Adrià Carrasco: “La gran victòria és no perdre de vista l’objectiu pel què lluitàvem abans que la repressió ens colpegés”

L'abril de 2018 l'Adrià i la Tamara Carrasco van ser acusats de terrorisme, rebel·lió i sedició per aixecar les barreres d'un peatge i pertinença als CDR. Un any després i tot i que l'Audiència Nacional ha decretat que no se'ls poden atribuir aquests delictes, l'Adrià continua exiliat a Brussel·les i la Tamara confinada a Viladecans

Marta Curull
 
 
 
Adrià Carrasco

Adrià Carrasco

Aquesta setmana fa un any que l’Adrià Carrasco viu exiliat a Brussel·les per haver aixecat les barreres d’un peatge durant les protestes de Setmana Santa de l’any passat. Aquesta setmana també fa un any que Tamara Carrasco no pot sortir de Viladecans per formar part dels CDR. Tots dos van ser acusats de terrorisme de rebel·lió i sedició i malgrat que l’Audiència Nacional ha descartat que se’ls puguin atribuir aquests delictes, cap dels dos no ha pogut canviar la seva situació, ja que l’estat espanyol continua confinant Tamara a Viladecans i manté una ordre de cerca i captura sobre Adrià Carrasco.

Fa un any que ets a l’exili, tot i no estar acusat de terrorisme, ni rebel·lió ni sedició des del novembre, encara no pots tornar

Les mesures cautelars de la Tamara segueixen en vigor i jo tinc una ordre de cerca dins l’estat espanyol i no em plantejo tornar fins que no se m’aixequi l’ordre. Aquest any hi ha hagut moments de tot: de tristesa, de frustració i impotència però també hi ha hagut moments molt bons. Ens hem trobat amb molta gent solidària i hem rebut molt suport, he crescut com a persona i intento convertir aquesta impotència en ganes de treballar i de tirar endavant

Ara que fa un any, torneu a rebre aquestes mostres de solidaritat

Sí, dóna molta força veure que tens gent al darrera que està treballant per a que se sàpiga, que està difonent el cas a través de xerrades, de concerts, actes i jornades antirepressives. A mi em fa sentir molt acompanyat i m’empodera molt

Tant tu com la Tamara heu dit que els vostres casos evidencien una persecució a les persones que s’organitzen i que lluiten. Com hi feu front?

Intento no deixar-me enfonsar, perquè això m’ha passat a mi com podria haver passat a qualsevol altre. Però et canvia la vida completament, tot i que intento seguir tenint una vida normal, perquè aquest gest és la primera victòria davant la repressió. També intentem mantenir les comissions polítiques, no deixar-nos arronsar i seguir creant discurs per poder fer front a la maquinària repressiva que tenim davant.

Consideres que l’estratègia de la repressió ha donat fruit?

Crec que no, en absolut. Perquè l’acció per la qual se’ns acusa, es va repetir el passat 1 d’octubre en 11 peatges simultàniament. Buscaven criminalitzar-nos, perfilar dins la ment de les persones que es mobilitzen que no es pot aixecar la barrera d’un peatge perquè et pot passar el que ens ha passat a nosaltres. I que es repetís, és una victòria gegant que m’omple d’orgull, més que qualsevol jornada antirepressiva. Veure que no han aconseguit el que volien amb nosaltres és el que més em dóna coratge i m’omple d’una alegria immensa.

Però sí que he de reconèixer una derrota nostra:totes hem de fer una reflexió. I és que la repressió té un objectiu molt clar que és atemorir, però després en té un altre més velat que és redirigir els esforços d’un col·lectiu: quan lluites per una causa i et topes amb aquests casos, has de redirigir els teus esforços cap a la lluita antirepressiva. I això de vegades ens fa perdre de vista per què estàvem lluitant abans que aquesta repressió ens toqués.

La millor victòria, a banda de la solidaritat, és no perdre de vista que hem de seguir lluitant pel que estàvem lluitant.

ESCOLTA L’ENTREVISTA SENCERA A RÀDIO TERRA

Un dels objectius d’aquesta repressió era demostrar que els CDR són organitzacions violentes.

Per a les acusacions de rebel·lió els faltava la violència i se la volien inventar amb nosaltres. Però és difícil inventar-se un relat amb unes proves que no existeixen. No poden demostrar que som violents i molt menys que siguem terroristes, Buscaven en nosaltres el braç armat de l’independentisme i no l’han trobat. Tot i així els mitjans s’ho inventen igualment: el que passi és igual, el titular el trauran encara que el fet no hi sigui.

En la línia del que comentaves, sobre redirigir esforços a la lluita antirepressiva, sembla que ara tot el discurs sigui només en clau de l’alliberament dels presos. Què creus que han de fer els moviments per a centrar-se en el que era el seu objectiu inicial?

La solidaritat és totalment necessària i els represaliats necessitem suport. Però aquest canvi és més un procés mental que un fet tangible. Sí que és veritat que la majoria d’actes van destinats a donar suport als presos i he vist pocs actes últimament que parlin del procés constituent o de com volem aquesta república. Hem perdut de vista el que estàvem fent. No sé realment la resposta, però el que sé segur és que hem de seguir endavant, encara que ens hagi passat això, que és gravíssim. Hem d’intentar concentrar-nos en el que estàvem fent.

Creus que el govern català també ha perdut de vista el seu objectiu inicial?

El govern crec que té gent amb ganes de treballar, però també hi ha gent que està acomodada a l’escó i a la que ja li va bé tenir 10 anys més de processisme. A aquesta gent els demanaria que deixessin pas als que ho tenen clar.

A vosaltres us van venir a buscar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, però la setmana passada a la Rut, la noia que ha estat empresonada per participar en una protesta contra VOX, la van arrestar els Mossos.

Aquest tema m’interessa moltíssim, perquè amb l’efecte de l’independentisme, la majoria de persones ha descobert la repressió, però, com molts ja sabíem, ja existia abans del Procés. Hi ha molta gent que està a la presó només per ser dissident i per fer el que havia de fer.

Però no ha estat fins ara que molta gent ha descobert que existeix la repressió i que l’estat espanyol és un regim opressor i totes aquestes coses que es diuen ara. Però també està quedant palès que, depenent de qui reprimeixi, pequem de tenir una solidaritat selectiva i això és gravíssim. Tothom es mereix el suport de la gent, sigui independentista o no.

I és que els Mossos d’Esquadra tenen un problema gravíssim que es diu BRIMO des de fa molts anys i està clar que aquesta branca del cos efectua detencions en funció de l’afinitat política. Crec que al cap d’un antidisturbis no hi ha massa res, però el que segur que no hi ha és solidaritat ni comprensió cap a l’altre. Per tant, fins que no arribi algú als Mossos amb ganes de netejar el cos de persones que no haurien de tenir un càrrec policial, tindrem aquest problema.

Tu que ets exiliat però no ets polític, t’has trobat amb què se’t fa menys cas que als exiliats que formaven part del Parlament?

És veritat que als mitjans ven més un titular que parla del Puigdemont que sobre un xaval que no era ningú. Sempre es tendeix a focalitzar més cap a una persona que ja tenia un eco mediàtic, però penso que he rebut moltes mostres de solidaritat de gent anònima i que això és amb el que em quedo.

No tenen cap prova que demostri cap dels delictes que se us imputen, tal com dieu. Vau aconseguir el primer pas, quan es van retirar els delictes al novembre. Ara, està avançant el cas?

No, en absolut. Perquè ningú no té valor a agafar-lo. Ara fa no gaire hem sabut que el jutjat de Gavà, que és el que portava el cas de la Tamara, s’ha declarat no competent per a portar-lo i l’ha tornat a enviar a l’Audiència Provincial de Barcelona i el meu està pendent als de Vilanova i Granollers. El cas s’ha d’arxivar perquè no s’aguanta per enlloc. És pur muntatge i no hi ha cap jutjat que tingui el valor d’investigar-nos o fer el que hagi de fer.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*