Ada Colau, alcaldessa de les ‘complexitats incòmodes’

Aquest dissabte s'han tancat dues setmanes intenses de negociació de les que, com les eleccions, s'augurava que no se sabria el resultat fins el final. Amb un apunt ben diferenciat: la nit electoral Colau pràcticament renunciava a l'alcaldia i avui, l'alcaldessa del canvi reedita un pacte amb el PSC, amb el recolzament de Valls, i relega a Maragall a la perifèria del govern

Guillem Pujol | Sandra Vicente
 
 
Ada Colau revalida l'alcaldia | Pol Rius

Ada Colau revalida l'alcaldia | Pol Rius

“Aquesta és una investidura difícil: la complexitat del moment que vivim es va expressar a les urnes i també en aquest plenari. Barcelona ens interpel·la per a sortir de les zones de comfort i fer el necessari per a fer el que necessita aquesta ciutat. Però avui no ha estat possible”, així s’ha dirigit la, de nou, alcaldessa de Barcelona, que ha revalidat el càrrec amb el suport del PSC i els vots de Valls, “uns vots que no hem anat a buscar i que ens incomoden”, ha dit Colau, visiblement afectada després d’un ple que ha estat ple d’hostilitats cap a la dels Comuns.

Així, avui es tanquen dues setmanes intenses de negociació de les que, de la mateixa manera que va passar la nit electoral, s’augurava que no se sabria el resultat fins el final. Amb un apunt ben diferenciat, però: així com la nit del 26 d’abril Colau pràcticament renunciava a l’alcaldia de Barcelona amb un discurs amb regust a comiat i felicitant un Maragall que havia guanyat les eleccions, avui, l’alcaldessa del canvi relega a Maragall a la perifèria del govern.

Aquests “vots incòmodes” són els que han tensat tant les darreres setmanes com l’ambient a l’Ajuntament. Els tres dels sis vots favorables de C’s, concretament els de Manuel Valls, Eva Parera i Celestino Corbacho. Durant el discurs de Valls, cada paraula d’agraïment o de proximitat de Valls cap a Colau es feia sentir en forma de desaprovació a la Plaça Sant Jaume, però també en la cara de Colau, que no aconseguia amagar la seva incomoditat.

L’ambient a l’interior del Consistori s’ha vist reforçat amb el que han destil·lat els centenars de persones que han acudit a la plaça Sant Jaume a presenciar la investidura. Amarrats a la gran pantalla que permetia fer seguiment en directe, els assistents semblaven espectadors en una estrena de cine. Molts sabien el final de la pel·lícula, altres esperaven equivocar-se i alguns s’hi han plantat per deixar anar algun que altre spoiler. Des de primera hora de la tarda, la plaça s’ha tenyit de groc; tot i que Barcelona en Comú havia convocat les seves bases a donar suport a Colau, han estat els independentistes els qui, en la seva majoria, s’han apropiat de la plaça. Això ha suposat que, les masses que fa 4 anys rebien Colau en una festa a la Plaça, avui s’han convertit en una allau de crits de rebuig i retrets.

Les banderes republicanes i els crits de ‘Sí se puede’ de fa quatre anys s’han canviat pels de “traïdora”, que han ressonat sobretot quan la reelegida alcaldessa ha acceptat el càrrec. Moltes pancartes i crits també d’”absolució” en referència a la sentència del Judici del Procés que se sabrà, previsiblement, en els propers mesos i que podria posar en perill l’aposta de dels Comuns. Aquestes pancartes, doncs, han onejat amb més força quan Joaquim Forn, la persona amb diferència més aplaudida i recolzada pels assistents -per sobre, inclús, que Maragall, s’ha aixecat per votar i per a fer el seu parlament. Un suport eixordidor al polític pres que ha contrastat amb els crits, xiulets i pitades que han fet impossible seguir el discurs de Valls a la Plaça, que ha seguit Forn en la seva intervenció.

Sobre les zones de confort i polítiques valentes

Tot aquest clima representava la culminació d’uns dies en els que la tensió no ha parat d’augmentar: era sabut que ERC i Barcelona en Comú portaven temps planejant un acord per a governar l’Ajuntament de Barcelona en base a una proximitat programàtica demostrada, en part, durant els darrers quatre anys al Consistori. Però tant els resultats electorals, on els comuns van treure un millor resultat del que segurament s’esperaven, com l’aparició crucial de Manuel Valls, que s’oferia a regala’ls-hi els vots per a frenar l’arribada de l’independentisme, ho capgirava tot. Després d’això, ERC ha anat augmentant l’atac als comuns de manera paulatina: al veure que la seducció no era suficient per a fer canviar de parer a Colau, s’anava apujant el to.

Així, en poc més de tres setmanes, la relació entre Bcomú i ERC ha passat de suposats germans de lluita, a cosins llunyans, a rivals eterns. Un clima forçat, artificial, i espuri. Un clima altament polític, en el mal sentit de la paraula. Forçat, perquè situa les relacions entre partidàries d’un i altre costat en una tensió innecessària. Artificial, perquè obeeix a criteris estrictament tàctics de les formacions polítiques. Espuri, perquè ERC governarà en colació als Comuns a molts pobles i ciutats catalanes, entre les que destaquen Lleida i Tarragona. En altres municipis, com ara Badalona, Platja d’Aro o Figueres, l’acord inclou també al PSC. Tot això no treu la incomoditat palesa que suposa als Comuns haver arribat a l’Alcaldia d’aquesta manera. Un pacte amb el PSC no era l’opció desitjada. Les relacions entre uns i altres no és gens bona desde la ruptura en l’anterior mandat a causa de la decisió de la familia socialista de recolzar l’article 155.

I aquest clima d’incomoditat d’un pacte que no ha estat la primera opció es pot veure augmentat amb la sentència del Tribunal Suprem sobre el Judici del Procés, que es preveu pels primers mesos d’aquesta legislatura que tot just comença. Si a això se li suma el suport de Valls, es genera el còcktail perfecte per a generar una fractura interna. Els comuns, conscients d’aquest perill, acudien a militància en un exercici de democràcia interna, que servia també a mode exculpatori dels “pecats” que cometrien. Però la militància (o, com a mínim, els que varen votar) no tenien el mateix dilema que se’ls adjudicava desde fora. Volien veure Colau com a Alcaldessa quatre anys més, i finalment així serà. Però els temps de batre les ales com un paó s’han acabat.

La única opció que hi ha, per pura aritmètica de que Barcelona faci polítiques concretes d’esquerres, passa per una certa entesa entre BeC-PSC-ERC. En aquest sentit, ERC té una gran responsabilitat a partir d’ara: si es dedica a vetar sistemàticament les propostes que surtin de Colau per a desgastar-la i treure’n rèdit polític en actuació – forçada, artificial i espúria – posaran en perill alguna cosa molt més important que els interessos partidistes. És la vida de dos millions de persones el que hi ha en joc.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*