A per ella!

Els comuns no són ni els del 155 ni els de la unilateralitat; ni els de la judicialització de la política, ni els del bloqueig institucional; ni són els de l'"a por ellos" ni tampoc els hiperventilats que criden "a per ella" contra l'alcaldessa de Barcelona

Raúl Solis
 
 
 
La sessió a l'Ajuntament de la segona investidura d'Ada Colau com a alcaldessa | Pol Rius

La sessió a l'Ajuntament de la segona investidura d'Ada Colau com a alcaldessa | Pol Rius

L’independentisme d’Esquerra Republicana està que treu foc per la boca. Ells, que no tenen escrúpols en acceptar els vots per arribar a l’Alcaldia de Barcelona de Junts per Catalunya, els posconvergents que van enviar els mossos a donar pals a Plaça Catalunya contra els manifestants del 15M, els que van finançar el partit i les seves seus amb els diners procedents de les mossegades que van treure de l’obra pública, els que dediquen el 25% de la despesa pública sanitària dels catalans als concerts amb la sanitat privada, els que van pactar amb PP i PSOE per agilitzar el procés judicial dels desnonaments i els que tan bé pactaven amb el PP, a Catalunya i Madrid, fins que la crisi va portar Artur Mas a onejar les banderes per construir un relat que ocultés tota la porqueria que arrossegava el pujolisme.

ERC es va poder presentar a unes eleccions juntament amb la dreta catalana, es va poder empassar les seves retallades i aprovar pressupostos que deixen al PP a l’esquerra, però Ada Colau no pot rebre el vot de Manuel Valls a canvi de res. De res. La CUP, l’esquerra radical, pura i amb olis essencials, va poder investir Puigdemont president a canvi del mateix que ERC: empassar pressupostos infumables en l’àmbit social i els hereus de les xarxes clientelars del pujolisme.

ERC i la CUP, però, van pactar amb la dreta catalana, que pertany a la família dels liberals europeus, la mateixa en què s’enquadra Ciutadans, pel bé de la pàtria, en un acte d’altura de mires i responsabilitat de país, però Ada Colau, a la qual l’independentisme no li perdona la seva pròpia existència política, no pot rebre un vot de Manuel Valls. La llei de l’embut: l’ample per a l’independentisme, l’estret per Ada Colau.

En el fons, aquest discurs d’odi contra Ada Colau i Barcelona en Comú, a la que aquest dissabte li van tirar una ampolla d’aigua i li van cridar “puta, guarra i zorra”, està ple de moralisme i d’una superba ètica que no s’adequa als fets. Hi ha la ràbia producte del fracàs del projecte d’una independència romàntica que sabien i saben que no tindrà lloc mai de manera unilateral i cremant totes les naus.

Si hi ha hagut un espai polític que ha estat nítid i clar contra la repressió policial, contra la judicialització i que ha permès que hi hagi ciutadans a Còrdova que vegin de sentit comú la celebració d’un referèndum per solucionar el conflicte català, és, sens dubte, el que lidera Ada Colau.

Els Comuns no només han aconseguit posar Barcelona al mapamundi dels drets socials, sinó que han teixit estratègies a la resta de l’Estat que van fer possible que Pablo Iglesias anés a la presó a visitar Junqueras i movilitzar el vot dels diputats convergents perquè tirés endavant la moció de censura que va fer fora el PP de Moncloa i que va canviar el curs polític espanyol. Els Comuns són ara mateix la centralitat de la política catalana i, per tant, la solució per destensar la política espanyola i trencar la lògica de blocs en què es mouen tots dos bàndols. Per això, tant els independentistes hiperventilats com l’espanyolisme, estan units pel seu odi contra Ada Colau.

Els Comuns no són els del 155 ni els del 135; ni són els del referèndum unilateral, ni els de les càrregues policials; ni són els de la judicialització de la política, ni els del bloqueig institucional; ni són els del “a por ellos”, però tampoc els hiperventilats de l’independentisme que han aconseguit imposar el seu relat trucat i ple de mitges veritats i que criden “a per ella” contra l’alcaldessa de Barcelona.

Tot i que l’espai dels Comuns ha intentat jugar a la concòrdia, situant-se sempre en la defensa de la democràcia i el referèndum legal i vinculant, a l’independentisme no li serveix, perquè els independentistes volen que tothom es converteixi a la seva religió sota amenaça de ser un traïdor a la pàtria catalana.

Una de les grans mentides que han imposat els ideòlegs del processisme, que han estat moltes vegades comprades per l’esquerra espanyola i reproduïdes pels Comuns, és que l’independentisme és transversal. La veritat, i es veu en totes les cites electorals celebrades en els darrers anys, és que, a major nivell de renda, més força té l’independentisme. La independència també és una qüestió de classes.

No és casual que Ciutadans, en les eleccions catalanes de 2017 quan va ser la força més votada, tingués els seus millors resultats en aquells barris que el 2015 van votar per Barcelona en Comú i que tradicionalment han estat graner de vot socialista. Tampoc és casualitat que, en les eleccions autonòmiques, on l’eix esquerra-dreta desapareix pel de Catalunya-Espanya, l’espai dels Comuns no aconseguís ni arribar al 10% dels vots i es va quedar en els últims comicis en la tristesa de vuit escons i un 7,46% de sufragis.

La “xarnegada”

Només cal fer una volta per Catalunya i ficar-se en els barris on viu la xarnegada, alçar la mirada cap als balcons i comprovar que, en el moment més àlgid del conflicte català, l’única bandera que apuntava era la roba estesa de la gent senzilla que, majoritàriament, vincula directament l’independentisme amb el pujolisme i la burgesia que es refereix a ells com xarnecs.

És hora que els Comuns comencin a parlar més a la seva base social i espai natural de creixement que a un independentisme hiperventilat que volia accedir a l’Ajuntament de Barcelona, ​​sabedors que la capital catalana és una ciutat de referència en el món, per convertir-lo en un altaveu de la seva política de blocs, on qualsevol urgència social està sempre per darrere de la performance indepe. Entre els del “a por ellos” i els del “a per ella”, hi ha un espai ampli en el qual es juga la centralitat de l’espai polític català: A per això!

7 Comments en A per ella!

  1. Juan Carlos Salzberg Zalcberg // 18/06/2019 en 23:16 // Respon

    Es impecable y me felicito de haber conocido a Raúl Solís y debería ser ampliamente divulgado. Gracias por pensar tan bien

  2. Antonia // 19/06/2019 en 16:27 // Respon

    Molt no.
    Gracies

  3. Antonia // 19/06/2019 en 16:29 // Respon

    Molt bo.impecable,exacte!!!
    Gracies.

  4. Luisa álvarez // 20/06/2019 en 20:13 // Respon

    No puc sentirme mes identificada

  5. Doncs si és així, que l’independentisme és cosa de la classe alta, cóm expliques que a barris com el que jo hi visc, Rocafonda Mataró, que ERC, segos el tipus de eleccions, sigui la primera, segona o tercera força política votada. També cóm expliques que la resposta més anti independentista a BCN ciutat sigui la dels barris de la burgesia.Crec que el tema de l’independentisme està més lligat a l’origen que a la classe, malgrat l’emigrant d’origen espanyol i treballador sigui, com és lógic, és el que més s’oposa després del burgés barceloní. M’hagradaria saber que hi pensen els meus veïns i veines marroquins sobre el tema.

  6. Encarnación. // 23/06/2019 en 16:16 // Respon

    Muy lúcido este artículo de Raúl Solís.No puedo estar más de acuerdo.Como andaluza que vive y trabaja en Barcelona,que habla y escribe indistintamente català , andalúh y castellano , que conoce,respeta y ama estas tres grandes culturas; He de felicitar por su certero análisis al autor y espero y deseo que continúe dándonos muestras de su gran talento. FELICIDADES,SR.SOLÍS!!!

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*