Ada Colau davant la gran prova i amb un Maragall de rerefons

La decisió que prengui l'actual alcaldessa tindrà conseqüències estratègiques respecte al futur de Barcelona i de Catalunya. La construcció del personatge s'enfronta a un dilema essencial. ¿Retirada momentània o batalla pel poder? Aquestes són algunes de les claus d'un desenllaç incert

Gabriel Jaraba
 
 
 
Ada Colau | Ajuntament de Barcelona

Ada Colau | Ajuntament de Barcelona

És difícil imaginar quina decisió pot acabar prenent Ada Colau davant la disjuntiva que té al davant, en tractar-se d’una persona dotada d’una aguda voluntat de poder. Mireu que aquesta condició no s’ha d’entendre en sentit negatiu sinó que cal ésser-ne conscient per adonar-se de la singularitat del moment que ella viu. I és també difícil a causa de l’opacitat del personatge, una altra característica singular perquè, en contrast amb la familiaritat de tracte que mostra davant els seus votants i el públic en general, incloses les confidències sobre la seva vida personal, ignorem molt sobre els seus objectius estratègics últims.

La construcció de la imatge d’Ada Colau és un magnífic treball de comunicació política, del qual ignorem les proporcions en que intervenen el que és nadiu, espontani, construït, autogenerat i aprés. Tampoc al·ludim negativament a aquesta construcció sinó tot el contrari: Pujol i Pasqual Maragall eren dues bèsties polítiques que es van fer a ells mateixos i van desenvolupar imatges personals enormement poderoses que van marcar terrenys molt diferents en el polític i l’electoral i fins i tot en les sensibilitats personals, just en el lloc on més cou la pell.

Ada Colau, amb l’actual culminació del seu procés d’auto-construcció, en despertar l’animadversió declarada dels seus adversaris, demostra que pertany a aquesta divisió superior de la competició política, aquella en la qual les persones són calibrades per la dimensió i fúria dels seus enemics (de l’upper Diagonal però també més enllà). Tant si el procés de construcció d’Ada Colau tal como el coneixem respon a l’audàcia o bé a l’oportunisme –totes dues coses alhora també són possibles—l’alta tensió de la seva actual ordalia indica que aquesta tasca ha arribat a la culminació amb èxit.

La decisió que prengui tindrà conseqüències estratègiques pel que fa al futur de Barcelona i de Catalunya de manera que quan es mulli no ho farà en una palangana sinó en el mateix Rubicó, segons es va expressar Lluís Rabell.
Ada Colau interessa i sorprèn per moltes raons. Les que ho fan menys són les ja sabudes: una dona jove que procedeix de les capes modestes de la ciutat i aconsegueix posicionar un lideratge social en atac polític d’èxit; una persona sorgida de certs ambients progressistes d’un país en el que la cultura mitjana ha estat feta a base de Fura dels Baus, Comediants, còmic alternatiu, ocupació del Princesa i relectures situacionistes; una activista foguejada en la reivindicació social que aprèn a fer-se amb el control de les palanques de la política institucional.

No és l’activisme el que defineix la imatge política de Colau, puix segons sembla hom considera també activista l’actual president de la Generalitat, de manera que cada país i cultura produeix els seus activistes: Itàlia, Emma Bonnino i Sandro Pertini, i Catalunya, Lluís Maria Xiirinachs i Quim Torra. L’actual alcaldessa de Barcelona és una altra cosa: un polític de nou encuny, de ment aguda i actitud singular, que es troba davant la maledicció xinesa que t’augura que s’acompleixin els teus desitjos: a la voluntat de poder correspon un repte estratègic d’envergadura equivalent, com relaten des de l’antiguitat clàssica els Treballs d’Hèrcules.

En el dilema actual, Ada Colau es troba cara a cara –o més ben dit, costat a costat—amb Manuel Valls, una primera figura de la política europea que ha estat menystinguda per l’esperit verinós que circula per les venes del nostre poble i ens fa prendre sempre les decisions equivocades en el moment més transcendent, tal i com va saber veure Gaziel. Tot i que tots dos es considerin llunyans l’un de l’altre pel que fa a cultura política i de l’altra, són més semblants del que es podría pensar: cap dels dos deu res a ningú.

Colau i Valls van aparèixer a la política catalana de manera imprevista, tots dos s’han fet a ells mateixos i tots dos ténen prou agilitat de cintura i de cua per espolsar-se les mosques; Valls es desmarca del seu tiquet electoral quan s’adona que el paracaigudes era en realitat kryptonita; Colau exporta a Madrid als seus dos poderosos condottieros quan compren que l’han apropat a la boca del llop que la podia devorar si no es col·locava la caputxeta groga. Tant fa que l’un es foguegi en l’elitista ENA francesa o l’altra en els hiperorinats carrers de Ciutat Vella, un outsider sempre ho serà, ell mateix sap que no deixarà d’ésser-ho ni que es transfiguri al Tabor, i la seva voluntat de poder anirà de bracet amb la seva capacitat de supervivència.

La decisió final d’Ada Colau vindrà afavorida en gran mesura per la seva determinació fonamental, que fa que el seu destí apunti a realitzar els seus particulars Treballs d’Hèrcules. Hom no se l’imagina reduïda a l’estat laical, és a dir, com a simple regidora en el seu consistori. Tampoc, per exemple, com a diputada en un Parlament convertit en un sarcòfag –etimològicament, “devorador de carn”— en el qual la seva personalitat es diluiria entre los trossos de l’iceberg que va causar l’enfonsament del Titanic.

La raça a la qual Colau pertany té com a divisa el dictum borgià, “O Cèsar o res”, i com a qualitat, detectar les debilitats alienes i convertir-les en fortaleses pròpies. Collboni ha dubtat sempre de la seva pròpia fusta de líder, Ada no està feta per al paper d’amic del noi perquè el noi és ella. Maragall sap que la seva base electoral és de pedra pero que la seva persona, fúria venjativa apart, està esquerdada, Ada sap que el seu desvergonyiment la fa odiosa però invulnerable en un país de gates maules.

Semblaria que l’alcaldessa podria adoptar una solució guanyadora per bé que arriscadíssima, però sabem que ella no fa fàstics a certes retirades aparents i momentànies, com es va veure la nit electoral. Potser la resposta estigui en la següent pregunta: ¿es veu a ella mateixa com a presidenta de la Generalitat de Catalunya quan s’esdevingui per fi el Gran Enfonsament? Resultaria aleshores que el segon Maragall seria ella i no el germà.

Gabriel Jaraba
Sobre Gabriel Jaraba

Gabriel Jaraba (Barcelona, 1950) és periodista, escriptor, professor i investigador. Doctor en Comunicació i Periodisme, és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de “Periodismo en internet”, “Twitter para periodistas”, “YouTuber” i “Hazlo con tu Smartphone”. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*