25 de novembre: temps de reflexió i reconeixement

Malgrat els estereotips situen les dones en situació de violència en l’obligació d’adequar-se a un perfil, aquest perfil no existeix. No hi ha una demanda única, sinó una multiplicitat de situacions específiques que requereixen una atenció i un reconeixement singular

Rakel Esqurriol Martínez
 
 
Manifestació del 8 de març / Foto cedida per l'Ajuntament de Barcelona

Manifestació del 8 de març / Foto cedida per l'Ajuntament de Barcelona

En moments propers al 25 de novembre és quan les entitats que com Tamaia, acompanyem les dones a sortir del laberint de les violències masclistes i els equips de professionals que, quotidianament, ens submergim en acollir i sostenir els processos de recuperació de les dones dels efectes de les violències masclistes, ens desbordem pel gran allau de demandes que ens arriben.

El 25 de novembre és la data assenyalada dins la litúrgia d’efemèrides en què la societat torna a connectar-se amb les violències masclistes, amb la necessitat de posar el focus en què ens passa amb aquest tema, amb l’emergència dels assassinats de dones que no cessen, que ni tan sols disminueixen. Ens demanem per què les estadístiques no milloren de manera evident, ens esgarrifem davant dels testimoniatges de joves que ens fan evident que la realitat que han heretat reprodueix les desigualtats entre sexes, les condicions desiguals que fan que homes i dones partim des de diferents punts envers una meta que, realment, no és la mateixa.

És en aquestes dates que volem sensibilitzar-nos i conscienciar-nos, prevenir les conseqüències d’una violència que afecta directament a la meitat de la humanitat, una meitat que ha estat desproveïda de poder pel patriarcat, un patriarcat que compta amb moltes complicitats i que ens demanda – tant a homes com a dones – pràctica activa, quotidiana i responsable de la dissidència, perquè volem que les violències masclistes siguin identificades, repudiades i transcendides.

Aquests dies molts mitjans de comunicació ens demanen contacte amb testimonis de dones en situació de violències masclistes, són les dones les que han d’explicar-se en la seva vivència… i sí, és molt necessari que siguin elles les que posin paraules a la seva experiència. Però amb quina finalitat? Per què les dones s’exposen per a què el seu testimoni sigui eina de transformació? Una de les Mentores de Tamaia asseverava davant la continua demanda per tal que posés rostre i veu a la violència masclista: “Estic cansada d’exposar-me i que després no passi res”.

No som prou conscients que exposar les dones en situació de violència o a les dones supervivents de les violències masclistes comporta sempre un risc; explicar una, dues i infinites vegades la pròpia història de violència té – moltes vegades- un efecte nociu, ja que quan la dona torna a explicar la pròpia vivència transita, novament, per tots aquells records, sensacions, olors, sons… l’horror d’episodis plens de dolor i de patiment.

El relat de les violències viscudes les torna a col·locar en un lloc del que elles ja han sortit, elles han canviat, són supervivents, perquè quan pots explicar el que t’ha passat,  has pogut posar paraules i comprensió, quan pots compartir la vivència de violència masclista que has travessat significa que has encaixat les peces d’un trencaclosques que, en mig de la foscor no tenia ni cap ni peus, únicament dolor i , molt de tant en tant, alguna compensació.

Escoltar els testimonis de les dones ens trasllada a la realitat que moltes dones viuen o han viscut, però poques vegades parlem del que elles necessiten, del que han necessitat i han precisat per recórrer la travessia i sortir-se’n, del que els hi ha mancat en aquest trajecte, del que les ha afeblit i del que les ha fet fortes. I és aquí que volem aturar-nos, ara que és 25 de Novembre, i compartir-vos que, malgrat els estereotips situen les dones en situació de violència en l’obligació d’adequar-se a un perfil, aquest perfil no existeix. No hi ha una demanda única, una única necessitat, sinó una multiplicitat de situacions específiques que requereixen una atenció i un reconeixement singular.

Al voltant del 25 de novembre, els serveis, les organitzacions i les entitats que treballem, dia a dia, per erradicar les violències masclistes ens mirem, avaluem com estem i veiem que és necessari posar llum a la complexitat que són les violències masclistes, així com a la complexitat dels efectes que les violències masclistes tenen en la vida de les dones, de les nenes i els nens i dels mateixos homes agressors.

L’abordatge de les violències masclistes ha de ser, per tant, singular en el reconeixement de les necessitats de les dones i, en aquest sentit, és imprescindible nombrar des d’on contribuïm als processos de recuperació de les dones dels efectes de les violències masclistes, perquè els processos de recuperació de les dones no són homogenis. A Tamaia veiem que les dones passen, de vegades, per processos curts, d’altres són llargs, a voltes puntuals i hi ha, també, algunes dones que queden estancades en un procés crònic, perquè la violència les ha acompanyat tota la vida.

Quan les trajectòries vitals de les dones tenen com a fil conductor la violència masclista hi ha estructures molt profundes que queden danyades i el seu procés de recuperació precisa de més temps i de més recursos per tal que puguin avançar. Les dones que han patit i/o pateixen violències masclistes no són un tot i, conseqüentment, no podem generar una fórmula única, raó per la qual els equips que acompanyem els processos de recuperació requerim del coneixement i del reconeixement d’aquesta diversitat i del que impliquen aquestes múltiples diferències.

Sobretot perquè copsar i atendre aquesta complexitat des de la cura és possible quan les expectatives i els recursos estan correctament enfocats. En cas contrari, donarem un número minso de sessions a dones que requereixen un acompanyament d’anys, ens enfadarem amb aquelles perquè no estan llestes per aprofundir i ens demanen consultes puntuals i passarem per alt davant del significat de les intermitències que ens parlen de la necessitat de temps, per poder guarir, per poder assimilar i per sentir-se prou fortes i afrontar el que representa obrir el calaix dels trons.

Respectar els temps i ajustar les expectatives i els recursos ens ajuda també a cuidar dels equips professionals, de les persones que estem cada dia navegant entre el terror i la màgia de la supervivència i la resiliència. El 25 de novembre és temps de reflexió i de reconeixement, de tot allò que hem après i del que ens queda per aprendre, mà a mà amb les dones, totes elles, en la seva diversitat i diferència.

Rakel Esqurriol Martínez
Sobre Rakel Esqurriol Martínez

Membre de l'Associació Tamaia, Viure sense violència Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*