Diada 2018

11 de Setembre: el principi d’una era molt semblant a l’anterior

A diferència d'anteriors Diades la realpolitik s'imposa com una llosa sobre la narrativa idealista que sonava any rere any. Ítaca està més lluny del que es prometia, i si en algun moment s'hi arriba, sembla que els somriures no marcaran el camí. Alhora, una altra efemèride amenaça en robar-li el protagonisme a la Diada. D'aquí a vint dies es compleix un any de l'1-O. Aquell dia rivalitza i rivalitzarà simbòlicament amb la Diada.

Guillem Pujol
 
 
 
Manifestació de la Diada | M.P. Flickr

Manifestació de la Diada | M.P. Flickr

Què és i què significa l’onze de setembre per Catalunya? És l’expressió última d’un sol poble que expressa la voluntat de sentir-se lliure? És la reacció davant les imposicions d’un Estat que renuncia a adaptar-se a les noves demandes democràtiques? És, potser, una competició per part de diferents agents polítics que busquen capturar amb intencions electorals el desig d’independència?

Abans d’endinsar-nos en aquest espès oceà, comencem per concretar el que sabem amb seguretat. La Diada nacional de Catalunya, establerta legalment pel Parlament de Catalunya el 1980, commemora l’última defensa de la ciutat de Barcelona durant la Guerra de Successió, on les tropes borbòniques de Felip V s’enfronten als Àustries de l’Arxiduc Carles per a la corona d’Espanya. Amb la victòria de les tropes de Felip V, les institucions d’autogovern i els Furs locals s’anul·len. L’11 de setembre, doncs, és la celebració d’una derrota històrica, que exemplifica aquesta cosa tan catalana de fer de la derrota una victòria moral, sostinguda sota una veritat il·lustrada: vosaltres tindreu les armes, però nosaltres la força de raó.

El que és la Diada avui en dia no té res a veure amb el que era fa només set anys. Hi ha una Diada  pre -2012, i una Diada  post -2012. Des de la Diada del 2012, l’onze de setembre s’ha convertit en un esdeveniment crucial per al moviment independentista, que mostra una capacitat de mobilització sense precedents en la història. No en la història de Catalunya, sinó en la Història en majúscules. Si un 28 d’agost de 1963 Martin Luther King pronunciava l’arxiconegut discurs “I  have a  dream ” davant unes tres-centes mil persones, la Diada del 2012 va triplicar la seva assistència, superant el milió de participants.

Des de llavors, les xifres d’assistència a la Diada han mantingut un nivell de participació superant sempre el mig milió. Una autèntica barbaritat en termes comparats. Més si tenim en compte que un dels elements claus d’aquest canvi és que va deixar de ser un dia de celebració transversal de tots i totes les catalanes, per convertir-se en la festa dels que volen la independència. I una dada rellevant: aquella Diada de l’any 2012 va ser convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, una entitat que va néixer aquest mateix any i que té com a objectiu la independència de Catalunya. La ANC es va convertir en una de les entitats més rellevants del país, i la seva existència marcaria part del rumb de la política catalana en els propers anys.

Per tant, podem situar la Diada del 2012 com l’acte inaugural d’un projecte i una escena política que ha marcat el rumb de la política catalana i espanyola dels últims set anys. Durant aquests últims anys la Diada s’ha anat convertint en una mobilització institucionalitzada, locució verbal que voreja l’oxímoron. És a dir, si històricament la força de les mobilitzacions rau en la capacitat de la gent d’actuar de forma autònoma, no alineada amb la Institució (o directament en contra de la mateixa), la Diada no s’entén sense la institució que la promou, alimenta i necessita. Així, entre moltes altres coses, la Diada a partir del 2012 ha estat, en part, una eina governamental per mostrar el múscul de l’independentisme al món. I s’ha fet, sempre, sense que hi hagi un mínim enrenou o acte de violència. Sigui en forma de V, d’una llarga cadena humana, o omplint la Gran Via de Barcelona. Impressionant tenint en compte els números de participació.

Diada 2018: Un canvi de paradigma?

Hem dit que les Diades que s’han anat succeint a partir del 2012 partien d’una lògica diferent de les anteriors, i si bé la Diada d’enguany beu d’aquesta lògica independentista-institucionalitzada, aquest 11 de setembre es respira una atmosfera diferent. La raó és ben coneguda: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i Carme Forcadell estan a la presó. Estan des de fa mesos per l’aplicació injusta de la legalitat espanyola que ha desencadenat conflictes legals i diplomàtics amb Bèlgica i Alemanya.

A diferència d’anteriors Diades a l’escenari post 2012, la realpolitik (visió de la política fent una lectura pragmàtica i desproveïda de judicis ètics) s’imposa com una llosa sobre la narrativa idealista que sonava any rere any. Ítaca està més lluny del que es prometia, i si en algun moment s’arriba, sembla que els somriures no marcaran el camí. Així mateix, una altra efemèride amenaça de robar-li el protagonisme a la Diada. D’aquí a vint dies es compleix un any de l’1-O. Aquest dia rivalitza i rivalitzarà simbòlicament amb la Diada.

Si l’11 de setembre representa una certa teatralització del moviment, amb una incidència major de la institució sobre el moviment, l’1-O seria el contrari: malgrat l’ajuda, empenta i coordinació de l’Administració, 1-O va ser una victòria de la gent mobilitzada. I per a la Història de Catalunya, celebrar una victòria és un canvi en la seva Història. Es dividirà la participació entre l’11 de setembre i l’1-O, fent que aquesta sigui la menys massiva de les Diades des de l’escenari post-2012? Tot sembla indicar que així serà. I l’escissió entre assistir a la reivindicació història d’una derrota o d’una victòria potser té alguna cosa a dir. Aviat ho sabrem.

La Diada i la lluita fratricida de l’independentisme

Però aquesta Diada es pot interpretar des d’una altra perspectiva. Vivim en democràcies liberals organitzades en sistemes de partits. El concepte partitocràcia defineix la lluita entre partits polítics per fer-se l’hegemonia política i social mitjançant el vot – i la posterior representació parlamentària- de la ciutadania. Aquesta Diada es pot interpretar també com la lluita fratricida dins de l’equip independentista. I a l’horitzó, com sol passar, un objectiu en ment dels partits polítics: les eleccions municipals de maig del 2019.

Distingim entre quatre actors principals, tots ells amb un mateix objectiu polític -la independència- però amb diferents agendes estratègiques. Esquerra Republicana de Catalunya, l’PDeCAT, Crida per la República i la CUP. A  aquests quatre actors  principals cal sumar-los 2 altres actors “satèl·lits”: l’ANC i Òmnium Cultural. Tots els agents es troben entre una cruel dicotomia: alimentar el desig d’independència o atenir-se a la crua, aspra, i seca realpolitik , sabent que això pot frustrar les seves expectatives entre el votant independentista.

ERC estaria en aquest segon bloc. Les declaracions de Tardà o els xiulets que va rebre Gabriel  Rufián al Congrés de tuitaires per la República el exemplifiquen, i és que els republicans estan realitzant un viratge en la seva narrativa: amb els seus principals líders polítics a la presó ia l’exili, ERC, que en el seu moment va pressionar a Carles Puigdemont perquè declarés la independència i no es desdigués del seu compromís, opta per una estratègia de destensar la corda i eixamplar la base de l’independentisme. Això implica dues coses: d’una banda, una lectura realista sobre la incapacitat en el curt termini d’implementar la República Catalana i, de l’altra, haver de teixir aliances amb actors no-independentistes per solidificar el discurs i guanyar alguns vots nous per compensar la possible pèrdua de vots independentistes. ERC, per tant, voldria una Diada el més transversal possible, apel·lant més a la lluita contra la injustícia dels presos que al mateix desig d’independència. Òmnium Cultural seria un agent satèl·lit d’aquesta estratègia.

Crida per la República juga l’estratègia contrària; una dialèctica que genera confrontació que alhora busca incidir en una estratègia legal de deslegitimació de les institucions de l’estat espanyol. Es tracta d’inflar el globus de la independència amb tanta pressió com sigui possible, en part per arribar a les eleccions municipals i emportar-se per davant la molesta proposta de Jordi Graupera, que amenaça directament a robar-los l’electorat. Per tant, la Diada, per a la Crida, se situa com a mobilització permanent sota el concepte de generar un “tardor calenta”. Estratègia arriscada, considerant que això pot complicar la vida als presos i exiliats, i que els efectes reals de la mateixa no conduiran ni en el curt ni mig termini, a materialitzar la República. Això es comença a notar: els  CDR  són el símptoma de la incapacitat dels partits polítics independentistes de fer front a les seves promeses. L’ANC, agent satèl·lit d’aquest concret univers, apreta a mantenir aquest discurs desobedient.

El PDeCAT amaga el cap sota l’ala de Puigdemont. Si bé el gen convergent que rau dins del partit no conviu amablement en els climes de tensió institucional, saben que la millor estratègia electoral a hores d’ara és aferrar-se a la figura Puigdemont, extesa al President Torra. El concepte anglès bandwagon, utilitzat en relacions internacionals, defineix perfectament aquesta situació. L’objectiu final de tot partit és la seva pròpia supervivència. Esperaran, doncs, a que vinguin temps millors i acompanyaran, discreta i obedientment, el president Torra en la seva croada.

La CUP transmet la sensació de viure, des de fa temps, en un conflicte intern enmig d’una densa boira d’hivern. Una lluita vetllada per retrobar-se amb una identitat que, com la boira, s’escapa entre els dits sense poder fer massa. Però en canvi, la Diada és una ocasió per retrobar-se amb els seus orígens. L’Esquerra Independentista és independentista des del principi dels temps, abans que Moisès separés el Nil i que Rafael de Casanova fes sonar la trompeta de la llibertat. En aquells temps on el suport per a la independència no arribava al 15%, i la Diada era poc més que una bandera, uns castellers-quatre gralles, diferents agrupacions de l’Esquerra Independentista es reunien al Fossar de les Moreres per reivindicar la independència de Catalunya. Aquest any no serà diferent i ja han anunciat que faran la seva pròpia Diada, començant des d’Urquinaona una hora més tard que a l’hora programada per l’ANC. No hi ha res a una més que la nostàlgia en la tradició.

Finalment, una petita nota sobre el President de Catalunya. Situat enmig d’una placa tectònica, Quim Torra ha ballat, simultàniament, sobre dos tablaos contraposats. Encara que li deu la cursa a Carles Puigdemont i el seu discurs, és conscient que no es pot estar simultàniament al plat i a les tallades. És conscient. Però no té alternativa. Per això un dia demana un referèndum a Pedro Sánchez, i al següent anuncia que el referèndum ja s’ha celebrat. Per això voldria que la Diada fos alguna cosa, però també que fos el contrari. Perquè quan ets president d’un govern, l’ombra de la realpolitik és massa allargada com per escapar.

Llavors, què és l’11 de setembre per Catalunya? Doncs gairebé podríem dir que és un significant buit. Com la llibertat o la justícia. És a dir, que és tot el que tu vulguis que sigui.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*