Una Diada sota amenaça

L'independentisme civil ha sortit als carrers un any més a mostrar el seu múscul incansable. Però l'amenaça d'una sentència dura, la desunió dels partits polítics i una tardor que es preveu calenta de nou, ha sobrevolat tota la jornada, convertint aquesta Diada en la menys multitudinària des de 2016

Guillem Pujol | Sandra Vicente
 
 
Manifestació de la Diada 2019 | ANC

Manifestació de la Diada 2019 | ANC

La Diada Nacional de Catalunya d’enguany es celebrava sota una sèrie d’amenaces: la primera la pluja, que obligava a cancelar l’acte institucional previst a plaça Sant Jaume durant la vigília de de l’11 de Setembre. La segona, l’amenaça de ruptura de la unitat formal de les forces independentistes. Mai s’havia arribat a la Diada amb un conflicte obert tant explícit entre ERC i Junts per Catalunya, els dos principals partits de l’escena independentista. I la tercera, una amenaça que sobrevola tant la Diada d’enguany com totes les efemèrides de les jornades històriques que ens esperen aquesta tardor: la sentència judicial.

Essent aquesta última amenaça la única que és capaç d’aglutinar votants independentistes i no independentistes, sembla que la desunió ha estat l’emoció que ha primat enguany. Potser volent centrar les forces -múscul social i contundència en les accions- per a quan hi hagi sentència del judici, l’independentisme ha protagonitzat la Diada menys multitudinària dels darrers vuit anys.

600,000 assistents, segons la Guàrdia Urbana, han omplert els carrers, convocats per l’ANC. Si les manifestacions de l’Assemblea s’han erigit com a termòmetre de l’independentisme civil, la desunió política, la manca de compromís amb “el mandat de l’1-O” i la pressió d’unes penes dures han refredat l’ambient. Tot i que sigui cert que “s’ha tornat a fer”, les xifres parlen de la meitat d’assistents que l’any passat.

La primera de les amenaces, la pluja ha tret cap durant les primeres hores del matí, tacant de gris el primer dels actes institucionals, l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael de Casanoves. Tots els líders i lideresses dels partits polítics a excepció de la CUP, que organitzaven l’acte en record a Gustau Muñoz, militant comunista assassinat per la policia l’onze de Setembre del 1978, passaven a fer la seva respectiva ofrena. Fins i tot Josep Bou que, desmarcant-se del seu partit, no volia perdre l’oportunitat de reivindicar-se davant del seu electorat.

Poc després i ja sense pluja, el vicepresident d’Òmnium Cultural deixaria anar una advertència que repetiria durant tota la jornada, ja a la Festa de la Llibertat, organitzada per Òmnium, ja a la manifestació de l’ANC: “si no hi ha absolució a la sentència, l’Estat Espanyol i les institucions tindran un problema molt greu amb la democràcia i la justícia”.

Aquesta insinuació de confrontació no s’ha concretat en cap moment, tot i que ha estat repetida per altres grups polítics, com els Comuns, que per primera vegada han decidit no fer acte de presència a l’acte de l’ANC. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau exigia una sentència que absolgués els presos, tot destacant que “és imprescindible la defensa de la llibertat d’expressió i el dret de manifestació”. Quim Torra i Pere Aragonès, principals lloctinents de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, lluïen la promesa unitat.

Però la unitat, com el sol que finalment ha lluït durant la jornada, ha acabat brillant, però per la seva absència. Moltes eren les persones que, vestides de blau turquesa d’enguany, es mostraven convençudes de les seves aspiracions polítiques i el seu “anhel democràtic i de llibertat”. Però es veien menys fermes alhora de manifestar l’adhesió als actes de l’ANC. El per què? “La manca d’unitat entre partits”, era la resposta unànime.

Manifestació unitària de lEsquerra Independentista | C.B.

El poble no falla. I els partits?

Els manifestants a la Plaça d’Espanya, així com la mateixa ANC, es troben una mica orfes. Decepcionats per un viratge poc combatiu d’ERC i un immobilisme del PdeCAT. Només l’omnipresent -per absent- figura de Puigdemont salva la relació que antigament van mantenir els de l’ANC amb els post-convergents.

El President Torra assegurava que era l’inici de la resposta a la sentència, alhora que remarcava que, malgrat que existien pronòstics “interessats” en fer fracassar els actes de la Diada, “el poble mai no falla”. El poble. Però els dos grans partits independentistes no aconseguien escenificar la mateixa unió que aplaudien en els ciutadans: els uns anaven per un tram, els altres per un altre, per assegurar-se que el seu missatge pogués ser entès amb total independència.

Un cert aire de desafecció planava entre els convocats que, tot i això, sí que “ho han tornat a fer”, han tornat a paralitzar els carrers de Barcelona, mostrant de nou l’impresionant múscul i capacitat de mobilització de la Diada.

Mentre aquesta escenificació tenia lloc, a l’altra banda de Barcelona, l’Esquerra Independentista començava la seva marxa, immune a aquella desafecció i amb el discurs segur de qui no es pot sentir defraudat per algú en qui no ha confiat mai. Així, sota el lema ‘Cap a la independència no hi ha dreceres’ han enfilat des de Plaça Urquinaona cap al Born, pel recorregut que ja fa anys que caminen.

Tornant a la tercera amenaça que assetjava aquest 11 de Setembre, l’ombra d’una sentència dura també se sentia en aquest espai de l’Esquerra Independentista. La Diada, per alguns, serveix per escalfar motors per a una gran mobilització i una resposta contundent. Per d’altres, és cada cop menys important en l’imaginari de l’independentisme contemporani, que ja dóna més importància a dates com l’1 d’Octubre.

Just quan els de l’Esquerra Independentista començaven a caminar, els carrers vora Plaça Espanya s’anaven buidant. Algunes tornaven amb un dels 1.300 autocars llogats expressament per a viatjar a la capital catalana, d’altres es quedaven als concerts que posen el punt i final a la Festa de la Llibertat d’Òmnium, a l’Arc de Triomf. I, precisament a poques passes d’allà, una nova concentració al mapa de la Diada. La gent d’Ens Veiem Al Parlament.

Una concentració a les portes de l’edifici que ha arribat, acabades les altres convocatòries, a sumar unes 500 persones. La que es presentava com l’alternativa al discurs buit i l’immobilisme dels partits, presidia la gentada amb unes lletres retallades de blanc que formaven la paraula ‘BOTIFLERS’. Avançant el vespre, ha anat augmentant la tensió al pla del Parlament, que estava envoltat de desenes de furgones de la BriMo i Mossos antidisturbis fora dels vehicles. Vora les vuit del vespre el cos policial ha anunciat que el Parc de la Ciutadella quedava tancat i exhortava els manifestants a marxar. Com que la concentració no s’ha dissolt, els Mossos han començat a carregar. Al tancament d’aquest article no hi havia ferits ni detinguts confirmats.

Així passava una Diada més, amb la inevitable certesa que la següent, i en les jornades que vindran, més enllà de mostrar el desig d’independència, es basarà en defensar, de nou, el conjunt de drets i llibertats que, també, estan sota amenaça.

1 Comentari en Una Diada sota amenaça

  1. Iglesias // 12/09/2019 en 10:22 // Respon

    Com l’any passat no van ser 1.200.000
    com poden dir que aquest any eren 600.000?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*