21-D, el dia en què Sánchez, Torra i els CDR posaran a prova les seves estratègies

El què passi el proper divendres (21-D) pot marcar el futur immediat del conflicte entre l’independentisme i l’Estat. Analitzem com encaren una jornada decisiva tres dels seus principals actors: El PSOE de Pedro Sánchez, el Govern de Quim Torra, i els CDR

Guillem Pujol
 
 
 
Els CDR s'han manifestat sota el lema

Els CDR s'han manifestat sota el lema "Tombem el Règim. Vam votar independència" / Carla Benito

El 21 de Desembre es celebra a Barcelona el Consell de Ministres del Govern de Pedro Sánchez. Això, de per sí, hauria de formar part de la normalitat democràtica. Però no és així. És vist com un pols polític. Al final hi haurà reunió dels dos governs, però es mantenen totes les convocatòries de mobilitzacions i protestes. Tot plegat acapararà les portades dels diaris fins que se celebri la trobada. Perquè el que pugui passar el divendres 21 de desembre s’ha estat coent en les darreres setmanes, des de Madrid i Barcelona.

La crispació mediàtica ajuda: no hi ha res que vengui més que el conflicte. Així doncs, els diferents actors agafen posicions i es preparen per encarar una jornada decisiva en el rumb que pugui prendre la política espanyola i la catalana. La data d’aquesta trobada no és casual: el 21-D de fa un any se celebraven les eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya després de l’aplicació de l’article 155 i la supressió de l’autonomia de Catalunya. Tristament, un motiu d’alegria per una part de la dreta espanyola que reivindica una altra aplicació imminent i de caràcter perenne. 

Pedro Sánchez, sota pressió

El PSOE de Pedro Sánchez nada en aigües turbulentes: havent arribat al Govern gràcies, en part, als vots favorables a la moció de censura dels partits independentistes, es troba cada vegada més acorralat. Per una banda, la batzacada de Susana Díaz a les eleccions andaluses ha fet sorgir de la cova els ‘barones’ crítics amb la gestió de Sánchez. Primer fou la mateixa Susana, en reconèixer que no va poder centrar la campanya electoral en Catalunya tant com li hagués agradat, deixant intuir que obeïa la línia del partit. Després fou García-Paje, home fort del PSOE a Castella – la Manxa qui alçava indirectament el to contra el President per a recordar-li la necessitat d’aplicar la mà dura contra Catalunya. Si a això li sumem la pressió que està exercint la nova dreta de la dreta, entenem que la pressió s’intensifica.

El fet que Pedro Sánchez sortís a reafirmar la voluntat, no només de celebrar aquesta reunió a Barcelona sinó de fer-ho a la Llotja de Mar, lloc contraindicat pels Mossos d’Esquadra, s’ha d’entendre com la voluntat de mostrar-se fort davant d’aquells que el titllen de dèbil davant l’independentisme. Aquest és el missatge que vol donar. Tot i que l’estratègia està en funció de treure-li un rendiment real a la cimera amb una reunió entre l’equip Sánchez i l’equip Torra.

Si Sánchez aconsegueix reconduir la via del diàleg, es podrà vendre com un èxit i confrontar-se amb l’estratègia de la troica Casado-Rivera-Abascal. Però per altra banda, si les coses no se solucionen, tindrà l’excusa perfecta per culpabilitzar el Govern de Torra.

 

Quim Torra, sense rumb

Fa temps que el Govern Torra en general, i el President Torra en concret, es timbalegen pel Palau de Generalitat com una brúixola sense imant: perduts i donant tombs. És comprensible, en certa mesura: és un President que no vol ser-ho, i l’única cosa que sembla voler fer (la independència) no la pot fer.

És important comprendre la psicologia dels personatges per entendre les decisions que poden arribar a prendre. Un exemple d’això ho tenim en com Carles Puigdemont va passar, fa poc més d’un any, d’estar a punt de convocar eleccions a pseudo-declarar la independència per por a que el titllessin de traïdor.

I és que l’actual President de la Generalitat es troba davant de tres fronts. Dins del seu Govern, amb la lluita fratricida contra ERC per veure quin relat sobre la independència s’imposa de cara les següents eleccions. Dins del seu partit, davant dels partidaris de seguir a Puigdemont fins on l’ex-President pugui arribar, i del sector més tradicional de Convergència, que tem que una escalada del conflicte pugui empitjorar tant les seves condicions com les del país. Per últim, Quim Torra s’enfronta al dilema de protegir la Institució de la Generalitat o protegir qui el va col·locar en la Presidència.

I davant d’aquest triple desafiament, sembla que el missatge que s’imposa és no renunciarem a la independència, malgrat que potser uns altres ja ho han fet (ERC). L’estratègia passaria, doncs, per mantenir o inclús augmentar la tensió amb el Govern central per així poder demostrar que Junts per Catalunya/ la Crida representa millor que ERC el desig de la independència.

Els CDR, incomodes per a quasi tots

Els CDR són una conseqüència de la frustració generada per les promeses incompletes del procés independentista. Gent que va creure, primer, que la independència arribaria amb 13 mesos. Després, que el referèndum la faria efectiva, i per últim, que s’implementaria. No només és comprensible que els CDR hagin emergit com a símptoma del descontentament cap als polítics independentistes que porten tres legislatures governant, sinó que és saludable en l’àmbit democràtic que exigeixin rendiment de comptes a aquells i aquelles que els representen.

Tot i que hi ha un gruix important de joventuts de la CUP, per ara, els CDR no representen a ningú més que a ells i elles mateixes. Aquest punt és rellevant, ja que la campanya de la dreta més rància està en funció de identificar els CDR amb els partits independentistes amb la intenció de culpar-los del que pugui passar i plantejar la seva il·legalització. Però la seva existència incomoda especialment als partits independentistes per assenyalar les seves tares; en canvi, són funcionals als interessos de l’Assemblea Nacional de Catalunya, que sota la Presidència d’Elisenda Paluzie accentua aquesta dialèctica combativa. Són funcionals, també, a l’estratègia de José María Aznar, qui sembla portar la batuta del conglomerat PP-C’s-VOX.

En conclusió, el 21-D serà un dia delicat, però els missatges institucionals que arriben de banda i banda semblen intentar refredar l’ambient. És important fer-ho, perquè quan s’aglomera molta gent davant d’un dispositiu policial, la frustració pot ser la guspira que desencadeni una reacció en cadena de fatals conseqüències: pels qui volen la independència i pels que no.

1 Comentari en 21-D, el dia en què Sánchez, Torra i els CDR posaran a prova les seves estratègies

  1. Arbre Agulló i Guerra // 21/12/2018 en 7:06 // Respon

    Actuem amb noviolència, manifestacions, concentracions, parlaments, anem en el camí per anar demostrant al Mon que som una nació lliure que vol avançar amb la resta de països cap a una democràcia per tothom. Els que no siguin capaços de controlar la seva adrenalina que es quedin a casa.
    LA VIOLÈNCIA PORTA A FUSTRACIONS, RECORDEM… LA GUERRILLA DE COLOMBIA, LA ETA, SIRIA, IRAK…
    Arbre Agulló (objector 1971)

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*