Aixecant la manta

Cal que tots aquests 'activistes de la mobilitat' entenguin que, criminalitzant i utilitzant persones que només són víctimes d’aquest món injust, les estem posant al centre del debat.

Ruben Wagensberg
 
 
 
Roda de premsa del Sindicat Popular de Venedors Ambulants | Sònia Calvó

Roda de premsa del Sindicat Popular de Venedors Ambulants | Sònia Calvó

És agost i ja hi tornem a ser! Els manters i els narcopisos són un problema tan greu per a la vida de Barcelona, i afecta tant la imatge de la ciutat aquests dies tan concorreguda, que cal convocar la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció de forma urgent, a mig estiu i a petició d’alguns polítics preocupats per la mobilitat i la imatge de la ciutat. La situació, creuen, és insostenible i cal aturar-ho tot! Els regidors que estiguin de vacances han de tornar urgentment perquè això ja no hi ha qui ho aguanti. Aquesta ciutat necessita ordre!

De res no valen les múltiples propostes que ells mateixos han presentat al llarg d’aquest any –fa poques setmanes al Parlament– per deixar la manta i poder treballar legalment com qualsevol ciutadà o ciutadana de Catalunya. És evident que ells no volen vendre a 35 graus perseguits per la policia, denigrats pels seus compradors i estigmatitzars per la societat. Però vaja, han de sopar cada nit. I l’opció que han escollit entre les que es poden triar segurament és la més sacrificada però també la més legal.

Quan alguns polítics parlen de “posar ordre a la ciutat” ho acostumen a fer aposant al mateix sac a manters i als qui ocupen pisos per vendre o consumir drogues. I a ningú més. No és casualitat ni derivat d’una situació concreta. Ho hem vist en un munt d’iniciatives parlamentàries i municipals. Els únics denominadors comuns que tenen entre aquests dos col·lectius, però, és que tots dos viuen i conviuen a Barcelona –per tant, en són ciutadans– i que són víctimes d’un sistema injust. D’un món injust.

Em pregunto per què tots aquests polítics convertits en els nous grans ‘activistes de la mobilitat’ a Barcelona, tal i com els anomenava Horacio Espinosa, mai qüestionen –ni en les seves crítiques ni en les seves iniciatives– el model turístic de la ciutat, que sí que afecta la vida de tots els veïns i veïnes a diari. És curiós. O no tant.

La línia verda, per exemple, va plena de treballadors i treballadores que en hora punta passen per Vallcarca i han de suportar les aglomeracions i el mal fer de molts dels visitants esporàdics que freqüenten la nostra ciutat. Van cap al Parc Güell, on, per cert, els barcelonins i barcelonines hem de pagar per entrar-hi.

Per Les Rambles ja fa temps que és impossible caminar i gaudir com ho fèiem no fa pas tant, i el motiu no és precisament cap manta estesa a terra. Totes les casetes s’han convertit en aparadors per a turistes. Barrets mexicans i entrades per anar al Camp Nou.

Tampoc els escoltem parlar mai de la gentrificació ni de l’expulsió dels nostres barris. Quanta gent coneixem que ha hagut de marxar del seu barri de tota la vida perquè el lloguer s’ha tornat insostenible?

Empreses sense escrúpols, com Airbnb, han arribat a tots i cada un dels edificis de la ciutat. Fins i tot, a patrocinar la nostra televisió pública. Tothom callat. Mut. Aquesta empresa és una de les causants de l’augment dels lloguers. I sovint, del malestar causat al veïnat de forma reiterada. No importa quin dia sigui de la setmana, ni quina setmana sigui de l’any.

O el lloguer de vehicles lleugers que campen per Barcelona complicant la circulació. O els turistes borratxos fins a les celles que actuen amb total impunitat cada nit per barris cèntrics. Quants diners van a parar a la neteja diària dels carrers? Cap d’aquests ‘activistes de la mobilitat’ s’amoïna per les condicions en què el veïnat ha de descansar a les nits? Als turistes ningú no els multa ni els fa callar. És clar, són blancs i venen amb les butxaques ben plenes. I en el món el que vivim això és el que compta: els diners. Aquesta és la Barcelona que volem?

Òbviament, que qualsevol ciutadà o partit polític critiqui i fiscalitzi la gestió de la ciutat és legítim i necessari. Però posar al mateix sac als col·lectius marginals, minoritaris, pobres o vulnerables i excloure’n la resta de variables és tendenciós i és, sobretot, perillós. I fer-ho amb més intensitat quan s’acosten les eleccions ens pot fer pensar que se’ls criminalitza i se’ls utilitza per desgastar un govern sense cap cost pel qui desgasta. Perquè malauradament no voten –tot i que alguns porten més anys a Barcelona que Inés Arrimadas– i perquè no es poden defensar. Perquè no importen a ningú. Per això són marginals. En som quatre gats, que els defensem.

Però aquests polítics haurien de saber que actuar així suposa l’estigmatització de la pobresa. I de pas, de la migració. Migració i pobresa, pobresa i migració. Ja hi som. El missatge que envien als conciutadans és que la pobresa i la migració ens afecta als que no som pobres ni migrants. Ens molesten, ens fan nosa. Ens desendrecen la nostra ciutat. Un missatge, se’ns dubte, més que perillós si tenim en compte l’Europa xenòfoba que ens està tocant viure.

Utilitzar les persones vulnerables per qüestions electorals o per desgastar un govern és injust i immoral. I molt perillós.

Si el que realment els preocupa és la gent que viu a la seva ciutat, en primer lloc haurien d’entendre que aquestes persones també en formen part.

I si realment el que volen és aportar solucions, cal matisar i estudiar els casos. Situació a situació. De forma sincera i atacant els problemes de fons. Pensant en les persones i tenint-les en compte. Quants d’aquests polítics han baixat al carrer a parlar amb els manters? A preguntar-los com se senten? Quina és la seva aportació a la nostra ciutat, què n’esperen? Com els agradaria viure? Quina són les seves propostes? Us asseguro que en tenen. I moltes. És fàcil opinar des de la distància i des d’una posició d’autèntic privilegi. Fer-ho així, comporta una actitud paternalista. I sí, colonialista. El que estaria bé i seria encertat és ser ferms en reclamar al govern municipal mesures en positiu, com l’elaboració de més plans d’ocupació, etc. Inclús ser proactius proposant per contribuir i sumar en l’objectiu d’aconseguir una vida digna per aquestes persones. Però no passar d’aquí. I mai fer-ho demanant ordre –i mà dura policial– contra ells.

I sobretot, no fer-ho només en moments d’emergència o de situació mediàtica com ha passat aquesta setmana passada.

Cal que tots aquests ‘activistes de la mobilitat’ entenguin que, criminalitzant i utilitzant persones que només són víctimes d’aquest món injust, les estem posant al centre del debat. A l’ull de l’huracà. Això els perjudica a ells en concret, però també a la societat en conjunt.

Si els polítics ho fan, serà moltíssima la gent que també se sentirà legitimada per atacar-los com a col·lectiu, com a persones, com a migrants o com a pobres. I ells no són responsables de patir la situació en la que es troben.

Corren i venen temps molt perillosos en què el racisme avança sense frenada. No podem donar-los marge, a aquells que el practiquen i l’alimenten.

Hem de ser del tot ferms ara o serà massa tard. I ens lamentarem. Ara és l’hora.

Cal, a l’Ajuntament de Barcelona i arreu del país, un front unitari davant les intencions de Ciutadans i la campanya “Orden y Seguridad” recentment estrenada. Un pas més. I ves a saber fins a on seran capaços d’arribar mentre es troben enmig d’una pugna amb el PP de Casado emmarcada en un context Europeu que cada dia que passa els hi permet dir-la més grossa.

Hem de ser-hi tots i totes. Entendre i saber llegir el moment. I sumar. Sumar tots els demòcrates per aturar aquesta bogeria enlloc de posar-nos al costat de la dreta sota la bandera de l’ordre com fa pocs dies ha passat a l’Ajuntament de Barcelona.

La setmana passada, a la roda de premsa que oferien els manters a Plaça Catalunya per explicar la seva versió dels fets, els acompanyaven més de vuitanta entitats pro drets humans. Són les mateixes a les que, per cert, també els hi reclamem que estiguin al costat dels presos polítics o exiliats independentistes. Si quelcom hauríem d’haver entès com a país aquests anys és que defensar la dignitat de les persones que pateixen una situació d’injustícia o d’extrema vulnerabilitat també és defensar els drets col·lectius. Apliquem-ho.

Ruben Wagensberg
Sobre Ruben Wagensberg

Impulsor de Volem Acollir i professor. Diputat al Parlament de Catalunya. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*