Florència en el seu etern Renaixement

Un recorregut pel bo i millor de les dues galeries principals de la capital toscana. El més imprescindible de l’art florentí a dos palaus: Accademia i Uffizi.

Laureano Debat
 
 
 
Galleria degli Uffizi. / Pixabay

Galleria degli Uffizi. / Pixabay

El famós síndrome d’Stendhal que experimenta el viatger a Florència sol associar-se al passeig per la ciutat. És inevitable: a mesura que més ens endinsem en el seu entramat, la capital toscana ens abraça, sedueix i embolcalla amb els seus colors, aromes i història.

Però aquesta reacció convulsa i al·lucinada davant la bellesa que ens supera i que vam heretar de l’escriptor francès adquireix la seva plenitud en les dues galeries d’art més famoses de la ciutat. Els dos punts imprescindibles que concentren el bo i millor de l’art renaixentista.

És una ciutat forjada per guerres entre clans de nous rics que, en un moment, van decidir que per consolidar la seva posició social seria apropiat donar mecenatge als artistes plàstics. Afortunadament per a tota la humanitat. Així es van anar formant aquests dos espais per a l’acadèmia i els oficis.

L’acadèmia

La Galleria dell’Accademia neix el 1563 per unificar en un mateix espai l’ensenyament de les arts plàstiques a la Florència dels Mèdici. Al 1784 comença a formar-se la base de la col·lecció que avui coneixem. I el 1873 arriba l’estrella de la sala: el David de Miquel Àngel.

El motiu principal pel qual els turistes de tot el món entren en aquest museu està prologat, de manera encertada, per les escultures inacabades de Miquel Àngel sobre els Prigioni (o condemnats). Resulta molt útil aturar-se en elles per descobrir el procés creatiu de l’artista. Totes les figures dels Prigioni tenen a la seva esquena un bon tros de marbre brut i sense esculpir, com si fos també una condemna per a ells no poder desenganxar d’ell. La condemna de l’inconclusió de l’obra.

Fins que arribem a l’obra acabada, ni més ni menys que el sex symbol del Renaixement, l’emblema de la ciutat petita i puixant lluitant contra els imperis que pretenen dominar-la. Uns 5 metres d’una mateixa peça de marbre, aparentment sense models i representant les proporcions perfectes d’un cos humà.

El David, de Miguel Àngel / Pixabay

“El David ja estava dins el marbre. El que jo vaig fer va ser treure el que sobrava ” va ser la millor de totes les impostures de Miquel Àngel. Una frase que també defineix el treball de qualsevol creador. L’explicació oficial de la galeria pel que fa al gest de David és que Miquel Àngel no tria un posat de guerra per l’heroi mitològic sinó més aviat de contemplació, intel·lecte i fins d’innocència.

A mesura que un recorre l’escultura i la mira tantes vegades, va comprovant també el gest indolent. Un tipus que mira Goliat com sabent que guanyarà, gairebé amb desdeny, esperant que el gegant doni el primer pas per condemnar-lo a l’eternitat.

Darrere de l’escultura, un retrat de Miquel Àngel amb una marca al nas recorda la llegenda d’un cop de puny que li va donar un company de taller per burlar-se d’una obra seva. El que demostra que la genialitat pot anar sempre de la mà amb personalitats odioses.

A la Sala del Quattrocento, es destaca una edició artesanal comentada per Cristóforo Landino de la Divina Comèdia de 1481, l’obra que va servir per unificar la llengua a la República Italiana. I objectes i pintures que recreen la Florència d’aquests anys: el conflicte dels Güelfos i els Gibelinos, la dictadura del duc d’Atenes, o els Medicis arribant al poder.

Estàtua de Dante / Pixabay

Un retaule anònim renaixentista recrea la condemna d’Antonio Di Giovanni Rinaldeschi i anticipa el còmic, a partir de 9 vinyetes amb inscripcions que estableixen una aliança entre imatge i text per explicar una història.

Els oficis

El palau de la Galleria degli Uffizi s’inaugura a 1581 i és obra de l’arquitecte més famós del Renaixement, Giorgio Vasari, sota les ordres de Cosme I de Médici. Guarda la pinacoteca que va pertànyer a aquesta casta de mecenes, amb Sandro Botticelli com a pintor emblemàtic de l’edat daurada de Florència en els anys de Lorenzo de Mèdici “El magnífic”.

Naixement de Venus, de Sandro Botticelli / Pixabay

Els seus dos quadres mítics exposats a Uffizi són Naixement de Venus i, sobretot, La primavera, que es llegeix dreta a esquerra i explica la història d’una metamorfosi. Uns botànics que van estudiar el quadre van aconseguir identificar-hi a més de 200 espècies florals. Veient-lo amb deteniment, un pensa que podria haver-se convertit en una òpera: a més de la presència de Venus, Cupido i Mercuri, hi ha la història central Céfiro que busca a Cloris, la nimfa de la qual s’ha enamorat. En L’adoració dels mags, Botticelli s’inclou a ell mateix en el quadre i també posa al seu mecenes Lorenzo i al seu germà Julià, assassinat pels Pazzi.

La Batalla de San Román, de Paolo Uccello, és un dels primers quadres en tenir en compte la idea de la perspectiva en la pintura. Acabat durant el primer Renaixement, és clau en la història de l’art plàstic no tant per la capacitat unificadora de la perspectiva sinó per les múltiples possibilitats que aconsegueix, amb diferents històries i punts de vista en un mateix llenç.

Rubens, en el seu Bacanal, presenta a un Bacus gros, envoltant de gent pixant, animals tirats i goles de persones insaciables. El Bacus de Caravaggio és tot el contrari: guapo i atlètic adolescent, encara que una mica trist i abandonat també, amb les seves ungles brutes i expressió de desencís, intentant captar l’essència de l’adolescència al voltant de la figura del déu romà del vi i de les festes.

Però a les sales dedicades als pintors estrangers es destaquen, com no, els flamencs. Sobretot, el quadre de Brueghel Al·legoria d’Ària i el foc, un ocàs de sol, un castell destruït, aus exòtiques i precioses intentant entrar, cascos, armadures i espases com restes d’una batalla, ferrers treballant amb material cremant i dos éssers mitològics al centre.

Vueling vola tres cops al dia des de Barcelona a Florència.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*