A propòsit de la carta oberta del Lliure i del seu ‘Àngels a Amèrica’

El Teatre Lliure ha estrenat la seva versió d''Àngels a Amèrica', en la que el personatge de Belize, un home afroamericà, és interpretat per un actor blanc. Segle XXI i encara hem de sentir que d'entre tots els actors negres de Catalunya no n'hi ha cap capaç d'interpretar-lo. És reduir el nostre talent i esforç a l'insignificant. I és que sempre hem hagut de lluitar més que els blancs per guanyar el mateix respecte

Malcolm McCarthy Herrera
 
 
 
'Àngels a Amèrica', interpretada a la Otterbein University Theatre & Dance

'Àngels a Amèrica', interpretada a la Otterbein University Theatre & Dance

Sembla que, des de la denúncia de l’actriu Andrea Ros, el Teatre Lliure ha caigut en una crisi que ha acabat afectant moltes persones del sector. Actrius i actors han començat a aixecar la veu. Ja era hora: anàvem tard. I ara ens ha tocat a nosaltres, actrius i actors racialitzats de Catalunya.

El passat 25 d’octubre s’estrenava al Teatre Lliure de Montjuïc Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, sota la visió de David Selvas. Un dels personatges d’aquesta obra, Belize, és descrit com un home afroamericà, que treballa d’infermer de pacients malalts de sida i que és obertament gai. Fins i tot si hi traiem el factor racial, totes les característiques descrites per l’autor són un còctel molotov per a l’època i el lloc on transcorre l’historia. Ara bé, no fa gaire, el llargmetratge Moonlight ens mostrava els problemes que ha d’afrontar el col·lectiu gai afroamericà als Estats Units. És a dir, que si a tots aquests ingredients hi afegim el factor racial, el personatge de Belize encara té més força. I més si pensem que Àngels ens situa als anys vuitanta.

Aquesta és la dimensió i tota la complexitat en la qual viu Belize dins el retrat de l’Amèrica de Kushner. La raça, en aquest cas, completa el cercle del personatge. No em mossegaré la llengua: els negres sempre hem hagut de lluitar mes que els blancs per guanyar-nos un respecte que, en principi, hauria de ser inherent a qualsevol ésser humà.

Malgrat tot el que he explicat fins ara, com que a la Kompanyia Lliure no hi ha cap actor racialitzat, l’equip artístic d’Àngels a Amèrica va decidir no fer cas a les instruccions de l’autor, i apostar per un actor blanc per fer de Belize. Ho justifiquen tot aturant l’espectacle abans de l’entrada del personatge per projectar una frase que diu que el paper serà interpretat per un actor blanc, i que es comprometen a lluitar per canviar aquesta situació. Estoica hipocresia!

Si hi ha un compromís real amb aquesta causa, quins impediments hi havia a l’hora d’obrir un càsting per trobar un actor o una actriu negrx que doni vida a Belize? Com pots justificar-te dient que la Kompanyia no té actors racialitzats, si al mateix temps estàs portant actors de fora de la Kompanyia per interpretar Roy Cohn o Ethel Rosenberg? Selvas afirma que no li va caldre fer càsting, perquè està convençut que, si l’hagués fet, no hauria trobat cap actor que li agradés. I això es deu, i cito al mateix Selvas, “a la manca d’oportunitats que tenen els actors racialitzats”. Costa molt entendre que, si la teva intenció real és lluitar contra aquesta manca d’oportunitats, facis exactament el contrari: negar-li l’oportunitat a un actor racialitzat.

Més encara: si realment vols treballar per canviar aquesta dinàmica d’invisibilització dels actors negres, perquè justifiques la teva decisió dient que a Àngels a Amèrica, i torno a citar, “els límits es difuminen i permeten que el personatge de Belize el faci un actor blanc”? Em sembla ben curiós que els límits sempre es difuminin cap al blanquejament dels actors. A la inversa, curiosament, no acostuma a passar. Serà que aquests límits de què parla Selvas també deuen tenir els seus prejudicis…

Qui ho diria: som en ple segle XXI i, malauradament, encara hem de sentir coses així. Personalment, em resulta impensable que, de tots els actors racialitzats que viuen a Catalunya –alguns d’ells nascuts aquí–, no n’hi hagi cap que sigui capaç d’interpretar amb solvència el personatge de Belize. Selvas parla, evidentment, d’un col·lectiu que no coneix bé, i tanmateix s’atreveix a caure en uns estereotips alarmants. La cosa s’agreuja si pensem des de quina posició parla el director: des del privilegi. La seva veu compta, és escoltada.

Que Selvas excusi el seu error atacant el nostre talent i el nostre esforç ens invalida i ens anul·la. Senzillament, per Selvas, no som actors capaços ni solvents. “Prejucidi” significa jutjar algú abans de conèixer-lo. Sembla que la paraula, aquí, ve molt al cas. Arriscar-se, atrevir-se a disparar a la lluna, demana una certa dosi de valor. El més còmode és comprar sempre la mateixa marca, fer sempre les mateixes coses, treballar sempre amb el mateix equip. Anar al teatre a veure els actors de sempre.

Quina és la conseqüència d’aquest conformisme? Generar un espai reduït, on hi caben només uns pocs: els de sempre. Penso que hem d’aprendre a disparar a la lluna més sovint. De vegades no ho sabem veure, però Catalunya és un mosaic de colors, d’accents i de cultures. Aquest és el seu patrimoni més valuós. El país està vivint un mestissatge cada cop més inevitable, i cada cop més enriquidor. Per què no ho celebrem, també, dalt dels escenaris

Per descomptat, tot canvi comporta riscos. Però defensar una causa no és només penjar un cartell a la paret de casa teva. Defensar una causa demana cordar-te ben fort les botes, obrir la porta i sortir al carrer disposat a omplir-ho tot de nous colors, de noves idees, d’accions que tenen conseqüències. Em temo que tot aquest debat s’hauria quedat a un calaix del Teatre Lliure si des del col·lectiu d’actors i actrius negres no haguéssim publicat la carta oberta, si no haguéssim aixecat la nostra veu racialitzada per mostrar un problema latent a la societat. Pero no estem sols. Vull agraïr a totes les persones que defensen de veritat aquesta causa que ens afecta a txts.

Som aquí. Tenim talent. Tenim veu. Volem sumar. Ens hem cordat les botes, i estem disposats a sortir al carrer, a cremar les velles maneres de fer. Disposats a cremar el que calgui. Disposats a cremar la casa de l’amo.

Malcolm McCarthy Herrera
Sobre Malcolm McCarthy Herrera

Actor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*