Ajuntar-nos, resistir, cuidar-nos

Ens enfrontem a un fenomen de colonització de la ciutat per part d'un capital financer internacional que l'any passat va incrementar el seu volum d'inversió al voltant d'un 43% respecte a 2016. Amb un marc legislatiu estatal que suposa una autèntica catifa vermella per als capitals especulatius

Laura Pérez Castaño / Ancor Mesa Méndez
 
 
Varies manifestants aixequen globus verds pel dret a un habitatge digne / OLMO CALVO (eldiario.es)

Varies manifestants aixequen globus verds pel dret a un habitatge digne / OLMO CALVO (eldiario.es)

És el matí del 26 de febrer d’aquest mateix any, Badalona. Centenars de persones s’amunteguen al portal d’un típic bloc de cases dels barris de caràcter popular de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Havien estat convocades per la Plataforma d’Afectats per la Crisi per defensar a una veïna que anava a ser desnonada. “Necessitem ser moltes” avançava el twit de convocatòria. La Mayra és mare de quatre filles petites, veïna des de fa 15 anys del barri de Gorg; ja havia evitat un primer desnonament en porta, al costat de les seves companyes i companys de la plataforma. Aquest seria el segon intent i, en efecte, necessitaven ser moltes persones aquell matí.

La comitiva judicial va arribar acompanyada d’antidisturbis en quatre furgonetes. La Mayra i les seves companyes van ser empeses, copejades i, en definitiva, maltractades. La policia sabia el poder de convocatòria que tenia el cas de la Mayra per la seva especial vulnerabilitat i l’enorme injustícia que suposa que, una vegada més, un banc rescatat –i comprat a preu de saldo per un altre- anés el responsable de l’enèsima expulsió veïnal, en una ciutat afectada per una autèntica sagnia. Van aconseguir detenir el desallotjament, resistir l’exili del barri i fer pinya enfront d’un desplegament de força al que la comunitat va plantar cara amb més de tres centenars de persones a la porta de casa de la Mayra. “M’agradaria que mai unes nenes hagin de presenciar com a la seva mare la maltracten per defensar la seva llar”, va dir la Mayra amb veu esquinçada després de tanta tensió.

A l’altra banda de la ciutat, el Feliciano és un veí del Poble-*Sec, un pare que viu de lloguer amb dos fills menors en el pis d’un edifici al carrer Murillo que ha comprat el fons d’inversió Norvet S.L. amb l’objectiu de fer habitatges de luxe en una zona de la ciutat que ha vist augmentar els preus del lloguer en un 25% en els últims tres anys. El passat 7 de març, un col·lectiu veïnal de diversos barris, juntament amb la PAH i el Sindicat de Barri va ocupar les oficines de la immobiliària per defensar el Feliciano i la seva família de la seva imminent expulsió. La mobilització social i les denúncies de mobbing van interpel·lar l’actuació institucional de l’Ajuntament de Barcelona que va aconseguir parar unes obres de remodelació integral de l’edifici que estaven duent-se a terme sense permís.

Qui és el mercat? Qui la mercaderia?

Un estudi del Sindicat de llogaters mostra que avui, a Barcelona, fons d’inversió i societats immobiliàries com Norvet, Lozacar, Vauras, Palau & Manfredi, Elix, MK Premium, VVV, entre d’altres, són propietaris de més de 3.000 pisos. A aquestes companyies, malgrat beneficiar-se dels privilegis fiscals que els atorga la legislació estatal, no els tremola el pols a l’hora de doblegar el preu del lloguer o directament negar-se a renovar els contractes de lloguer dels veïns que viuen a les finques que compren. Si a la voràgine especulativa li vam sumar unes condicions laborals cada vegada més precaritzades, el resultat són els milers de famílies que a Barcelona i a la resta de municipis metropolitans dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar l’habitatge.

La creixent expulsió de veïns i veïnes és una problemàtica global que afecta Barcelona i a les principals ciutats espanyoles. Ens enfrontem a un fenomen de colonització de la ciutat per part d’un capital financer internacional que l’any passat va incrementar el seu volum d’inversió al voltant d’un 43% respecte a 2016. Amb un marc legislatiu estatal que suposa una autèntica catifa vermella a la desfilada de capitals especulatius. El cas de les SOCIMIS (Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió al Mercat Immobiliari) és paradigmàtic. Societats que van néixer a partir del règim fiscal de 2013, alimentades per fons internacionals, porten des de llavors creixent a un ritme inaudit. El Partit Popular va crear un règim fiscal que permet a aquestes societats lucrar-se especulant a costa del preu del lloguer dels que vivim a la ciutat.

Una ciutat que planta cara

Al costat d’organitzacions i veïns que com la Mayra i el Feliciano decideixen plantar cara a la lògica especulativa dels fons d’inversió, es necessiten unes institucions a l’altura de les circumstàncies. Actualment són els ajuntaments les administracions més sensibles a la problemàtica. L’Ajuntament de Barcelona és actualment qui finança prop del 90% de la política d’habitatge de la ciutat, davant la incompareixença del Ministeri i la Generalitat. Malgrat no tenir la competència d’habitatge, l’Ajuntament ha impulsat un cens de pisos buits, l’expropiació de pisos buits dels bancs i imposat multes per no posar-los en lloguer; hem augmentat un 245% l’atenció a les famílies amb ordres de desnonament i estem promovent la construcció de 4.500 habitatges en 65 promocions a més d’haver engegat una ambiciosa política de compres que ja ha adquirit 500 habitatges. Des de l’administració local estem fent més que mai en habitatge, per posar les bases d’un veritable servei públic local d’habitatge a més d’invertir 100 milions d’ajuda al lloguer i gairebé 90 en ajudes a la rehabilitació. I seguirem pressionant per a la modificació de la Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU) que permet pujades indiscriminades dels preus del lloguer cada tres anys de contracte.

La preocupació municipal no pot entendre’s sense les mobilitzacions socials que avui tenen lloc a les grans ciutats espanyoles per bandejar les inversions especulatives que fan mal als drets del veïnat. I entenent també els beneficis de trobar fórmules de cooperació públic privada que diversifiquin el mercat de lloguer a Barcelona, a través d’un sector privat que inverteixi a llarg termini en lloguer de mercat, assequible i social.

Organitzacions i veïns han dit prou, recorden que la ciutat no està en venda i reivindiquen el dret a la ciutat. Ha arribat l’hora d’ajuntar-nos, protegir-nos amb el que tenim, parar els peus als enemics de la ciutat i fer de l’espai urbà la nostra llar. Per la Mayra i el Feliciano, per totes les veïnes que lluiten cada dia per tirar endavant. Ens quedem.

Sobre Laura Pérez Castaño / Ancor Mesa Méndez

Laura Pérez Castaño és Regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Ancor Mesa és professor de sociologia a la UB i la UAB i activista social Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*