12 d’octubre: res a celebrar

Mentre que des de la mirada del colon avui es festeja l'inici d'un procés històric genocida, dominat per la mort, la despulla i la violència que s'actualitza constantment; des de la resistència anticolonial i antiracista s'assenyala com un dia de memòria, lluita i denúncia al sistema capitalista, racista i patriarcal. Sortim als carrers a cridar que el 12 d'octubre no tenim res a celebrar.

Flor Brizuela
 
 
Estatua de Colón a Barcelona, amb un salvavides d'Open Arms que va ser col·locat per dos activistes

Estatua de Colón a Barcelona, amb un salvavides d'Open Arms que va ser col·locat per dos activistes

El dia de la Hispanitat, la festa nacional d’Espanya, és un reflex de la bona salut del sistema colonial vigent en els nostres dies. En aquesta data, no exempta de polèmiques, s’exalta amb orgull el més ranci nacionalisme espanyol, les institucions monàrquiques i el llegat colonial inaugurat el 1492. Anualment una desfilada militar ens recorda les glòries d’un passat no molt llunyà on les armes i la violència van ser utilitzades per imposar un sistema que genera mort, exclusió i despulla per a la majoria de la població.

Malgrat els diferents esforços per visibilitzar la crueltat i lògica de mort que va instaurar la colonització, hi ha qui segueixen nomenant el 12 d’octubre com el dia del “descobriment d’Amèrica” ​​i com un símbol del progrés de la civilització. Això té sentit, ja que com explica el filòsof Enrique Dussel, el procés històric iniciat en 1492 es pot anomenar com a descobriment o invasió segons qui realitza l’enunciat. Des de la perspectiva europea es va tractar d’un “descobriment” ja que no es coneixia sobre l’existència del continent, mentre que des de la perspectiva dels pobles que van patir l’arribada dels conqueridors va ser una veritable invasió, causant de més de 60 milions de morts.

Així, en habitar a la panxa del monstre, no hauria de sorprendre l’exaltació del llegat conqueridor encara no abandonat ni qüestionat. No obstant això, davant d’aquestes denúncies moltes persones creuen que es tracten de processos històrics ja superats i finalitzats després de les independències de les ex colònies. Però en analitzar amb més detall les problemàtiques actuals trobem inevitables nexes amb aquell “passat” remot. No és casual ni aleatori que les polítiques migratòries de la Unió Europea siguin les causants de milers de morts de persones que intenten creuar el mar mediterrani per entrar a l’Europa fortalesa. Tampoc sorprenen les noves estratègies que es desenvolupen des de les institucions europees per restringir encara més l’entrada de migrants i refugiats a territori europeu.

Això és així perquè amb la colonització de l’anomenat continent americà es va donar inici a un procés de saqueig i de despulla en els territoris colonitzats i es va instaurar una lògica de sospita constant de la humanitat de determinades persones. Una humanitat que es reconeix a tant més propera sigui l’home blanc europeu. Per aquesta raó hi ha unes morts que fan mal i altres que deixen indiferents. Hi ha vides que mereixen ser viscudes amb dignitat i felicitat mentre que a altres els correspon suportar l’exercici quotidià de la violència. És que el racisme batega al cor de la vella Europa.

Aquest panorama poc esperançador no només és responsabilitat dels sectors d’extrema dreta que habiten en l’espai polític amb cada vegada més gran impunitat. També és generat per la indiferència dels sectors d’esquerra suposadament compromesos amb la transformació social. Els moviments socials blancs, tret de comptades excepcions, no posen en el centre del debat el racisme social i institucional que impera en l’actualitat. Tampoc el moviment independentista català va mostrar sensibilitat davant aquest aspecte, durant el Procés la població migrada no va poder participar del referèndum. A més, la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República (Llei 20/2017) en alguns aspectes era més dura que l’actual legislació d’estrangeria espanyola.

No obstant això, aquesta data també ens dóna l’oportunitat de nomenar les resistències als processos de mort que la colonització imposa: la lluita del moviment zapatista proposa una alternativa de vida i autonomia al sistema actual; l’organització del sindicat popular de venedors ambulants de Barcelona que responen i resisteixen a la “il·legalitat” imposada per les lleis d’estrangeria; les lluites de les dones indígenes a la protecció dels seus rius, territoris i cossos; l’organització de les treballadores de la llar i les cures per al reconeixement dels seus drets laborals; la creació del sindicat de treballadores sexuals a l’estat espanyol, l’articulació d’un moviment antiracista protagonitzat per persones migrades, etc.

Mentre que des de la mirada del colon avui es festeja l’inici d’un procés històric genocida, dominat per la mort, la despulla i la violència que s’actualitza constantment; des de la resistència anticolonial i antiracista s’assenyala com un dia de memòria, lluita i denúncia al sistema capitalista, racista i patriarcal. Sortim als carrers a cridar que el 12 d’octubre no tenim res a celebrar.

Flor Brizuela
Sobre Flor Brizuela

Doctora en Derechos Humanos por la Universidad de Barcelona. Investiga sobre feminismos contrahegemónicos, interculturalidad, interseccionalidad y género Més articles

1 Comentari en 12 d’octubre: res a celebrar

  1. Buenas tardes,
    Está claro que el artículo dice muchas cosas con las que puedo estar de acuerdo. Lo que me chirría habitualmente en los textos sobre el 12-O es mirar el año 1492 con los ojos de hoy. No era la misma mentalidad, ni preferencias. Desde mi punto de vista, claro está
    Saludos

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*