Nuremberg, testimoni sincer

La capital cultural de Francònia compta amb vora un mil·lenni d'història. Malauradament, els fums del nazisme encara adulteren la seua jurisdicció. Tot i això, la ciutat ha sabut lidiar amb el seu passat recent, aplicant-se una esmena a la totalitat.

David Córdoba Bou
 
 
El riu Pegnitz al seu pas pel centre històric DCB. David Córdoba Bou

El riu Pegnitz al seu pas pel centre històric DCB. David Córdoba Bou

El poeta del s. XIX, Max von Schenkendorf deia “si coneixeu i estimeu Alemanya, l’anomenaríeu Nuremberg, plena de les arts nobles.” Això és el primer a comprovar en alçar els peus dels raïls. A un cop d’ull del ferrocarril, descobrisc l’antic fossar que encara envolta la majoria de la ciutat vella. Amb la rapidesa d’aquella llebre jove que el geni local, Albrecht Dürer va perfilar, travesse el carrer per a endinsar-me en un racó allotjat entre arcs de pedra. Allà els artesans treballen la fusta, el metall, el cuir i perquè no dir-ho, també la farina i els ous. Handwerkerhof, el pati dels artesans, evoca un Nuremberg medieval enclavat entre màgiques muralles. Enmig d’un núvol d’espècies, els més llaminers al meu voltant es veuen temptats a tastar les tradicionals galetes Lebkuchen. Ara bé, ni els bescuits, ni el mercat tenen origen en el Sacre Imperi Romanogermànic. Aixecat el 1971 per tal de celebrar el 500è aniversari de Dürer, la popularitat va forçar la derogació d’una planificada temporalitat.

El cor bategant de Nuremberg. David Córdoba Bou

Un decorat dels germans Grimm

El centre històric, tot i haver patit les ferides per haver sostingut un dels bastions més importants del règim durant la Segona Guerra Mundial, ha sabut com florir de nou amb una cura cadenciosa. El castell imperial (Kaiserburg) així com moltes esglésies es van tornar a elevar amb la pedra original. I és aquella flaire de floristeries juntament amb els fumejants restaurants, el que ens transporta a una autenticitat preservada. De banda a banda la mateixa sentència; els Nürnberger Rostbratwurst, unes salsitxes d’una grandària reduïda que amaguen una sapiditat activadora de les papil·les. L’acompanyament, siga una amanida de patates o un grapat de col fermentada, és un contenciós sense jurisprudència. Però per a lleis culinàries, la Reinheitsgebot. La llei alemanya de la puresa de cervesa és encara ara un orgull recòndit entre cellers picats en roca amb centenars d’anys.

El riu Pegnitz és el testimoni que parteix la ciutat de banda a banda, confrontant la seua vegetació amb aquells edificis de pedres com pans de gingebre i teules amb flaires xocolatats. Al Nadal, el mercat del Christkindlesmarkt, tant per antiguitat com per testimoniatge, es revela com un valuós goig per als sentits. Parlem d’una arquitectura ben polida. L’Hospici de l’Esperit Sant (Heilig-Geist-Spital) conegut com a dipòsit de joies imperials, n’és també una peça per fora. Des del pont dels museus s’aprecia el contrast entre la natura i la mà d’obra humana. Em detinc a observar però no sóc l’únic, altres persones em segueixen l’esguard.

La col·lació de museus denota l’al·legació del seu bagatge: l’art renaixentista es barreja amb la tècnica de fer joguines, sense deixar escapar el museu alemany dels coloms, simbòlic si més no. Un dels més populars és el museu de la joguina. Una tradició, la d’acoblar tota classe de jocs, amb més de sis segles d’existència. A pocs quilòmetres de la ciutat, el Playmobil FunPark ens recorda que la vinculació no és sospitosa en cap cas.

L’antiga Sala de Congressos, fascinació i terror. David Córdoba Bou

De la foguera a l’au fènix

Nogensmenys, no tot són llums i colors. Allunyat del centre, entre una aparent boira permanent, el centre de comunicació del partit Nazi actua de confident. Allà es deposa amb tots els ets i uts, l’edicte de la ideologia hitleriana. Passejant per l’immens Camp Zeppelin, el mateix escenari filmat per la propagandista Leni Riefenstahl, ens recorda quin va ser el bressol. D’ací van néixer unes lleis repudiades i abrogades cap a la població jueva. Revocades durant el procés de Nuremberg, en un palau de justícia supervivent als bombardejos i avui dia un vestigi museístic. Distintiu per propiciar el naixement de la pràctica del dret internacional.

De camí novament a l’estació de trens, localitze el carrer dels Drets Humans, on està ubicat el Museu Nacional Germànic amb total intencionalitat. Envoltat d’una colossal escultura a l’aire lliure, on la diversitat lingüística és present, m’és inevitable recordar al cantant Pete Seeger. Concretament el seu desig de jutjar les atrocitats de My Lai a la guerra del Vietnam. “Last Train to Nuremberg” una cançó antibèl·lica, en defensa de la justícia, i contra tota mena de discriminacions, ara mutada en un record constant entre coloms solcant els cels. Coloms d’una ciutat commutada del seu passat. Perquè la memòria és una arma carregada de futur.

La pau sobrevola els drets humans. David Córdoba Bou

Vuelingquatre freqüències setmanals des de Barcelona a Nuremberg. I amb la Tarifa Family, els qui viatgen amb els més petits de la família podran volar més còmodes i tranquils. Inclou l’equipatge de mà fins a 10 kg, una maleta facturada de fins a 25 kg, i asseurà junts a tots els membres de la família. A més, en cas de viatjar amb nens de fins a 2 anys, es gaudirà d’embarcament prioritari i un mostrador exclusiu en aeroports seleccionats.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*