Andreu Mayayo: “Puigdemont és la caricatura de Companys”

Andreu Mayayo, professor de la Facultat de Geografia i Història de la UB, va ser alcalde de Montblanc durant els període 1991-1993 i 1995-1999. També és escriptor i comentarista de l’actualitat política en diverses tertúlies radiofòniques i televisives veu amb preocupació la divisió personal i social a què s’ha arribat a Catalunya.

Siscu Baiges
 
 
 
Mayayo al despatx | Siscu Baiges

Mayayo al despatx | Siscu Baiges

Professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Andreu Mayayo va ser alcalde de Montblanc durant els període 1991-1993 i 1995-1999. Escriptor i comentarista de l’actualitat política en diverses tertúlies radiofòniques i televisives contempla amb molta preocupació la divisió personal i social a què s’ha arribat a Catalunya.

Què és el que més el preocupa de la situació política i social que es viu avui a Catalunya?

La divisió personal i social. De sortida política, ben segur que se’n trobarà, una o altra, encara que costi, però els costos que això tindrà a nivell personal i social seran importants.

Es veia a venir? El nacionalisme de Jordi Pujol i CiU havia de portar inexorablement on som ara?

Ara estem a la sisena temporada del procés, si comptem a partir de l’11 de setembre de 2012 i el protagonisme està en els tribunals i el poder judicial perquè la renúncia a fer política ha provocat que s’hagi externalitzat la solució als jutges, siguin espanyols o alemanys. El drama és que els polítics van amb el bisturí i els jutges, amb una espasa. ‘Dura lex, sed lex’. La llei és dura però és la llei. Els tribunals no solucionen el problema polític, encara que algú ho pugui pensar, sinó que el compliquen més. Que hi hagi gent a la presó no afavoreix, ni molt menys, la solució política. Estem en un serial on hi ha persones que apareixen i desapareixen. Artur Mas ja ha desaparegut. Ara tenim a Carles Puigdemont, que està encantat de coneixe’s, però estem ‘empantanegats’, com diu Joan Coscubiela, perquè des de fa sis anys no es fa política.

Com a historiador, pensa que les nostres guerres passades, la dels Segadors, la de Successió i el 1714, la guerra civil, feien preveure la situació actual?

Perquè? Som molt historicistes. Òbviament, si mirem al passat podem trobar coartades, referències, però podríem estar en una altra situació. El determinisme que la història ens porta cap a un lloc concret, que hi ha una missió de fons, funciona en el món religiós. Al món laic, no. S’hauran de demanar responsabilitats. No és la divinitat qui ha decidit que estem com estem sinó que hi ha unes persones que ens hi ha dut. Persones que necessiten que continuï el 155, eleccions cada sis mesos, que no es faci política perquè sinó tindran un buit existencial. Ara, el protagonista especial d’aquest procés vivencial, emotiu, sentimental i gairebé religiós és Carles Puigdemont. És l’heroi d’un procés que ens ha de permetre continuar vivint d’aquesta manera, organitzant manifestacions, costellades, telefonant-nos, posant llacets per tots els racons de Catalunya,… La gent es pot entretenir com vulgui, però això és un problema perquè tenalla els dirigents polítics, econòmics i de tot tipus que són incapaços d’actuar amb fermesa, coratge i lideratge.

Puigdemont és el nostre Companys?

De cap de les maneres. No, home, no!. Si parlem de les figures de Macià i Companys, Puigdemont n’és una caricatura. Macià era una persona que el 14, 15 i 16 d’abril de 1931 va fer política, va pactar, es va empassar la república catalana i va acceptar la Generalitat de Catalunya. I el 1932 va acceptar, a cor què vols, un Estatut retallat en relació al del 1931 en el qual Catalunya passava de ser un Estat a una regió autònoma. Ho va acceptar i va dir que era el millor Estatut del món. La gent va sortir al carrer i el va aplaudir. Ningú no li va dir traïdor i que havia renunciat a no sé què. 

Ningú?

Sempre hi ha sectors minoritaris però el gruix d’ERC, del republicanisme d’esquerres, el va aplaudir. Va entendre una cosa tant important com que els catalans el que volien el 1931 era democràcia a Espanya i autogovern a Catalunya. La República era això i ell s’hi va acomodar, més enllà del que pensés. Per tant, cal saber quin país es té, quines majories hi ha, no confondre els desitjos propis amb la realitat. Comparar Puigdemont amb Macià i Companys em sembla no tan sols una barbaritat històrica sinó un error polític absolut que no ajuda a entendre ni el passat ni el present.

Companys va proclamar la República catalana, va ser detingut i empresonat setze mesos.

Que jo sàpiga no se’n va anar a Bèlgica. Va assumir les seves responsabilitats. Quan tu te la jugues, el que has de fer és assumir les teves responsabilitats. Després del que va passar el 6 i 7 de setembre i el 27 d’octubre, als que van fer el que van fer, com a mínim, se’ls ha d’inhabilitar políticament. Companys i el seu govern van assumir l’error que van cometre però no van deixar tothom amb un pam de nas. On s’és vist que proclamis la república, amb la gent a la plaça de sant Jaume esperant que algú surti al balcó o es tregui la bandera espanyola, i l’endemà ets a Brussel·les? Puigdemont no passarà a la història com un heroi de Catalunya i el catalanisme polític sinó com una persona que, per supervivència personal, està bloquejant una sortida política al país.

Històricament, hem tingut catalanisme, nacionalisme i independentisme. Estan clars els límits entre aquests conceptes?

Si existeixen aquests conceptes és perquè són útils i perquè expliciten situacions diferenciades. Al País Basc no existeix el basquisme. És una cosa molt del segle XIX. Hi ha abertzales o no abertzales, nacionalistes o no nacionalistes. El catalanisme no deriva de posicions nacionalistes ni té perquè demanar la construcció d’un nou estat. De fet, el separatisme, per dir-ho en termes històrics, que és el que ara diem independentisme, ha estat absolutament minoritari dins el catalanisme i la societat catalana fins fa quatre o cinc anys. D’independentistes i separatistes sempre n’hi ha hagut i suposo que sempre n’hi haurà. En aquests darrers anys, han intentat destruir el catalanisme. Antoni Comín ja va dir que no hi ha espai polític pel catalanisme en aquest país i que només n’hi ha per l’independentisme. El catalanisme té mala salut perquè l’independentisme ha intentat fagocitar-lo, amb una visió de la societat gens inclusiva, de polarització social, que et vol obligar a estar en una trinxera o una altra. Quan lluites contra una dictadura està clar que la divisió és entre demòcrates i no demòcrates. Però en una societat democràtica i plural dir que les trinxeres són entre independentistes i no independentistes és una irresponsabilitat social extraordinària.

A Catalunya va venir a treballar i viure molta gent de la resta d’Espanya els anys cinquanta i seixanta. Van encaixar bé a la nostra societat gràcies a una visió de Catalunya i de l’antifranquisme acollidora i oberta. Aquell encaix s’està desmuntant ara?

El debat important és si tens un projecte democràtic per Catalunya, inclusiu, respectuós amb les diferents identitats, lingüístiques i de tota mena, i redistributiu de rendes i cohesió social o si tens un projecte que prima que ‘els nostres’ estiguin bé i que aquests ‘nostres’ són gent a la qual li agrada un tipus de llengua, cultura, teatre, cinema,… i que són només una part de Catalunya. Els anys seixanta, setanta, l’esquerra catalana va aconseguir l’hegemonia amb un projecte inclusiu. Gent que havia vingut i gent que era d’aquí hi van donar suport. Les hegemonies polítiques canvien i després de 23 anys de pujolisme se’n va crear una de nova on, malgrat les declaracions, l’interès no era construir un projecte inclusiu sinó fer creure que la solució de tots els problemes passa per crear un estat propi. Si prems l’accelerador acabes polaritzant la població i més si pretens guanyar un referèndum mitjançant el 50% dels vots més un a la primera votació, la segona o la que sigui. Més enllà d’aconseguir la independència, hi ha coses molt més importants i vitals, com la cohesió social. La nova hegemonia provoca la fantasia de la creació d’un estat per intentar mantenir el poder polític a Catalunya i fa que la gent es pregunti sobre la seva identitat. Els anys cinquanta, seixanta, setanta, no s’ho havien preguntat. Tenien claríssim que eren catalans. A aquesta gent se’ls ha posat, de cop i volta, davant el dilema de saber ‘qui ets’ i ‘com ets’. Han tocat la fibra d’unes persones que davant la voluntat d’imposar-los un model determinat han reaccionat totalment en contra. Aquesta és l’onada en la qual creix i creixerà Ciutadans.

Creixerà?

Sí. L’escenari identitari és viu i continuarà ben viu. La proposta de Ciutadans perquè Manuel Valls es presenti a alcalde de Barcelona és perquè no hi hagi eleccions municipals. És perquè l’escenari de confrontació sigui si tindrem un alcalde independentista o un d’anti-independentista.

L’altre bàndol també juga a això, amb la candidatura independentista anunciada per Jordi Graupera.

Es retroalimenten. Per tant, els comuns ho tindran molt difícil, perquè els han marcat l’escenari. El 2015, l’escenari de les eleccions municipals era el de tornar a fer polítiques socials que els ajuntaments, i concretament el de Barcelona, havien abandonat. Ara,  Ciutadans ha proposat Manuel Valls que sigui candidat a alcalde de Barcelona quan potser seria un bon cap de llista a les eleccions europees. El que volen és acabar amb l’experiència dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona i no fer unes eleccions municipals sinó pura i simplement unes d’identitàries en les quals la gent no tardi ni dos segons en decidir el seu vot.

Mayayo en un dels moments de l’entrevista | Siscu Baiges

Aquest escenari es reproduirà a tot Catalunya, no només a Barcelona?

Evidentment. Aquesta serà la polarització. La d’independentistes contra anti-independentistes. El món va cap a ciutats-estat no  nacions-estat, entre d’altres raons perquè les capitals dels grans països ja no representen les nacions. Washington ja no és la capital dels Estats Units. Donald Trump hi treu el 4% dels vots. Londres ja no és la capital d’Anglaterra. El seu alcalde, Sadiq Khan, no té res a veure amb els de la resta d’Anglaterra. París no té res a veure amb la resta de França. Tel Aviv no té res a veure amb Israel. I Barcelona, l’àrea metropolitana de Barcelona no tenen res a veure amb la resta de Catalunya. És així. Ho vulguem creure o no. El món, el creixement econòmic, passa per les ciutats estat-metròpolis de les quals parlava Maragall. Al segle XIX encara podien discutir si s’havien de crear els estats a partir de les nacions. Ara ja no.

Quan tornarà el debat sobre les qüestions socials, tapat ara pel debat territorial i identitari?

Sóc pessimista. La meva opinió és que el procés –volgudament o no- ha amagat l’agenda social. L’independentisme a Escòcia té model i projecte social. A Catalunya, no. Aquí, tots els dirigents de l’independentisme han dit que primer calia l’estat i que després ja veuríem com el volíem. La renúncia a acompanyar la reivindicació independentista d’un projecte social ha anulat l’agenda social. Això no va d’esquerres i dretes; va de Catalunya. És el discurs que hem escoltat a Mas, Junqueras, ANC, Òmnium Cultural,… Fins i tot la CUP justifica el seu suport als pressupostos del govern de la Generalitat que consagren les retallades dient que primer cal anar cap a la independència. Han renunciat als programes socials en favor d’un bé superior, que és la independència de Catalunya. L’agenda social tornarà quan s’acabi el procés. Per això, s’ha d’acabar com sigui.

Pot acabar amb la consecució de la independència de Catalunya.

El procés només s’acabarà fent política. Pot acabar amb la independència de Catalunya si la Unió Europea implosiona. Si això passa significaria la seva irrellevància al món i tornaríem al mapa medieval dels comtats i les nacions-estat. Jo no estic disposat a pagar aquest preu. Hem de construir ciutats-estat i l’estat europeu. Les nacions poden existir i hem de protegir cultures i llengües, però si volem que el nostre ADN d’estat del benestar i una concepció de cultura determinada, sense pena de mort, etcètera, sobrevisqui en un món cada cop més autoritari i hostil a aquesta visió necessitem ciutats-estat i Europa-estat.

Existeix la possibilitat que el procés acabi perquè s’imposi electoralment el sector polític que representa Ciutadans?

En aquest país no hi ha una majoria sòlida per construir un nou estat ni una majoria sòlida important per laminar les institucions d’autogovern de Catalunya. Tenim un Estatut, encara que hi ha qui no se’n recorda, amb uns graus competencials molt elevats, reconeguts pel Tribunal Constitucional i les institucions europees. Em sembla molt agosarat que es pugui modificar aquesta situació perquè es guanyi unes eleccions, a no ser que s’arribi als dos terços del Parlament. Ciutadans pot ser el primer partit de Catalunya. Fins i tot pot arribar a formar govern amb no sé qui. Però, almenys a curt termini, no tindrà el suport popular suficient per transformar les institucions d’autogovern, laminar-les o variar-les. Per modificar l’Estatut calen les dues terceres part del Parlament, pactar amb l’Estat i guanyar el referèndum. No em sembla plausible que l’independentisme o el que representa Ciutadans tinguin aquestes dues terceres parts. El que no podem fer és retroalimentar una confrontació que no només evita l’agenda social sinó la defensa de les institucions pròpies de Catalunya, en base a una realitat allunyada del que diuen els sondejos electorals i del què pensa la gent.

La tercera Catalunya de la qual es parla s’ha de resignar a ser espectadora d’aquesta confrontació?

La gent que surt al carrer és la que està més mobilitzada, tant la que vol la independència com la que no la vol. Però s’han de mirar les enquestes d’opinió i els resultats electorals. Estem clavats, per més eleccions que fem. No ens podem deixar enlluernar pel que passa al carrer. És molt important i hem de saber analitzar-ho però pensar que es poden construir majories sòlides en algun dels dos pols per canviar institucionalment i políticament el país no té sentit. Espero que avancin posicions que apostin per construir aquestes majories amb més gent que els propis creients i que estableixin mecanismes per entendre que no podem continuar en la política de blocs. A la societat no hi ha blocs tot i que pots acabar provocant confrontacions al seu sí. L’any 2010, Convergència va tirar endavant els pressupostos amb el suport del PP. Si mirem les votacions ordinàries al Parlament català veurem que hi ha d’altres blocs quan no parlem de la independència. Hi ha blocs favorables al concert econòmic a les escoles i d’altres que no… A partir de cert moment, haurem de parlar d’altres blocs, que és el que funciona al món.

A Espanya, els sondejos preveuen una majoria aclaparadora de PP i Ciutadans. El diàleg amb aquesta majoria en el tema independentista serà encara més difícil.

Hem de fer un esforç per entendre què és Espanya. A Catalunya mirem Espanya a través de la caricatura. L’hem de diagnosticar bé. No és una dictadura, no és franquisme. Queda una herència, clar. Com a Catalunya. Econòmicament ja no és l’Espanya del segle XIX quan Catalunya n’era la fàbrica. A Espanya hi ha realitats econòmiques metropolitanes molt potents. Madrid ja no necessita a Catalunya per anar al món. La metròpoli de Vigo-Porto és molt potent. I la de Málaga-Costa del Sol encara més. Diuen que a nivell polític no canvia mai. Sí que canvia. Pot canviar. Les darreres eleccions han acabat amb el bipartidisme, hi ha noves forces polítiques amb una presència important. La manca de cultura de coalició política no ajuda però poden passar moltes coses. El PP pot deixar de governar com ho ha fet els darrers anys i això obre un ventall de possibilitats, que inclou la d’acomodar la Constitució a les noves realitats a través de reformes o disposicions addicionals. S’haurà de trobar un acord i un pacte per aquesta via, que sigui referendat per tothom i també pels catalans. Direm la nostra sobre aquesta proposta de refundació d’una Espanya que es mou en una dinàmica cada cop més subalterna en el marc europeu.

La solució passa necessàriament per un referèndum a Catalunya?

El primer que s’ha de fer és el referèndum per canviar Espanya. Crec que es farà i els catalans i les catalanes podran expressar la seva opinió sobre si els agrada o no. No podem caure en l’error de les reformes estatutàries sense modificar la Constitució com es va intentar en la primera dècada del segle i, a més, amb la marginació del PP. Es va pretendre fer la reforma via Estatut en comptes de fer-ho via Constitució. És un error de dibuix clar quan s’analitza històricament. I ara estem encallats i pitjor. S’ha de reformar la Constitució, i no només en la qüestió territorial. Si creiem que hi ha d’haver un referèndum per Catalunya, amb independència de si hi ha reforma de la Constitució, s’ha de fer a partir de la proposta que faci l’Estat. L’Estat pot decidir que s’equipari Catalunya a Euskadi. Si es fa un referèndum i l’Estat el perd s’obrirà la porta a fer d’altres consultes. El timing és: primer reforma de la Constitució i intentem acomodar-nos-hi o disposició transitòria constitucional que es posi a referèndum entre els catalans. La idea que nosaltres farem un referèndum sobre la independència Sí o Sí, a curt termini, no.

Europa hi ha de dir alguna cosa més a part de que estem davant un conflicte espanyol intern?

Creure que allò que ens passa a Catalunya és un problema internacional perquè hem decidit que tenim el dret a l’autodeterminació i, per tant, a la creació d’un nou estat és no entendre la realitat constitucional d’Europa. Aquest tema no es planteja a França, Alemanya o Bèlgica. Perquè haurien d’intervenir sobre una qüestió que no està regulada en els seus propis estats? Una altra cosa seria que hi hagués un acord intern aquí i que signifiqués la creació d’un nou estat. No seria un nou estat només perquè després vindrien els bascos. Europa està llançant el missatge que el màxim d’independència que es pot aconseguir dins la Unió és la del País Basc.

La dinàmica actual fa preveure que algunes persones implicades en la declaració d’independència es passin molts anys a la presó. Conviure, trobar solucions, avançar en aquestes circumstàncies no serà fàcil.

Estem en una situació d’anormalitat, amb gent a la presó i fora del país que no ajudarà. N’hem de ser conscients. Sobre aquesta realitat factual hi ha gent que alimenta la seva voluntat de continuar amb un procés que ja no se sustenta sobre la independència o la república catalana. Se sustenta com a element de solidaritat amb aquells que se la van jugar i que són a la presó o fora del país pel que van fer. A les mobilitzacions la gent ja no demana que algú proclami la república. Volen que surtin de la presó. Dependrà molt del que facin els afectats. Turull, Rull, Sánchez i Forn han enviat una carta a Puigdemont perquè hi hagi el més aviat possible un president i un govern de la Generalitat efectius. Això és molt important. Dir que ho solucionarem el 21 de maig és anar a eleccions. Puigdemont vol continuar fent eleccions cada sis mesos per destrossar primer el PDeCAT, després ERC i finalment el país. L’estratègia dels que són ara a la presó pot ajudar a entendre que el preu a pagar s’ha d’assumir. Unes eleccions no serveixen per aconseguir la independència del teu país ni per donar impunitat a persones que hipotèticament han comès uns delictes i són a la presó. Unes eleccions serveixen per governar. Intentar vendre que hem de tornar a unes eleccions perquè guanyarem de forma rotunda i el govern de l’Estat haurà d’asseure’s a negociar és no entendre com actuen els governs i els estats i el que ha passat aquí amb el País Basc.

Tem que hi hagi episodis, esclats de violència en el futur immediat?

La violència és filla de la frustració. On hi ha frustració es pot originar violència. Depèn de com acabi el procés. Pot acabar amb una frustració pura i dura. Calen uns lideratges forts que expliquin que no s’ha perdut sinó que s’ha avançat. I molt. El suport electoral a les propostes independentistes ha passat d’un 20% a un 40% i escaig del 2010 al 2020. És un balanç més que notable.

Ens esperen molts anys tensos, de convivència difícil, o d’aquí a tres o quatre anys tot tornarà a ser com era abans, sense baralles familiars i amics que deixen de parlar-se per aquest debat?

Estic convençut que es trobarà una sortida política per acabar amb el procés. No ho tinc tan clar a nivell personal i social. Si més no, per determinades generacions. Necessitarem molt temps tots plegats per preguntar-nos què hem fet i quina estat la nostra actitud davant el que passava. Periodistes, mitjans de comunicació, professors universitaris, una sèrie de gent ha posat rauxa en comptes de seny. Gent, com Carles Viver Pi-Sunyer, que ha fet una Llei de Transitorietat que fulminava vuit-cents jutges a Catalunya i els substituïen a dit. El poder judicial ha actuat com a resposta a una amenaça directa. El jutge Llarena també expressa aquesta inquietud. Políticament trobarem sortida. Socialment i personalment costarà molt més. A vegades els països l’encerten. La Mancomunitat va ser un encert perquè va saber posar d’acord gent que pensava diferent per fer funcionar el país. El procés dels darrers anys ens ha confrontat. No és l’exemple que els catalans i les catalanes del futur tindran com el millor que ens ha passat a la nostra història com pensen alguns ara.

8 Comments en Andreu Mayayo: “Puigdemont és la caricatura de Companys”

  1. ANGEL ALONSO // 03/05/2018 en 18:30 // Respon

    Rahonaments impecables q ningu col escoltar.

  2. La fractura sociL ja vi era… potser s’ha agreujat, però vi ha sigut sempre.

  3. Q el proces ha cones errors es cert, pero q hem de dir de les lleis recurregudes al TC per atendre necessitats socials? Els comuns i els d IxC us ha agafat amb el pas canviat. Nuet ho deia fa uns dies, es negava a creure q Espanya no pogues canviar, pero a la pregunta d’una majoria absoluta de PP i Cs a Espanya a les properes i aixi al llarg de 500 anys d hegemonia quina alternativa teniu? Si voleu un estat aposteu per la Republica catalana. Q no es cert q ERC i la CUP no tinguin en el seu programa polotiques socials. Catalunya es de majoria d esquerres, feu el favor. I per cert que el Llarena actua en venjança pel tracta als jutges q donava la Llei de transitorietat es miopia politica i posar se al costat d un dels blocs q rebutjeu. Salut i republica.

    • Adrià Hernando Fresco // 06/05/2018 en 10:40 // Respon

      Déu més, no has entès ni una sola paraula de l’article… Ni una sola. Quina llàstima de futur ens espera.

  4. És molt previsible que implosioni la UE en un període relativament breu de temps. La seva incapacitat per afrontar els reptes del s XXI (refugiats, immigració, deute, autoritarisme a les fronteres, democràcia …) la farà inviable. Sobretot perquè executa un govern que ningú ha escollit, ens manen tot un seguit de corporacions que en cap cas han passat per les urnes. Tan sols el Parlament Europeu, sense cap mena de capacitat d’actuació, l’escollim. Per tant la seva manca de democràcia interna el fa més proper al Sacro Imperi Romano Germànic que no pas a una confederació del s XXI

  5. Mai tan poca cosa va fer tanta nosa a tanta gent

  6. Arnau Mir de Tost // 07/05/2018 en 16:15 // Respon

    Deixant de banda el gruix de l’article, en absolut desacord amb l’afirmació de que Puigdemonmt és la caricatura d’en Companys: el que ens ensenyeu a la Facultat, entre d’altres coses, és aprendre a contextualitzar: no podem jutjar i comparar, ara les dues situacions. Puigdemont ha aconseguit proclamar la República democràticament (amb els vots aconseguits al carrer i al Parlament, no en una proclama arran d’unes eleccions municipals ni arran d’una revolta obrera. Per tant, amb una exquisida pulcritud democràtica. Si companys no es va exiliar a Bèlgica va ser perquè confiava en la justícia de la República (cosa que ni Puigdemont ni ningú de nosaltres, ni en Valtonic, ni en Hassel, ni els d’Atsasu, ni la violada de Iruña, ni els atonyinats de l’1 d’octubre podem fer) o perquè no va poder exiliar-se (Macià si ho va fer). Usar l’argumentari de la dreta totalitària desmereix molt, massa per a qui se li suposa un altre tarannà.

  7. JM Armengou // 14/12/2018 en 12:12 // Respon

    Respectat Mayayo, no foti, home, no foti.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*