Christiania: de ciutat dels hippies a safari de l’underground

La comunitat lliure que acull Copenhaguen fa gairebé 50 anys que resisteix en el marc de l’organització assembleària tot i estar cada dia més pressionada per les administracions daneses i convertir-se en una atracció turística

Sandra Vicente
 
 
 
Una estàtua de filferro dóna la benvinguda a Christiania | Sandra Vicente

Una estàtua de filferro dóna la benvinguda a Christiania | Sandra Vicente

Copenhaguen, la capital de Dinamarca, és una ciutat freda. Molt freda. I no només per les gèlides temperatures que pot arribar a assolir als mesos d’hivern, sinó pel característic de les ciutats nòrdiques que, en contrast al que un viatger mediterrani està acostumat, es mostren tènues i estoiques. Però la uniformitat cromàtica cendrosa que banya els carrers i, inclús els rius, la calma i serenor dels seus habitants -que poden dirigir-te alguna mirada indiscreta si rius més fort del compte- o la nit, que a l’hivern arriba massa d’hora, són només unes cortines darrera les quals hi ha tres espurnes rebels.

Aquestes tres espurnes, brillen amb especial fragor quan es reflecteixen a les aigües del Havn (port) de Copenhaguen, una mànega d’aigua que separa les dues extensions de terra que formen la illa de Sjælland, en la qual es troba la capital danesa. A una de les ribes d’aquesta divisió hi trobem la majestuosa Casa Nacional de l’Òpera Danesa, erigida al 2005 com una de les joies de la corona i un referent de l’arquitectura moderna. Tant, que va costar mig bilió de dòlars, que va sortir de les butxaques de la Fundació A.P. Møller.

Les tres làmpades grogues sobre fons vermell de la Casa Nacional de l’Òpera de Copenhaguen

Møller, a banda de ser conegut per la seva gran fortuna, és famós per la seva rigidesa i pel seu caràcter fortament conservador. Així, amb la seva casa de l’Òpera volia mostrar-se a sí mateix davant Copenhaguen com un gran magnat, a la vegada que obstaculitzava la visió de la comunitat lliure de Christiania, situada just al darrera de l’edifici. I és que aquesta parcel·la autogestionada nascuda el 1971, regentada en base a l’assemblearisme -i sí, coneguda principalment pel lliure comerç de marihuana- era un dels grans maldecaps del magnat conservador.

Així, a les ordres de Møller i amb mig bilió de dòlars a les mans, l’arquitecte Henning Larsen es va disposar a construir una d’aquelles cortines cendroses de les que parlàvem abans. Si no hagués estat pel narcisisme del magnat que, sense saber d’arquitectura, va desmuntar bona part del disseny de Larsen. L’arquitecte va decidir venjar-se col·locant al cor del seu preuat edifici, sobreposades a les parets tintades de roig, tres grans làmpades que es reflecteixen cada nit a les aigües del Havn. De mentre Larsen riu, venjatiu, per haver col·lat al centre de la Casa Nacional de l’Òpera, ni més ni menys, els tres cercles grocs sobre fons vermell que conformen la bandera de Christiania. Tres espurnes rebels.

L’entrada a la comuna lliure de Christiania | Sandra Vicente

Una ciutat lliure

La ciutat lliure, el districte verd, la casa dels hippies…són molts els noms que es donen a les 34 hectàrees que conformen la comuna autònoma de Christiania. Creada a principis dels anys 70 va néixer amb l’okupació d’un terreny per a que les criatures de la zona tinguessin un espai per a jugar. El que va començar, doncs, com una okupació lúdica, va acabar convertint-se en un espai en el que han arribat a viure 1.000 persones -amb generacions senceres que s’hi han criat- organitzades en base a l’assemblearisme i la professió d’idees llibertàries.

Així, Christiania tot i no haver arribat a la independència econòmica de la resta de la ciutat, sí que s’ha convertit en un espai completament aïllat de la rigidesa que podria caracteritzar la capital danesa. En apropar-se a la porta de Christiania el to de veu dels vianants comença a pujar i la pulcritud absoluta dels carrers es converteix en una explosió d’espontaneïtat. No parlo de brutícia, ni molt menys -Christiania, de fet, té un servei de neteja autogestionat. Parlo d’herbes i plantes creixent per tot arreu, deixalles convertides en art, carrers sense asfaltar o cases o persones esquitxades distretament per l’espai (però sense exageracions; tinguem en compte el caràcter i clima nòrdic que no deixa explotar al cent per cent l’essència hippy).

Només entrar a Christiania -o al menys en el moment de la redacció d’aquest article, ja que l’art, com les persones, són itinerants- et rep una estàtua de la llibertat feta de filferro; una critica al sistema que, tot i que transparent i buida per dins, és de dimensions exagerades i que ha de ser flanquejada per a poder entrar a la casa dels hippies. Un cop evitad la reina gringa, per fi se’t desvelarà l’ubicació del taller on naixen les Christiania Bikes, unes bicicletes que estan per tota Copenhaguen i que porten incorporats uns carretons coberts a la part davantera, on es poden transportar objectes, les criatures o les mascotes, protegides de les inclemències del clima.

I després de les bicis venen els colors: el vermell i el groc de la bandera. I el verd de la marihuana. I és que la capital del país que té l’honor d’albergar els habitants més feliços del món, gaudeix d’una zona on la comercialització i consum de la marihuana està permesa, que no legalitzada; de fet cada cop més durant els darrers anys s’estan incrementant les incursions policials per la zona. Essent els christianites uns ferms defensors de l’herba i el haixix, per cada cinc parets decorades amb murals, n’hi ha tres que advoquen per la legalització i el lliure consum. Però per cada una d’aquestes tres en trobem una altra que clama contra les drogues dures. I és que el 1979 es va donar el JunkBlokaden, una croada contra els venedors de d’heroïna i cocaïna -principalment- que, ara mateix no només és que siguin impossibles de trobar a la comuna, sinó també poc recomanables de consumir dins els seus murs.

L’alternatiu absorbit

Les confrontacions entre l’administració de Copenhaguen i Christiania no han estat poques, i no només per la venda de marihuana, sinó per l’okupació dels terrenys i construcció de residències. Tanta ha estat la pressió, que el 2012 els habitants de la comuna van comprar gran part dels seus terrenys i han cedit als pagaments de l’aigua i l’electricitat. Però l’administració no ha estat l’única en pressionar Christiania: el turisme va ser una gran preocupació pels seus habitants, que van haver de prohibir les acampades després de l’estiu de 1972 per les aglomeracions.

Però, tot i ser una ciutat autònoma i lliure, el pes econòmic que deixa el turisme -i, de pas, la força negociadora que atorga de cara a les administracions- era un bé massa preuat com per tancar-li la porta. Però conviure amb la realitat de ser una atracció turística, essent un símbol de la lluita contra el sistema capitalista no deixa de ser contradictori, i les contradiccions s’han cobrat alguna de les mostres d’identitat de Christiania: ara hi viu menys gent i les portes estan més tancades davant les incursions de forasters. Però els exteriors continuen estant plegats d’art i mostres de l’efusivitat espontània i creativa que dóna la -pretesa o gairebé aconseguida- llibertat.

Doncs, entre els carreronets i boscos que conformen el perfil irregular de Christiania, amb un enorme llac al cor, s’hi troben cargols Zapatistes pintats dels colors de l’arc iris, botes de pluja convertides en testos o, a l’altre costat de l’espectre naïf, un cap de nina empalat en una llança a mode de bandera d’una casa. Però no una casa qualsevol, una llar al més pur estil Hygge – un concepte sense traducció al català però que vindria a reivindicar allò acollidor de les llars nòrdiques. Això sí, el de Christiania és un Hygge un pèl grounge.

Així la pressió del turisme i l’administració ha transformat Christiania més en un espai autogestionat, que en una comuna. Però dins de totes aquestes contradiccions, l’esperit sembla que continua: encara que des del 1994 els habitants de Christiania sí que paguen impostos, continuen tenint uns preus significativament més baixos que a la resta de la ciutat -excepte pel que fa al menjar, no em pregunteu si la marihuana hi té res a veure. I han arribat a una sèrie d’acords amb els operadors de tours turístics.

I és que els tours van arribar a ser prohibits pels crhistianites dins les fronteres de la comunitat, per evitar ser exposats com animals a un zoo. Però anys després de la prohibició van arribar a un acord que es basa en que els grups de turistes poden entrar a Christiania, però pel seu propi peu, sense la companyia del guia, que els espera a la sortida. Cal dir, que la comunitat és un espai totalment segur i que la seva aparença salvatge no és més que això: aparença.

Però no manquen operadores de tours que intenten aprofitar-se de l’èxòtic de Christiania per a vendre paquets turístics anomenats alternatius, que et donen voltes per les zones més deprimides de Copenhaguen -que, per cert, té un Salari Mínim de 1.200 euros- i que tenen com a esquer el must seen de Christiania, que és venuda com un espai alternatiu, deprimit econòmicament, llibertí -que no llibertari- i amb un cert punt obscè. Però res més lluny d’aquest relat que ha volgut convertir Christiania en un parc temàtic de l’inquietant, que treu de la zona de confort el turista mitjà. En un safari de l’underground.

Vueling vola de Barcelona a Copenhaguen.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*