“A la premsa hi va haver un moment en què, en lloc de guanyar espai, vam començar a perdre’l de nou”

Joana Biarnés, dona pionera de la fotografia documental a l'Estat, ha mort als 83 anys. En aquesta entrevista parlava i reflexionava sobre el fotoperiodisme, professió que va abandonar pel "sensacionalisme", després d'haver retratat a personatges com els Beatles, Raphael o Lola Flores

Yeray S. Iborra
 
 
 
Joana Biarnés, a la innauguració de la seva exposició 'A Contracorrent' al Palau Robert

Joana Biarnés, a la innauguració de la seva exposició 'A Contracorrent' al Palau Robert

Volia ser telefonista. Connectar tot aquell munt de cables; estar enmig de les telecomunicacions entre Badajoz i Girona, Madrid i Cadis. Tot en un moment. Posar en contacte a la gent. Però allò no tenia futur, li deia la seva família (quin bon ull per ser els anys seixanta).

També ho va intentar amb la pintura, però el primer bodegó es va resistir: allò-no-semblava-un-càntir.

A casa estava envoltada de químics; Joan Biarnés havia muntat un petit estudi fotogràfic, allà retratava tot l’esport del Vallès. Aquells olors van anar impregnant l’olfacte de Juanita. Fins al punt que, un dia de molt de trànsit a l’estudi del seu pare a Terrassa, ella va decidir donar un pas endavant.

-És una llàstima, però no us podré ajudar … -diu Joan Biarnés a un grup d’excursionistes que, moguts pel descobriment d’un gos de nom Llest, asseguren haver trobat una nova gruta a Terrassa. Joan Biarnés era un gran amant de l’excursionisme, però aquell dia el treball el desbordava.

-Ho faré jo, pare -comenta una jove Juanita Biarnés (ara Joana Biarnés) al seu progenitor, conscient de la il·lusió que ell sentiria a veure retratats aquells pedrots.

-Què? Si no has practicat res …

-Ho faré jo, pare.

Dit i fet. Joana Biarnés (Terrassa, 1935) es penja al coll per primera vegada una Leika i baixa els gairebé setanta metres de la novíssima gruta del Vallès. Biarnés, de 20 anys, baixa amb posat de reportera: “Disfressada, projectant-me-confessa Biarnés- i mostrant seguretat”. Tira un munt de fotos, fins que arriba a la foto : una doctrina del seu pare, per moltes que es fessin fora… Sempre havia d’haver una de bona.

Quan Joana Biarnés revela el material amb el seu pare, a aquest se li cauen les llàgrimes. “Quina pena que no siguis un noi, series el meu ajudant”, portava temps dient-li Joan Biarnés a la seva filla. L’endemà El Mundo Deportivo publica el material. Joan Biarnés tenia ajudant ajudanta.

I el fotoperiodisme espanyol havia vist néixer una de les primeres dones fotoperiodistes, la qual seria punta de llança de la professió fins a la retirada pel canvi de tendència en les revistes de crònica social. El 2016 (moment de la realització d’aquesta entrevista) i 30 anys després d’aquella anècdota, un documental ( Joana Biarnés: un entre tots) recupera la seva memòria. 

Joana Biarnés es va retirar de la fotografia documental a mitjans dels vuitanta. Se’n va anar a viure amb Jean Michel a Eivissa, on va muntar Cana Joana, restaurant pel qual van passar totes les primeres espases que havia retratat amb la càmera. Cana Joana es va convertir en un referent a les Illes Balears; la mare de Juanita brodava els tovallons de les persones que anaven al restaurant. Va anar a retirar-se a Viladecavalls, on va morir el 19 de desembre, als 83 anys.

Quina decisió penjar-se la càmera a l’espatlla!

‘Biarnés, la teva filla no és tonta, però no puc fer res amb ella … Es distreu amb tot’, li deia al meu pare el meu mestre de les nits, Óscar, el val·lisoletà . ‘En el seu interior té potencial, però el té emmagatzemat’. [Riu] Per al meu pare tot allò suposava un disgust. I jo, encara que era jove, en el fons era conscient que ell patia. Vaig acumular aquella frustració amb ell, fins que vaig prendre aquella decisió: el dia de la meva primera fotografia.

Quins sants es teus pares …

Doncs no eren religiosos. [Riu] Em van batejar amb onze anys perquè sabés en què em ficava. Això sí, eren persones amb grans valors. Eren gent humil. El meu pare venia d’Ascó, de treballar de calderer.

I la fotografia, ¿d’on li venia?

A Terrassa va trobar feina a la Mina Pública d’Aigües de Terrassa, i feia fotos de l’empresa. Amb la meva germana acabem de donar un arxiu a Terrassa amb 17.000 negatius, d’aquelles fotos.

Va començar en la fotografia de rebot?

Sí! Els caps de setmana vam començar a fer casaments i esport, perquè faltaven diners … I això que anys abans, el meu pare va anar a la guerra i va patir una desgràcia: una de les camionetes on ell retransmetia el morse va bolcar en un camp de blat i una espiga li va segar l’ull. El meu pare va ser un fotògraf d’un sol ull!

Sabem molt de Joan Biarnés, però poc de la teva mare …

És cert, parlem poc d’ella i és injust. Ella va ser molt important. En l’època, anàvem amb el meu pare de partit en partit, fent fotos. I després: arribar, revelar, seleccionar… I la meva mare, el correu : agafava Els Catalans [ferrocarrils] i anava a repartir les fotos a tots els diaris. Moltes vegades l’entretenien, i si perdia l’últim tren … Es quedava a la sala de la telefònica del Portal de l’Àngel, amb un llibre, i fins a la una de la nit no tornava a casa.

La teva mare treballava a casa?

La meva mare va deixar la feina de remalladora quan va néixer la meva germana (ens portem dotze anys), però ella era clau en l’ajuda al meu pare. La meva mare era una cuinera genial, i pobra. Els dies de la postguerra mai vam passar gana, ella feia cada dia el mateix però mai tenia el mateix gust. Ella s’anava als pobles del voltant de Barcelona per adquirir patates d’estraperlo. I portava fotos. Si sabia que l’agricultor tenia debilitat per Miquel Poblet …

¡Canvi!

Tenia una gran imaginació. Quan treballava com remalladora, com era una feina molt monòtona, inventava novel·les. En l’època les novel·les romàntiques eren crucials. [A Espanya en els anys 50 hi havia pillatge de literatura de fulletó, novel·la romàntica]

I com algú de Terrassa, aconsegueix aparcar l’Espanya del fulletó  i començar una carrera com la teva?

Primer vaig tenir la sort de sortir de Terrassa, anar a Madrid a treballar al diari Pueblo. I després, vaig tenir la sort de conèixer a Jean Michel [el seu marit Jean Michel Bamberger, locutor de ràdio de Versalles, va venir a Espanya a produir el programa Ustedes son formidables de la Cadena Ser] i, gràcies a ell, també als fotògrafs de Paris Match , que tenien una mirada i una mentalitat totalment diferent a la d’aquí.

Instint de llibertat, una proclama de l’època. Però, tenies consciència de gènere o és una lectura que s’ha fet a posteriori?

La vaig anar adquirint. Però Espanya va avançar de pressa. L’any 1966 els grisos encara em perseguien a les Corts: ‘Ets una dona, fora’. I mira que tenia tots els carnets de premsa. Però després, tot va avançar ràpid …

Fins a 1967 vaig ser l’única dona al diari. Als setanta vaig veure que començava a guanyar batalles que servirien per a les que vinguessin darrere. Jo mai em vaig posar limitacions. Pueblo i el seu Cuaderno tenien un gran interès per les fotos, i no obstant això, jo mai vaig voler quedar-me a les barreres que el mateix diari marcava. I gràcies a aquesta inquietud vaig poder anar aquí i allà.

Espanya avançava ràpid, però el masclisme era intrínsec …

Digues-m’ho a mi, que a més diuen que estava bastant bona… [Riu] De debò, m’he sentit molt repudiada: la manera de mirar ja t’agredia.

Com reaccionaves a les agressions?

Jo els deia: ‘¿Què penseu, que tinc sarna o què?’. Sóc ràpida i espontània. Aquesta era la meva defensa. Davant la mínima possibilitat d’agressió verbal o física, tenia la capacitat de tallar el tema: ‘No em miri com una dona, miri’m com un fotògraf’.

I després d’aquesta batalla … Va i t’escup la pròpia professió.

Després de tot el que havia salvat … Sí, el canvi en la premsa em va fer fora. Jo no podia seguir, no volia diners bruts: em van menysprear un reportatge sobre el càncer perquè ‘no venia’, una famosa va voler fer un muntatge d’un embaràs … Vaig fugir d’aquest circ. Hi va haver un moment que en comptes de guanyar espai, vam començar a reduir-se de nou.

El destape va derivar en groguisme.

Jo vaig despullar a La Contrahecha, ballarina, i andalusa fins a dir prou (verge, fins i tot). I em deia: ‘Juanita, però no se’m veurà el chichi, no?’. [Riu] Per què vaig fer nus? Volia saber com es despullava a algú, i sobretot buscar altres formes d’ensenyar carn. A mi em semblen una carnisseria les fotos de Interviú.

Joana Biarnés, a la innauguració de la seva exposició ‘A Contracorrent’ al Palau Robert

La Contrahecha, Lola Flores, Audrey Hepburn, Tom Jones, Carmen Sevilla … I els Beatles, és clar. Tots van passar per la teva lent.

Els Beatles em van fer descobrir molt. Venien amb una força brutal. Em vaig colar al seu hotel, pel muntacàrregues: al final vaig passar tant de temps amb ells, que semblava una Beatle més. I allà vaig comprendre a quatre nois tan senzills, que sinó fos per les melenes, podrien estar pel carrer … Eren com tu i com jo. Això em va servir d’estudi psicològic. M’hagués agradat estudiar psicologia, però el periodisme és una gran escola, igualment… Si vas amb el propòsit de comunicar-te clar; aquesta actitud m’ha donat una gran riquesa interior.

Aquesta pau, s’ha vist pertorbada per aquest rebrot d’interès cap a tu als 80 anys? Ara tot són reconeixements gràcies al documental. Fins i tot la Creu de Sant Jordi de 2014 …

Sembla que tothom vulgui saber més que jo de la meva vida. [Riu] Però en el fons havia estat tan feliç … Cada vegada que feia un reportatge i saltava un obstacle, era feliç. I ara torno a reviure aquells moments.

I si ningú hagués redescobert tot aquest passat?

No hauria passat res. Però no vol dir que aquest agraïment no estigui sent increïble. Aquests anys han fet de la meva vida, un vi: al celler ha millorat. Aquests trenta anys s’han revaloritzat el meu treball. En la meva època la foto document no tenia aquest valor, i ara -per sort- sí que se li dóna.

Creus que se li dóna? Moltes vegades em sembla que el fotoperiodista se segueix entenent com un mer acompanyant del periodista.

Bé, sí … I sempre ho he viscut amb amargor, això. No ho assimilo ni ho accepto. Però no només això, em nego a acceptar certs aspectes de la fotografia, tinc una gran deformació: les estudiants em demanen què puc aconsellar-los … Tot ha canviat tant, que ja no és just que les aconselli.

Què ha canviat tant?

L’altre dia en una llibreria em deien: ‘Vostès s’enquadraven’. [Mou les mans, traçant un quadrat] En el meu periodisme, quan portaves una foto a màquines, entrava directa. No hi havia la manufactura posterior d’ara. Aquesta és la meva escola, la de l’analògic. Fa poc que he tornat a la fotografia amb una exposició al centre Prodis de Terrassa, i l’única cosa que li agraeixo al digital és que el puntet vermell m’enfoca automàtic. [A Joana Biarnés li van detectar fa 15 anys una maculopatia degenerativa, actualment té un 30% de visió] Un metge, gran amic nostre, em va dir: passa pel centre Prodis, que els xavals ho agrairan.

La fotografia és interessar-se per l’altre.

La mirada, el respecte. En una de les fotos de l’exposició, apareix un home que dispara la càmera amb el cap: ‘Els avenços serveixen per això! És fantàstic. Però la fotografia és una mica més … No és veritat que disparem amb el disparador, disparem amb el cor. I jo sento que encara conservo la capacitat d’emocionar-me, de quedar-me fins al final de les coses.

Fins al final?

Retrats, xerrades, concerts … Això d’anar als llocs i pensar que no passarà res … Mala premissa per a un fotògraf.

Hem mecanitzat massa la nostra feina, els periodistes i els fotoperiodistes?

Si hi ha un objectiu, un tema, es furga la terra, si cal. I sinó, munta un bar! Que tampoc passa res! A mi el restaurant mai em va fer oblidar qui sóc … El meu pare sempre em parlava de l’honestedat i la serietat, i això ho pots aplicar a la fotografia o a la cuina. En què s’assemblen? Busca una bona patata, utilitza uns bons olis … El client ha de tenir una il·lusió amb aquella menjar; la fotografia és una il·lusió també. Una persona, ja sigui amb un bon plat o amb una bona foto, ha de viatjar. La fotografia és el camí directe a la memòria.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*