Pompeia nua en la cendra

L'antiga ciutat italiana continua seduint amb les seves artèries a flor de pell. Un passeig arqueològic per la vida domèstica d'aquesta joia urbana que va acabar la seva festa per la fúria del Vesuvi.

Laureano Debat
 
 
 
Estàtua de Dèdal. MARINA RODRÍGUEZ COLÁS

Estàtua de Dèdal. MARINA RODRÍGUEZ COLÁS

Era un dia com qualsevol altre a Pompeia. Al mercat es venien espècies, teles fines, perfums orientals i altres rareses portades des dels més remots territoris conquistats per Roma. Alguns comerciants prosperaven amb la venda de vi a les colònies d’un Imperi Romà que resplendia però que encara es recuperava dels excessos del deposat emperador Neró. Els territoris conquistats s’expandien cap al Sahara, la costa atlàntica d’Hispània i Britània.

Per la porta d’Herculano arribaven viatgers buscant allotjament, prostitutes i algun menjar banyat amb garum, la salsa de peix que era furor en la gastronomia de la dècada dels 70 del primer segle DC. Els forners transpiraven al costat dels seus forns, les famílies passejaven per les galeries, els devots resaven en els seus temples.

Aquell 24 d’agost de l’any 79 DC Pompeia vivia un altre dia de felicitat infinita, la prosperitat brollant pels porus. Semblava impossible, desubicada i anacrònica la idea d’una erupció del Vesuvi que deixés la ciutat destruïda, els seus habitants ofegats i cremats, les cases cobertes per les cendres. Però l’escarment del volcà es va fer notar fa exactament 1940 anys i Pompeia va passar a l’inventari del turisme arqueològic com una peça única.

L’artista contemporània alemanya Rebecca Horn interpreta aquest gir del destí dins els paràmetres del càstig a l’extralimitació, les lleis que regien el panteó grec antic. Uns mites que els romans ja havien incorporat a la seva teogonia al moment de la tragèdia de Pompeia.

Gallery, la peça de l’artista alemanya Rebeca Horn, exposada en el museu Mare de Nàpols. MUSEU MADRE

Gallery va ser una de les tantes obres exposades en el museu Madre de Nàpols durant una exposició dedicada a la simbologia de l’antiga ciutat destruïda. Unes escultures negres de calaveres posant amb el seu respectiu mirall rodó, un gir estètic de la mort a Pompeia. Enmig d’aquesta instal·lació, les escultures de diferents necròpolis perquè la mort i la moda convisquin. Com si els fantasmes que encara habiten Pompeia imitessin a les selfies dels turistes que la visiten.

La ciutat nua

Entrar en una ciutat en ruïnes convida a perdre’s en ella i a no entendre res. Tampoc és molt diferent de quan entrem a qualsevol ciutat moderna per primera vegada en la nostra vida. Però Pompeia mostra les seves artèries obertes i, a mesura que passen les hores, ens permet anar penetrant cada vegada més en el seu interior. Deixa que se’ns vagi fent carn l’aura del poble feliç devastat pel Vesuvi, el volcà que continua silenciós i impertorbable com a fons de l’skyline.

Amfiteatre romà. MARINA RODRÍGUEZ COLÁS

Sota una pell encara cendrosa, la ciutat es despulla i mostra les seves esquerdes obertes perquè ens fiquem en la seva antiga intimitat domèstica. L’arquitectura partida de les cases obertes i sense sostres ens rep per a començar a entendre. En el secret de l’ornament comença la reconstrucció del passat.

Els motius literaris cultes predominen a les cases de les famílies més adinerades: escenes de la guerra de Troia en les parets de la Casa del Larario d’Aquil·les i en els frescos de la Casa del Criptopórtico. A l’atri de la Casa del Menandro, la volta d’Ulisses després d’aquesta guerra, narrada per Homer en l’Odissea, és l’element essencial de les pintures.

Quan entrem a la Casa de l’Efeb, descobrim la llar típica d’una família pompeiana de comerciants de classe mitjana, amb un jardí amb el recinte sagrat denominat sacellum dedicat al culte domèstic de Mart i de Venus.

Estàtua de centaure amb el volcà Vesuvi de fons. MARINA RODRÍGUEZ COLÁS

En el fons del que avui es coneix com l’Hort dels Fugitius, durant les excavacions arqueològiques es van trobar 13 víctimes de l’erupció del volcà, atrapades pel núvol piroclàstic i per les altes temperatures que els van provocar una mort immediata. Avui es poden veure les reproduccions d’aquests cossos, la majoria en la mateixa posició fetal en la qual van ser trobats.

La ciutat és gran, interminable. Suposa un recorregut prolongat per ruïnes que abans van ser vinyes, comerços, galeries, necròpolis, amfiteatres, temples, santuaris o gimnasos. Un passeig que culmina en el Lupanar, el racó reservat per als excessos dins de la ciutat rica i on atenien esclaves gregues i orientals. Una de les poques cases de Pompeia que encara conserva els seus dos pisos ferms en els seus fonaments i que manté alguns quadres amb representacions eròtiques que servien per a explicar als clients el tipus de serveis que es prestaven allí.

El cel del sud italià llueix plomís, grisenc, petri. I el que en un primer moment podria haver semblat una il·lusió òptica per als ulls novençans del visitant, en sortir de Pompeia acaba sent una certesa. La ciutat nua segueix oberta sota una cendra perpètua.

Vueling vola des de Barcelona a Nàpols dos cops al dia.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*