Joguines i ratolins a l’Hermitage de Catalina

Com la passió d'una emperadriu russa va acabar per conformar la major col·lecció privada d'Europa en un dels museus d'art més visitats a tot el món.

Laureano Debat
 
 
 
Façana el Palau d'Hivern

Façana el Palau d'Hivern

Al matrimoni real conformat per Catalina La Gran i Pere III de Rússia li encantaven els jocs. Ell era un lleu deficient mental amb consciència infantiloide, que fins a la seva mort jugava amb soldadets a la seva habitació. Ella, una exegeta de l’art occidental que es feia comprar quadres i els guardava a la seva galeria privada a la qual no podia entrar ningú més que ella i els seus ratolins.

La mítica emperadriu tenia emissaris pel sud i centre d’Europa, gent culta de la cort del Tsar que viatjava comprant art. Eren els cool-hunters de l’època i li recomanaven els artistes que estaven de moda. I Catalina comprava, a gran escala: Rafael, Rubens, Van Dyck, Rembrandt, Murillo, tot el millor de la pintura francesa, holandesa i flamenca. Tots acabaven decorant les parets de la seva residència, el Palau d’Hivern i el que més tard seria, després de la seva ampliació, el Museu de l’Hermitage.

No és una casualitat el seu nom i no es deu només a la francofília dels tsars, sinó que ressalta el caràcter d’ermitaneitat d’una emperadriu que, pràcticament, no sortia del palau. Que gaudia de les seves col·leccions en soledat, sense permetre que ningú més que ella ingressés, suportant la presència dels ratolins que era impossible d’evitar.

A dins del Palau d’Hivern (Laureano Debat)

Avui el museu de Sant Petersburg alberga en el seu soterrani més de 70 gats. La seva funció és protegir dels actuals rosegadors els tresors de Catalina. Aquest també va ser el llegat de l’emperadriu: que hi hagi personal encarregat d’alimentar els felins que tenen cura de les seves joguines.

Una col·lecció de peces que, segons una carta de la mateixa Catalina, oscil·la entre més de 10.000 pintures (entre dibuixos i gravats), més de 10.000 escultures i més de 38.000 llibres. La major col·lecció privada que algú va tenir a Europa.

Els tsars europeistes

Sant Petersburg va ser fundada el 1703 per Pere el Gran i d’acord a la seva fília europeista. Per a l’ocasió, va convidar a arquitectes holandesos, francesos i italians, els millors del moment, perquè repliquessin els palaus dels seus països en aquest enorme bosc pantanós ple de canals.

El Palau d’Hivern i el Museu de l’Hermitage entren dins d’aquesta lògica arquitectònica. Situats a la plaça de Sant Isaac, sobre el riu Neva, s’uneixen en un edifici verd i blanc de cara al riu, d’acord a com va néixer la pròpia ciutat: tot amb vistes al riu perquè sigui navegada. Encara que avui per avui, els que naveguen són els russos rics que poden pagar un vaixell o els turistes que paguen un tour. En els fulletons figura com la Venècia de l’Est, però no és una ciutat precisament gondolera. La majoria de la població la viu a peu, en cotxe, autobús o metro.

Interior del Museu de l’Hermitage (Laureano Debat)

El palau està sostingut per més de 4 milions de visites anuals i per columnes de marbre de Carrara revestides amb or dels Urals. En la seva Sala Blanca, un rellotge amb l’escultura d’un paó recorda les passions que despertava Catalina en el seus amants. En aquest cas, es tracta d’un regal bonic i exòtic del Sr. Potemkin, primer governador de Crimea, el mateix que li va posar nom al famós cuirassat i fervent amant de l’emperadriu Catalina.

Hi ha molta obra sense signar de la primera època del Renaixement, quan l’Església impedia signar-les perquè deia que un ésser humà no podia fer coses tan boniques sense l’ajuda de Déu, qui era el que guiava la mà del pintor. Una cosa així com un decret de la mort de l’autor però no des d’una lògica de Roland Barthes, precisament.

De la mà invisible de Déu a la mà falsa de Van Dyck, el retratista més sol·licitat per les corts europees. La seva habilitat per treure el millor i el més bell de les persones era notable. Diuen que mai mentia en els seus retrats, no canviava la fesomia ni parts de la cara dels seus retratats. Els feia posar-se vestits, pentinats i posis que els afavorien, triava la llum i punts de vista. I tots quedaven contents.

Autoretrat de Van Dyck (Laureano Debat)

Però en el seu autoretrat va mentir: es va dibuixar amb les mans d’un aristòcrata que mai va fer res amb les mans, quan en realitat els pintors tenien les mans d’obrers, llàstima i tosques, amb taques de pintura. Diuen que és un gir vergonyant de Van Dyck no per la seva condició de pintor sinó de plebeu, el seu origen de família d’obrers. Un plebeu servint a les corts, avergonyit de la seva condició.

El terra de l’Hermitage és de fusta de banús, mantinguda per una laca resistent. Moltes parets i columnes estan revestides amb estuc o fals marbre, molt de moda en l’època de Catalina ja que els pintors podien operar amb qualsevol color sense inconvenients. Recórrer els passadissos del museu és assistir a una classe completa d’història de l’art, passant pel Renaixement, el Manierisme, el Barroc. Tot envoltat del luxe de taules i gerros de malaquita verd i lapislàtzuli.

Les últimes sales de l’Hermitage estan reservades per als pintors impressionistes, una col·lecció expropiada pel govern bolxevic als últims tsars. Estan Cézanne, Renoir i Monet. I un quadre de Goya, que va ser un regal que el milionari Armand Hammer nord-americà li va fer a Lenin.

Un cop fora i acabada la visita, es pren mesura dels capricis de Catalina, amb les dimensions impactants de tot el que hem estat caminant. I podem imaginar-la a ella dins, sola, envoltada de milers i milers de quadres. Passejant en solitud per salons magistrals, sentint-se el centre d’un món fet a mida dels seus capricos. Una casa gegant de nines pintades.

Vueling vola des de Barcelona a Sant Petesburg fins a quatre cops per setmana.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*