“A la literatura escrita per homes hi podem trobar plaer però no mares: les dones som orfes culturalment”

'Dones rebels' és una recopilació de la vida de 22 dones silenciades; activistes, artistes, científiques, conegudes i anònimes, que la història de cultura patriarcal ha esborrat. L'escriptora i poetessa Aina Torres ha decidit recollir les seves vides i reivindicar les seves memòries

Marta Curull
 
 
 
Aina Torres, amb el seu llibre 'Dones Rebels'

Aina Torres, amb el seu llibre 'Dones Rebels'

La història ha estat plena de dones poderoses, influents, pensadores i determinants. Però, quants noms en sabríem dir? Ens manquen referents femenins, “ens manquen mares”, que diria Aina Torres. Per això, per suplir aquesta manca, l’escriptora recopila en el llibre ‘Dones rebels’ la història de 22 dones d’arreu dels Països Catalans. Històries amb noms i cognoms, històries independents de la vida i l’estela de cap home. Històries noves de dones conegudes i no tant conegudes.

Què o qui trobem en aquest llibre?

Una mica de tot: vam voler retratar científiques, matemàtiques, escriptores, metgesses, activistes…El que tenen en comú és que, tot i que s’esperava d’elles que es quedessin a casa sent esposes i mares, desafien les convencions i trenquen motlles. Algunes decideixen estudiar, sent de les primeres dones que fan una carrera, d’altres acaben sent pioneres en el seu àmbit…Moltes són històries molt potents, d’esforç i lluita per assolir quelcom que no els ha estat assignat.

Quines recriminacions van afrontar?

Des de ben joves ja patien el masclisme. Estaven conquerint un espai que no els estava reservat i per això era important recuperar-les. Hi ha dos tipus de dones al llibre; algunes de conegudes, com Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany…elles hi havien de ser perquè ens vam adonar de la importància de recuperar les dones que ens han precedit i hem intentat aportar informació nova que no era tan coneguda.

Però també tenim dones més anònimes, algunes perquè geogràficament ens són més distants i perquè al seu territori no han estat conegudes, o d’altres perquè tenen un perfil d’heroïna quotidiana. Una d’elles és, per exemple, una activista veïnal, una de les primeres fundadores d’una associació de veïns.

També hem volgut ressaltar com de polifacètiques eren aquestes dones. Es nota molt quan parlem d’artistes. Elles tenen una triple jornadad de treball: la feina que els dóna diners; l’artística, que és la que realment els agrada però no els dóna ingressos, i després les cures, que com a dones, els és assignada de forma gairebé exclusiva. A aquestes dones se’ls demana una actitud heroica permanent i això no es pot demanar a cap col·lectiu.

Per això, moltes dones s’acaben cansant, com la Carmelina Sánchez-Cutillas, una poetessa del País Valencià que va decidir, trenta anys abans de morir, deixar d’escriure. Exercir un silenci literari perquè veu que les seves obres no són prou valorades. Xocar contra els murs del patriarcat de vegades és esgotador i moltes es mostren esgotades amb la sensació que han fet molt i ja no poden fer més.

Com ha estat el procés de recopilació d’aquestes 22 vides?

Ha estat molta feina de documentació, perquè en el cas de les dones poc conegudes volia mostrar una biografia que fos el màxim de fidedigna possible. I costa reconstruir les vides invisibilitzades. A més, moltes d’elles pateixen també l’exili i aquesta és una capa més de silenci. Moltes moren anònimes a l’exili i les que tornen, no expliquen a ningú qui són. L’exili les esborra.

En alguns casos he tingut la sort de trobar familiars; els fills, les nétes o el company. Ha estat bonic perquè escriure és una feina molt solitària i trobar-se amb aquests familiars, veure com s’emocionen pel fet que parlis de la seva mare, la seva àvia…llavors és quan veus que aquesta feina val la pena.

ESCOLTA L’ENTREVISTA SENCERA A RÀDIO TERRA

Això és el que vol fer aquest llibre: fer justícia, reparar. Perquè les dones no han estat representades a la cultura, i si ho han estat ha siguit des de la mirada masculina: o bé objectes passius o bé objectes de desig sexual. Ens manca una mirada pròpia que ens aporti referents.

A la literatura escrita per homes hi podem trobar plaer, però no mares culturals. Això és el que vull recuperar: ho faig amb l’espectacle La Mirada Violeta, amb la cantautora Meritxell Gené; ho he fet amb el poemari Baula de la Nit, que pren el nom d’un vers de Maria Mercè Marçal en el que vol reconstruir les baules de la genealogia femenina. Com deia, sense mare, la dona no pot ser posada al món de la cultura del pensament. Aquest llibre és un exercici de memòria per saber quines haguessin pogut ser les nostres mares si no haguéssim viscut en una història patriarcal.

Com has triat aquestes 22 i quantes te n’has descuidat?

Faria un ‘Dones rebels 5’! Malauradament hi ha moltes dones per descobrir i ha de ser una reivindicació des de baix. N’he hagut de destriar moltes, així que vaig establir dos criteris. El primer era que haguessin nascut després del 1900, per a que fossin contemporànies i les sentissim properes i ens hi poguéssim identificar. I el segon és que fossin mortes, perquè les volia fer reviure.

I aquesta és una feina que ha de recaure també en les dones; som nosaltres les que ens adonem d’aquest greuge. El patriarcat és un fil invisible que està a tot arreu. Les dones també el tenim interioritzat i per això tots els nostres referents són homes. La Maria Mercè Marçal va buscar els seus propis referents i va decidir que dedicaria una prestatgeria de casa seva només a la literatura de dones.

Darrerament s’han escrit moltes biografies de dones, però des d’un posat més ‘comercial’ que podrien recollir la història, per exemple, de dones com Margaret Thatcher. Tu defineixes les teves dones com rebels, dones que “han trencat el patriarcat”

Són políticament compromeses. Dones que tenen aquesta doble visió: el compromís d’esquerres i l’alliberament del patriarcat. Hi trobem comunistes, anarquistes, lluitadores en la Guerra Civil, que van agafar les armes per defensar la República o que es van haver d’exiliar quan aquesta va caure.

Parlem dels noms que més t’han impactat

Quan escrivia, moltes vegades plorava, perquè són històries tristes, de mort en solitud. Per exemple, l’Alexandra Soler, del País Valencià, era una dona que amb més de 100 anys va participar de la primavera valenciana, al costat de nois i noies adolescents. Ella ja havia lluitat, es va haver d’exiliar i va salvar dels nazis i de les bombes d’Stalingrad uns quants alumnes seus, perquè es dedicava a ser mestre dels fills d’altres exiliats. Va tenir una vida molt impactant i, un cop retornada a València, lluitant amb aquests joves, molts d’ells no sabien d’aquesta vida.

La Manuela Ballester va viure a l’ombra de l’artista Josep Renau, que acaba signant les obres que ella feia. La Matilde Gras, companya d’un anarquista que va ser afusellat, tot i no saber gairebé escriure, va decidir fer les memòries del seu company per a que els seus nets poguessin saber qui havia estat el seu avi. Va passar les darreres hores de la seva vida escrivint per reivindicar la vida de l’home que estimava i jo recupero la seva història, porto la vida cap a ella i a través de les memòries que ella va escriure, en composo les seves. Crec que és de justícia que es parli d’ella, de totes les que van tenir compromís més enllà de qualsevol home.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*