Roma, el passat esculpit en marbre

Roma és d'aquelles ciutats on la memòria té una ombra llarga, on és impossible caminar i mirar al teu voltant sense pensar en segles enrere, en el seu moment de màxima esplendor. I aquesta sensació és especialment apressant als centenars d'escultures que es reparteixen per tots els racons: el passat petrificat en la seva versió més bella.

Alicia Fàbregas
 
 
 
Processed with VSCO with g3 preset

Processed with VSCO with g3 preset

Hi ha alguna escalinata al Vaticà per on ara la gent trepitja només per anar d’una sala a una altra, gairebé sense veure-la. Als anys 1500 per allà pujaven cavalls. De fet, estava específicament dissenyada perquè es pogués pujar a cavall.

El Vaticà és la màxima expressió d’una època gloriosa que s’allarga pels segles dels segles. És un lloc per tirar-se dies inspeccionant cada racó. Més encara si no s’és creient, perquè llavors perd part d’aquest halo místic i afloren tots els detalls. En realitat, el Vaticà és un lloc per perdre’s, punt. Pel seu disseny de forma laberíntica, no des dels seus inicis -potser també-, sinó l’actual recorregut turístic. De vegades sortir d’allà es fa impossible si un no vol seguir com les ovelles la ruta marcada. Però aquest és un altre tema.

El Vaticà és el paradís de les escultures. Roma sencera ho és, però al Vaticà es concentren moltíssimes. Està el ‘Pati de les Estàtues’, la ‘Galeria de les Estàtues’…I donen el que prometen. Així és fàcil contemplar la impressionant habilitat dels artistes de fa segles –fins i tot abans de Crist. Com aconseguien petrificar cada moviment de l’ésser humà, cada gest, cada plec de la pell, fins i tot les emocions i els sentiments. Aquestes robes i cossos marmoris són meravellosos.

Guerrer persa. ALICIA FÀBREGAS

Especialment al Museu Pio Clementino, que reuneix les obres gregues més importants que conserva l’edifici. Allà està, entre d’altres, la famosa ‘Ariadna dormida’. I també el ‘Guerrer persa’, que es va esculpir al s.II d.C. Tants segles i encara avui podem contemplar aquesta genialitat dels artistes d’una altra època. No és de les obres més conegudes, però té detalls increïbles. L’expressió d’horror dissimulat, impassible, en la seva cara, aquesta manera de veure la mort arribar i empunyar la teva espasa, encara que saps que no hi ha res a fer, amb tots els seus músculs contrets, per la por o com a últim desafiament? La llum que entra per les finestres en un bon dia li dóna a l’estàtua una cadència tèbia que contrasta amb la duresa d’aquesta expressió i fa brillar les teranyines que poblen algunes parts de l’obra. Aquesta llum i les teranyines suavitzen l’horror cru i li donen un aire de cosa relegada al passat, principalment destinada a recordar les victòries dels grecs. Però puc imaginar-me guerrers perses com aquest avui dia, en els diversos conflictes que estan obligant a milions de persones a fugir de les seves cases, per evitar sentir el mateix que aquesta estàtua.

Bernini ho tenia tot

Al s.XVI podies aprendre a esculpir en el taller del teu pare i passar a la història com un dels millors artistes del Barroc italià. Els Steve Jobs del 1500. Aquest va ser el cas de Gian Lorenzo Bernini, un escultor i arquitecte -també pintor com a hobby– responsable de part de les obres del Vaticà i de Roma sencera. Tothom el lloava. “Un talent completament particular per expressar les coses amb la paraula, el rostre i la gesticulació, i per fer-les veure tan agradablement com els més grans pintors han sabut fer-ho amb els pinzells”, deia d’ell Fréart Chantelou, un col·leccionista i mecenes francès de l’època.

Una de les estàtues de la font dels Quatre Rius. ALICIA FÀBREGAS

Però els genis sembren enemics, i el seu va ser Borromini, un altre artista del moment. Aquella lluita i altres internes entre els Papes van fer que durant un temps Bernini quedés relegat a les ombres. No va durar molt. Va ser sota el mandat del Papa Innocenci X. Però Bernini se les va enginyar per tornar a la fama. Innocenci X tenia un palau a la plaça Navona i va pensar que seria perfecte convertir aquella plaça en la més espectacular de la ciutat. Així que va organitzar un concurs entre els millors artistes italians per trobar un disseny únic per a una gran font. I va deixar a Bernini fora del concurs. L’escultor i arquitecte, a més d’artista també era un bon estratega i tenia contactes. Va parlar amb un noble que era amic seu i van idear un pla: fer una maqueta de la font i col·locar-la en una sala del palau del Papa per on aquest sempre passava després de tornar de sopar. Innocenci X va passar una nit per davant de la maqueta i va quedar enamorat. Després d’una estona admirant-la, va resoldre: “Caldrà contractar Bernini malgrat tots els seus enemics, doncs qui no vulgui valer-se dels seus plans és millor que no els vegi”. Així és com l’artista va aconseguir adjudicar-se el projecte de la font dels Quatre Rius, que representen els quatre continents llavors coneguts, una obra que encara avui deixa al que la contempla amb la boca oberta, embadalit admirant-la, com li va succeir al Papa.

Una de les estàtues de la font dels Quatre Rius. ALICIA FÀBREGAS

Vueling vola de Barcelona a Roma.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*