Amb la vènia de l’Excelentíssima Sala

Si Torra no retira els llaços, fantàstic. I si els treu és perquè el Defensor del Poble es ho suggereix, no perquè la Fiscalia li amenaci. Arribats a aquest punt, tot té dues lectures

Andreu Claret
 
 
 
Una càmera d'Antena3 preparada a Plaça Sant Jaume, per a quan es retirin els llaços grocs de la Generalitat | Tomeu Ferrer

Una càmera d'Antena3 preparada a Plaça Sant Jaume, per a quan es retirin els llaços grocs de la Generalitat | Tomeu Ferrer

L’independentisme va una mica desorientat. Mentre els advocats acaten les fòrmules de respecte a l’Estat i demanen una i altra vegada la vènia de l’Excelentíssima Sala, Torra tensa al límit la corda de la Junta Electoral. El Procés es veu obligat a gestionar escenaris cada vegada més dispars. Sense anar més lluny, el de la Sala del Suprem a Madrid i el dels edificis públics de la Generalitat on s’hi enganxen símbols que no  són els de tots. D’una banda hi ha els exercicis florentins per defensar els processats, i de l’altra la persistent bronca simbòlica per exhibir arrestos. No és fàcil fer compatible tanta contradicció. Ni explicar-la.

La parròquia ho assumeix com un estratagema. Pensa (amb raó) que les acusacions són tan absurdes que bé mereixen el paperot de les togues. Accepta que el pols no es pugui mantenir en les Salesas, perquè Marchena ha agafat el gust a matar el partit, però creu que sempre quedaran els carrers i les places de mitja Catalunya per protestar. I les xarxes socials per desfogar-se. Comprenc aquesta manera d’actuar, però no l’explicació que l’acompanya. Encara que no ho vulgui reconèixer, l’independentisme està en mode replegament sense estratègia on encaixar el que fa i el que diu. De fet, les explicacions que donen els seus líders sempre són a pilota passada.

Si Torra no retira els llaços, fantàstic. I si els treu és perquè el Defensor del Poble ho suggereix, no pas perquè la Fiscalia l’amenaci. Arribats a aquest punt, tot té dos lectures, com diria aquell. Quan desenes de milers de manifestants ocupen el centre de Madrid, ningú no es pregunta on queda l’equiparació amb Turquia. Cada vegada que un lletrat demana la vènia ningú s’interroga del que té aquest judici d’enterrament d’aquella utopia disponible que ha presidit el Procés.

El president Torra encarna millor que ningú aquesta contradicció. No és un polític. Ha estat tota la vida un agitador cultural. Ara li toca descobrir que desobeir sent president d’una institució que és part de l’Estat i que gestiona més de 16.000M d’euros no és fàcil. Ni de fer ni d’explicar. Sobretot quan s’acosten eleccions i caldrà donar comptes. No només repartir estopa.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*