Izmailovo i l’essència de la bicefàlia moscovita

El mercat d'aquest barri de Moscou és el millor exemple per a definir l'essència bipolar de la capital russa. Un recorregut per Disneyland barrejada amb Sovietlandia.

Laureano Debat
 
 
 
L'skyline del Mercat d'Izmailovo. Laureano Debat

L'skyline del Mercat d'Izmailovo. Laureano Debat

El segon Kremlin. El mercat de Versisazh. O, per simple sinècdoque, Izmailovo, pel barri on s’emplaça. Entre 1998 i 2003, va acabar de configurar-se el millor exemple arquitectònic destinat a l’oci que resumeix l’essència de la bicefàlia de Moscou. En un país que té al seu escut un àguila de dos caps: una mira a l’Oest capitalista i l’altra cap a l’Est que no es vol abandonar del tot i, molt menys, oblidar.

En aquest complex es condensa tot el kitsch de la societat de consum que va comportar l’obertura capitalista de Rússia. I també es conserven totes les relíquies convertides en suvenires que van quedar del passat socialista. Izmailovo unifica en un mateix terreny a dos parcs temàtics; un sembla obra de Walt Disney, l’altre de Serguéi Eisenstein.

Però abans, el barri d’Izmailovo es va veure modificat per la construcció de les 1300 habitacions del denominat Hotel Izmailovo, seguint la tradició onomàstica de la sinècdoque en aquest districte de l’est moscovita. Finalitzat el 1980, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Moscou, va ser l’hotel més gran del món fins a 1993, quan li va prendre el tron ​​un complex situat a Las Vegas.

Coloms menjant les restes d’una festa i empleats fent neteja. Laureano Debat

I molt abans encara, en plena Segona Guerra Mundial, Stalin enganyava Hitler construint tancs dins d’un estadi de futbol situat en aquest barri. La idea era despistar els alemanys, fent-los creure que el Soviet destinava diners i energies en fer obres per a la pau i no per a la guerra. Però no estava arreglant un estadi per a l’oci del seu poble, sinó armant-se fins a les dents.

L’hotel imponent i els tancs ocults són només dues anècdotes d’una història que a Izmailovo, a Moscou, a Rússia, sempre transcorre per camins bipolars.

L’Oest

Una filera de acolorides cúpules punxegudes és l’skyline abans d’ingressar al complex. Són la culminació de petits i nous palauets dins dels quals es pot beure vodka, resar, jugar, ballar i tot l’ampli panorama implícit en la indústria de l’oci. I més, perquè els russos solen venir aquí no només a celebrar compliments, festes i casaments, sinó també a casar-se en el sentit estricte: una seu del registre civil permet unificar en un mateix lloc tots els passos de la cerimònia.

Els passadissos del mercat de les relíquies soviètiques. Laureano Debat

Pels passadissos es creuen dones russes imponents amb els seus millors vestits de gala, uns coloms devoren les restes de dolços d’algun afalac i una llargues i interminables limusines esperen el final d’alguna festa.

L’edifici anomenat el Palau del Tsar recrea l’arquitectura pròpia de l’imperi, mentre que l’església ortodoxa de Sant Nicolau permet als fidels entrar i posar-se drets per resar (no hi ha seients en aquests temples russos) dins d’una estructura construïda completament de fusta.

Al Museu del Vodka es poden degustar algunes marques de la beguda nacional que, en un irònic sentit etimològic, vol dir “agüita”. En el marc del fred rus i tenint la precaució de provar una ampolla de bona marca, el vodka sí que podria passar per la gola neòfita amb la suavitat de l’aigua, sense cremar i només sentint una lleu punxada a la llengua. I esperar que l’efecte etílic arribi al moment del retrogust.

La foto de Boris Yeltsin bevent vodka recorda els danys que provoca l’excés en el seu consum, així com també els cartells de diferents campanyes del Soviet per frenar el creixement de l’alcoholisme en un país on els elevats índexs encara avui segueixen sent preocupants.

El Soviet convertit en suvenir. Laureano Debat

L’Est

Hi ha un llarg passadís, prou llarg i laberíntic com per diferenciar un sector de l’altre. A mesura que un avança, es comencen a veure les primeres casetes de fusta, les ancianes darrere i tot el pastitx d’antiguitats soviètiques conegudes, estranyes, i impensades que s’exposen a la venda.

Per al viatger, per al turista, per l’estrany, resulta complicat discernir la joia autèntica de la falsificació, no només per no tenir els coneixements indispensables sinó perquè l’única oportunitat d’entaular un diàleg amb els firaires és en rus i perquè a gairebé ningú aquí li interessa especialment guanyar-se un premi a la simpatia. A cada caseta és creure o rebentar.

I com més es recorre aquest mercat, més gran és la impressió de totalitat, que tot el passat comunista convertit en objecte físic si no és aquí és perquè no existeix o es va perdre. Diré que hi ha cascs, insígnies, uniformes, binocles de bronze, jaquetes, fotos, braçalets, cartells, estatuetes i rellotges per brindar una certa focalització. Però és evident que la llista és infinita dins d’aquest espai on el passat socialista es converteix en museu, producte i relíquia, on el Soviet passa d’una totalitat a una altra.

La majoria de les dependentes de les casetes són dones jubilades. Laureano Debat

Hi ha matrioskas que s’obren i acaben en una ampolla de vodka o al cap d’Stalin o Putin. Matrioskas que encara avui segueixen recreant el prototip de bellesa femenina russa del segle XVIII, rossa, blanca, maquillada i grassoneta, mai la rossa, blanca, maquillada i atlètica del segle XXI.

Més enllà de l’hotel, de l’estadi, del segon Kremlin, Moscou es bifurca en vies, taxis vermells i suburbis que segueixen creixent i construint-se, en edificis alts on les finestres donen, per descomptat, cap als dos costats del món.

Vueling vola de Barcelona a Moscou.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*