Passejant pel laberint mental que és Beirut

La capital del Líban -que fa temps anomenaven la Suïssa d'Orient- és un trencaclosques complex. Una torre de Babel en horitzontal que aglutina gent de múltiples religions i que posseeix característiques tant d'Orient com d'Occident. I enganxa.

Alicia Fàbregas
 
 
 
Joves patinant a la 'corniche'. ALICIA FÀBREGAS

Joves patinant a la 'corniche'. ALICIA FÀBREGAS

Fa bon temps i el sol comença a baixar. Un moment de llum suau, atractiu per a qualsevol ciutat, que mostra el seu perfil més fotogènic, encara que les fotografies només siguin mentals. Així que decidim aprofitar-lo per acostar-nos a fer una passejada per la mítica corniche de Beirut -el passeig marítim-, un lloc comú en moltes ciutats de mar. Dins de la ‘zona de confort’ per a algú que també ve d’una ciutat marítima. Un punt d’inici més lleuger per a enlairar-se en el descobriment d’aquesta ciutat d’Orient Mitjà, àrab i bastant occidental alhora. Un laberint mental per a qui esperi idees clares, on la típica dicotomia entre est i oest salta pels aires, almenys per al viatger.

Hi ha grups de joves en patins fent eslalon, i famílies senceres assegudes en un sol banc, passant l’estona, gaudint de la brisa marina i de les vistes. Un recorregut d’observació que s’entén millor amb una mica de rock alternatiu com a banda sonora. Del grup libanès Mashrou’ Leila, i en concret la seva cançó de l’olor del gessamí i de la núvia que al final resulta ser nuvi: Shim el Yasmine (Olora el gessamí). Que és en realitat un cant al respecte i la tolerància a la sexualitat no normativa.

Mashrou’ Leila podria ser una fotografia musical dels canvis que estan succeint al Líban i especialment a Beirut, que porta uns anys obrint-se a la lluita LGTB, a través d’associacions, bars i discoteques d’ambient, com s’explica a fons en un article recent de Pikara Magazine.

Però el grup de rock libanès no es queda en la reivindicació de les identitats sexuals, aprofundeix també en la pròpia identitat del país. Parla de la guerra, dels crims polítics, la immigració i altres temes espinosos. I sense voler-ho planteja algunes respostes a com d’allunyats estan ara del retrat que feia el periodista Mikel Ayestaran en el seu Oriente Medio, Oriente roto -molt recomanable per a qui vulgui viatjar al Líban havent digerit una mica de la història recent del país.

Vista dels edificis des de la ‘corniche’.

Així que intento fer un joc de nines russes amb la línia temporal, i m’imagino Ayestaran passejant per la mateixa corniche, com descriu en la seva crònica, en ple esclat de la guerra de 2006, en l’enfrontament entre l’exèrcit israelià i la milícia xiïta Hizbulá.

En el meu passeig no fa olor de guerra, encara que abans d’arribar aquí haguem hagut de passar per davant de l’hotel Holiday Inn, una cicatriu de ciment que conserva encara els rastres dels primers combats de l’esclat de la guerra civil del 1975. Però malgrat aquestes restes intactes de la guerra -que es reparteixen en diversos racons de la ciutat- l’aire fa olor més aviat a Occident. Per alguna cosa l’anomenaven la Suïssa d’Orient.

A la nit sortim de bars, ens prenem copes amb hispters a locals similars als que hi ha a Barcelona, Berlín o qualsevol altra ciutat europea, conversem amb refugiats sirians -el Líban ha acollit més d’1.5 milions-, i acabem en una discoteca que sembla una antiga nau industrial, amb diversos pisos on hi puges en un ascensor gran, tipus muntacàrregues, per a arribar a una pista de ball enorme, amb uns finestrals que ofereixen unes vistes de la ciutat d’aquelles que qualsevol article de Time Out destacaria.

Un home llegeix el diari aprofitant la llum natural. ALICIA FÀBREGAS

I al matí, caminant a ple sol, passem per davant de cases senyorials que cauen sense que ningú intenti mantenir-les en peu, edificis moderns i europeus, altres atrotinats…Un urbanisme aparentment del tot arbitrari. O més aviat una mescla de passat i present, Orient i Occident, que també impregna la identitat dels seus ciutadans. Al Líban conviuen 4,2 milions d’habitants en una extensió que representa prop d’un terç de Catalunya. Xiïtes, sunnites, palestins, drusos, cristians i altres minories religioses es reparteixen el territori amb les conseqüents tensions històriques que aquesta mescla ha suposat. El nord, amb Trípoli com a ciutat principal, és zona majoritàriament sunnita. El sud, en canvi, està sota control de les milícies xiïtes d’Hezbollah. Beirut té aquesta divisió en forma de barris, però alhora sembla una illa.

Agafem un taxi i, asseguts uns damunt dels altres, travessem un trànsit que sembla guiar-se pel caos, per a arribar fins al barri de Shatila, originàriament un camp de refugiats palestins, ple de motos amb fins a tres passatgers, cases amuntegades a les quals s’accedeix per carrers estrets i foscos, paviments sense asfaltar i un cel que és difícil de veure a través de l’entramat de cables elèctrics que pengen de casa a casa. Res a veure amb el passeig per la corniche.

Barri de Shatila, antic camp de refugiats palestins. ALICIA FÀBREGAS

A Shatila i a Sabra -l’altre campament de refugiats palestí-, va tenir lloc una horrible matança al 1982, durant la guerra civil, quan milicians falangistes amb el suport d’Israel van entrar de nit i van assassinar de maneres horribles a tots els ancians, dones i nens que van trobar a les cases. Impossible descriure el que va passar, encara que alguns ho han intentat amb bastant mestratge, com l’Ari Folman amb el seu Vals amb Bashir, o Sorj Chalandon a la seva novel·la La quarta paret.

A la nostra visita els carrers estan abarrotats de gent, petites botigues, o mercats ambulants oberts i minibusos no precisament moderns amb nens que semblen tornar del col·legi.

En breus agafarem una furgoneta llogada per a recórrer la resta del país, i acabarem de constatar que aquesta idea que tenen molts europeus que Beirut -i el Líban en general- són llocs a evitar, no pot estar més equivocada. Aquesta és una ciutat que s’ha d’anar a descobrir.

Vueling té fins a sis freqüències setmanals de Barcelona a Beirut.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*