuaré treballant per la transformació social des de Barcelona en Comú igual que ho vaig fer quan vaig entrar amb 18 anys a Joves d’Esquerra Verda.

Assumir el govern de la ciutat amb només 11 regidors suposa carregar-se molta feina. I, a sobre, en un àrea tant sensible com la dels Drets Socials

És molt intens i qualsevol que ha passat per aquí ens reconeix que el que hem fet és una heroïcitat. A més, una àrea com la meva té moltíssim teixit social amb el que hem de parlar, amb les seves emergències i temes sensibles des de l’educació, la salut, als serveis socials, les persones grans, l’habitatge… requereix les 24 hores al dia. També és una àrea molt bonica perquè veus molt l’impacte de les polítiques que fas. Per això estem convençudes que calen governs més amplis, però necessitem més mans, perquè una ciutat ha de poder resistir a aquesta carrera de fons. L’objectiu és tenir majories més àmplies. D’altra banda, mai no deixes de ser regidora les 24 hores.

Als responsables municipals els veïns se’ls troben pel carrer, cosa que no passa amb els que governen la Generalitat o l’Estat

He nascut i viscut sempre al districte de Sant Andreu. La gent, en general, és respectuosa. Mai no m’he sentit violentada o tensionada per això. Ara visc al barri de Sant Andreu però vaig néixer a Congrés-Indians, que forma part del districte. Els meus pares han treballat tota la vida al Baró de Viver. El coneixement que em donava haver estat tota la vida a aquells barris m’ha ajudat molt a governar.

Com va viure el trencament amb els socialistes?

Va ser un procés democràtic dins l’organització, però no era la meva posició. Jo entenia que hi havia motius en tots dos bàndols, i que calia continuar amb un acord per blindar Barcelona. Però entenia les raons dels que estaven a favor de trencar. Passes plana i assumeixes novament la responsabilitat.

Els sondejos fan pensar en acords de govern entre forces d’esquerres

Estem on hem estat sempre. De fet, fa quatre anys vam fer una crida a les forces d’esquerres, progressistes. Barcelona ha tingut sempre una ànima de transformació social i progressista. Difícilment hi haurà una majoria absoluta. Volem tenir més força, més regidors i regidores i ho perseguim des del realisme de saber que hem d’arribar a acords.

Emplacem a les forces que se senten progressistes a treballar des d’aquesta governança. Els interpel·lats, però, estan tenint reaccions poc adients. Sentir Jaume Collboni dient que cal fer el que sigui, fins i tot parla del PP, per fer fora l’alcaldessa Ada Colau, s’allunya bastant del que les bases socialistes són. Ens coneixem. És molt sorprenent el que estem sentint dels socialistes. I també del senyor Maragall. Coneixem la seva ànima sociovergent ja de quan estava al PSC.

Per què ERC no va voler entrar mai al Govern municipal?

És una de les coses més desesperants que he viscut en política. Amb Esquerra moltes vegades coincidim en el programa, però Alfred Bosch va practicar una política de desgast per davant de qualsevol cosa. No va voler pactar el Pla de l’Habitatge, no va voler pactar el Tramvia… Avui ja tindríem una part de les vies construïda. Va prioritzar la política de bloqueig. És bastant incomprensible perquè les persones fem política per canviar les coses. I ho pots fer des del govern i també des de d’una oposició constructiva.

He estat molts anys a l’oposició al Parlament però quan he pogut canviar coses i deixar la meva petjada ho he fet. Vivim uns temps en què prima més un tuit graciós, que deixar petjada en allò que estàs fent. La política està per transformar, perquè sigui útil. Si al final només és un espectacle però som inútils, la democràcia se’n ressent.

Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i regidora del districte de Sant Andreu | Pol Rius

Ha estat una qüestió d’Alfred Bosch o d’Esquerra Republicana?

Al principi vaig pensar que era una qüestió d’Alfred Bosch. L’havia conegut al Congrés. Amb el temps, veient el que acaba de passar al Parlament tinc la sensació que ERC té por a assumir responsabilitats. Fa molt de temps que s’ha instal·lat en culpabilitzar els altres i no fer-se responsable del que passa. Els ha posseït la tàctica del desgast i el partidisme. Maragall va començar parlant de diàleg i aliances però quan han de demostrar aquesta capacitat de diàleg i pacte es tiren un tret al peu.

No és una qüestió de Bosch o Rufián. És una estratègia molt canviant i és difícil confiar-hi. No sabem quina cara d’ERC ens trobarem. La que diu que hi haurà diàleg i vol canviar les coses o la que està instal·lada al bloqueig. A Barcelona és una amenaça. Ha sortit dient que vol que Barcelona sigui líder en drets socials. Barcelona ja és líder en drets socials, mentre que Catalunya està a la cua entre totes les comunitats autònomes d’Espanya. Esquerra té la conselleria d’Afers Socials a la Generalitat.

Com han estat les seves relacions amb el govern de la Generalitat?

Complicades. Tinc un àrea de la qual depenen els quatre consorcis de la Carta Municipal: salut, habitatge, educació i serveis socials. Al consorci d’Educació he tingut quatre consellers i conselleres i he de dir que s’ha notat un canvi en positiu. Amb Bargalló, per primera vegada, parlàvem en el mateix idioma: hi ha hagut molta més sintonia.

En Afers Socials he tingut molt bon diàleg amb Dolors Bassa i Chakir El Homrani però estan paralitzats. No hi ha hagut capacitat de transformació. Amb la Llei de la Renda Garantida maltracten la gent. No impulsen ni milloren els convenis en l’àmbit de la dependència. Mai m’havien dit rotundament que la Generalitat no tenia cap intenció de posar un euro més en residències per persones grans. Dit textualment per la conselleria. Fa tres anys que esperem lleis del Parlament per desmercantilitzar l’atenció a les persones, però no arriben. En habitatge hem insistit molt.

Barcelona ha patit molt les polítiques del conseller d’Interior. Els índexs d’inseguretat creixen al conjunt de Catalunya i el PDeCAT ha fet d’això una arma electoral. El conseller va dient que aquí no calen més Mossos quan no n’hi ha de nous des de 2009. No s’ha tractat bé Barcelona i en molts cassos hem fet de substituts de la Generalitat. Més enllà dels moments complicadíssims que hem tingut. Ha sigut un mandat complicat.

I les relacions amb els governs de Madrid, primer del PP i ara del PSOE?

Hi ha una cosa que tenen en comú els governs de la Generalitat i de l’Estat. Tothom elogia polítiques nostres però no fan cap aportació material per donar-hi suport. Et diuen que les faran quan tinguin nous pressupostos. Però l’Administració continua funcionant. Nosaltres també estem amb el pressupost prorrogat i no deixem de fer les coses. Josep Bargalló fa un any que va dir que pagaria les escoles bressol. Encara estem esperant.

Com ha influït el Procés independentista en el funcionament de l’Ajuntament i l’acció municipal?

El 155 va afectar. Va coincidir en l’època de més arribada de menors sense referents familiars i, tot i que ja feia anys que avisàvem que calien mesures i recursos no en teníem. En aquell moment vam haver de parlar amb els ministeris perquè la generalitat estava bloquejada. Clar que després ve Florentino Pérez i és qui porta serveis socials, i clar que ens en queixem. Però és que la Generalitat té a les seves mans que això no sigui així i el Parlament ho bloqueja.

En política social, els municipis tenen estratègia, però la Generalitat no. I han trigat quatre anys en veure la necessitat de constituir una comissió bilateral. JuntsxCat i ERC han prioritzat el bloqueig i l’exemple més clar va ser el ‘no’ als pressupostos generals de l’Estat. Va ser un cop de porta a moltes polítiques i recursos que feia molts anys que estàvem esperant. Ara que ha estat la vaga de mestres, diuen que no tenen recursos, però és que quan han tingut la possibilitat d’aconseguir-los han dit que no.

I això ha estat el Procés. Només tenen una cosa al cap i no posen energia en les polítiques i responsabilitats que els pertoquen. Sabem que és una situació molt difícil, que hi ha hagut repressió, que hi ha presos polítics. S’ha de dir. Ara bé, les institucions s’han d’utilitzar per fer política.

Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i regidora del districte de Sant Andreu | Pol Rius

Com s’ha de gestionar l’arribada dels menors no acompanyats?

Segurament és el tema al que he dedicat més temps. M’he enrabiat moltes vegades. Des del juny veníem advertint que no s’estaven preparant les condicions pel que venia, demanant que hi hagués un centre de referència… Tenim nois que s’han escapolit dels centres de la DGAIA, nois que acaben d’arribar i que estan al carrer. Els hem de portar a algun lloc i els hem intentat defensar amb ungles i dents.

I és que no són responsabilitat única de la Generalitat, aquests nois: el Gobierno no ajuda a posar ordre ni a donar-nos els recursos. Tampoc no faciliten la seva regularització ni la seva inserció social. Tant des dels governs catalans com de l’Estat espanyol ens diuen que comencen a treballar en plans, però de mentre no deixa de créixer el nombre de menors sense llar que venen de ser tutelats per la Generalitat.

Quan hi ha una emergència has d’actuar. L’anterior directora general i actual secretària d’Infància, Georgina Oliva, ha treballat molt, però el conseller i el president de la Generalitat l’han deixada sola. Una arribada d’aquestes característiques no es pot entomar només des d’una direcció. El país hauria de tenir capacitat de resiliència. És un tema de drets humans. Hem de ser capaços d’acollir però no només en el moment de l’emergència sinó també de donar eines a aquests nois. Hi ha hagut molts errors repartits.

Els manters han estat motiu de polèmica durant el mandat i també ara en la campanya electoral

No hi ha una solució fàcil. L’oposició ha jugat a una simplificació absurda, com si els manters fossin mobles que es poden retirar. Com si no parléssim de persones i, a més, sense que ningú reconegui la seva responsabilitat. Les mercaderies falsificades entren pel port de Barcelona. Qui n’és responsable? Ens hem reunit amb el Síndic, amb el Port de Barcelona, amb els Mossos…

És una qüestió global que té a veure amb la migració, amb persones que estan en uns llimbs jurídics que no els permeten treballar, encara que portin dotze anys aquí. Evidentment que s’ha de posar ordre a l’espai públic, però transformar això en una denuncia de problemes de seguretat, socials, migratoris i legals és molt cínic. Em fa enfadar.

Quan vaig ser alcaldessa accidental l’agost, recordo ERC impulsant una comissió extraordinària amb Collboni i la dreta per desgastar-nos mentre els seus companys del govern de la Generalitat em deien que això era una vergonya i que aquest era un tema de drets. Hem donat una resposta des de les nostres capacitats, tenint en compte que veníem d’una època de constants persecucions i ferits en els enfrontaments entre la policia i els manters. Ens hem focalitzat en dispositius amb garanties i plans d’ocupació per facilitar la regularització d’aquestes persones, per a que puguin sortir de la manta. Les coses no tenen només una cara.

Manuel Valls assegura que pot resoldre aquest tema en quatre dies

Sembla que tingui una vareta màgica però en el seu pas per les administracions va demostrar que no la tenia, ni per a assumptes de seguretat ni, menys encara, de drets humans. Un manter em deia fa uns dies que feia més anys que vivia a Barcelona que Manuel Valls.

No té remei la problemàtica dels sense sostre? Fa molts anys que n’hi ha i sembla que sempre n’hi haurà

Sí que en té, si hi ha voluntat política i una estratègia de país. L’únic país que ho ha abordat de cara, que és Finlàndia, ha eradicat el sensellarisme. Nosaltres vam impulsar el primer pla de Barcelona contra el sensellarisme. Preguntem-nos per què hi ha aquestes situacions de pobresa severa. Hem incrementat un 30% les places per atendre persones sense llar. Les hem dignificat. Hem fet un centre específic per persones que estaven al carrer i que tenien problemes de trastorns mentals.

Però ens hem de preguntar què falla? Per què no funciona el sistema sanitari d’atenció?. Cada vegada tenim més joves que estan en situació de sense llar. D’on venen? Del sistema de tutela de la Generalitat. Hi ha una institució que és la responsable que es quedin al carrer. Ens han trucat educadors de Girona o Viladecans dient que ens enviaven un noi perquè es quedava al carrer amb 18 anys. Cada ciutat hauria de tenir la seva responsabilitat. Barcelona no pot resoldre el sensellarisme de tota Catalunya.

També ens hem de fixar en la reforma laboral, que alguna cosa hi té a veure. Si el 18% de les persones que viuen al carrer estan treballant, és que la pobresa laboral és un fenomen que creix. He vist un empresari que s’ha endeutat amb la crisi, una persona que s’ha separat, una noia que havia encadenat treballs precaris que ja no podia pagar una habitació… He vist moltíssimes històries que farien que molta gent canviés la visió estigmatitzadora que té de la gent que viu al carrer.

Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i regidora del districte de Sant Andreu | Pol Rius

Amb quina espina clavada se’n va de l’Ajuntament?

Aquesta n’és una. Hem fet un esforç titànic, però he de reconèixer que soles no ho podem resoldre. En global estic molt satisfeta. No només hem pogut abordar emergències, sinó que hem fet innovació social com mai. Hi ha molts projectes que estan encarrilats i espero que Barcelona en Comú governi, perquè només una força com la nostra pot prioritzar els drets socials com ho hem fet.

M’hauria agradat trobar més complicitat en els grups. Hi ha massa política de desgast, molta més de la que hi havia quan vaig començar. L’agressivitat, el maltractament excessiu, són constants. Sempre m’ha molestat molt que la gent menteixi i no posi rigor en allò que diu i destaco el populisme, en el sentit negatiu de la paraula, que exhibeix especialment Elsa Artadi. Menteix constantment, no es fa responsable de res, es fa passar per qui no és. He viscut aquestes situacions i em fa pensar que la política no està en el seu millor moment.

A qui li agradaria passar el testimoni de la seva feina?

Hi ha moltes persones que venen dels moviments de lluita contra les desigualtats. Està en l’ADN de Barcelona en Comú. Penso en Gemma Tarafa, que ha treballat de forma magnífica; Laura Pérez la regidora de Feminismes; Lucía Martín, que ha estat una gran lluitadora al Congrés en temes d’habitatge; Carolina Recio, que ha estat consellera de Nou Barris, de la qual he après en temes de cures i atenció domiciliària… I sobretot comptem amb una alcaldessa que s’ho creu. He begut del Ricard Gomà, que va ser un gran regidor. Però mai cap alcalde es va creure que els drets socials eren la prioritat de la ciutat.

Tem que la tasca que ha tirat endavant aquests quatre anys pugui ser desmuntada per un govern municipal d’un color polític diferent?

Sí. Un dels moments polítics més durs que he viscut va ser la tornada d’Artur Mas al govern de la Generalitat. En sis mesos, amb les lleis omnibus, va desmuntar el treball de set anys. Des de la llei del dret a l’habitatge a temes fiscals urbanístics,… Va ser una escabetxina i sembla que tothom se n’ha oblidat. I són els mateixos que avui es diuen Junts per Catalunya.

Clar que fa por però tenim l’avantatge que hem fet política amb la complicitat de les entitats. Hem fet una estratègia d’inclusió i reducció de les desigualtats que és de ciutat, no municipal. Els projectes són compartits entre l’Ajuntament i elles. Desmantellar una cosa que té aquests fonaments, tan articulada i travada no és fàcil. Barcelona se sap defensar més enllà dels colors polítics.

Quan vam entrar fa quatre anys deien que veníem a enfonsar econòmicament la ciutat, que regular el turisme era un desastre, que les nostres propostes en habitatge eren impossibles d’aplicar… i ara són idees hegemòniques. Difícilment algú pot dir que desmuntarà segons què. El gran llegat de Barcelona en Comú és que alguns drets fonamentals són una demanda majoritària i la gent se’ls ha fet seus.

3 Comments en “Avui hi ha molta més política de desgast que quan vaig començar: l’agressivitat i el maltractament excessiu són constants”

  1. Gràcies Laia per la feina feta

  2. Mariano // 22/05/2019 en 12:39 // Respon

    Muchas gracias Laia por tu trabajo comprometido. Personas como tú son imprescindibles para las sociedades que buscan ser más justas y humanas.

  3. Antonio Ortiz Olmedo // 23/05/2019 en 10:10 // Respon

    Laia, moltes felicitats per la feina feta. No ens deixes del tot. Ets un referent molt preat. Salut i llibertat!!

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*