Derry i Belfast, darrere dels murals

Belfast té un atractiu indubtable, un aire de paio dur i alhora amable, i una vitalitat que explota en els seus múltiples bars amb música en directe. Derry és més tranquil. Però en ambdues ciutats, protagonistes dels anomenats The Troubles, queda encara una pàtina de la lluita entre nord-irlandesos i britànics.

Alicia Fàbregas
 
 
 
El barri dels republicans a Derry, on van tenir lloc els fets del Bloody Sunday. ALICIA FÀBREGAS

El barri dels republicans a Derry, on van tenir lloc els fets del Bloody Sunday. ALICIA FÀBREGAS

A principis de l’estiu del 2010, es publicaven els resultats de la investigació sobre el fatídic Bloody Sunday (‘diumenge sagnant’). Gairebé 40 anys després d’un dia que agreujaria la història del conflicte nord-irlandès, 5.000 pàgines resumien la negligència d’alguns soldats britànics, que aquell 30 de gener van disparar contra civils que es manifestaven contra l’ocupació britànica. El jutge que dirigia la investigació, Lord Saville, determinava que els soldats havien obert foc sense cap previ avís, ferint i matant algunes persones que només intentave deixar la zona dels enfrontaments o ajudar les víctimes que estaven ferides o agonitzant. Una versió que contradiu a la que fins llavors havia mantingut l’exèrcit britànic, que assegurava haver actuat en defensa, repel·lint els atacs de pistolers i terroristes.

Després d’aquell informe, el llavors primer ministre britànic, David Cameron, compareixia en públic i lamentava profundament els fets, qualificant-los com una actuació tan «injustificada, com injustificable». I Lord Saville assegurava que “l’ocorregut el Diumenge Sagnant va reforçar l’IRA, va incrementar el ressentiment i hostilitat cap a l’Exèrcit i va exacerbar la violència del conflicte en anys successius”.

La pel·lícula de 2002 dirigida per Paul Greengrass i titulada Bloody Sunday retrata bastant bé els fets ocorreguts aquell dia.

La situació ha canviat molt des de la fi de l’IRA i el seu desarmament, que va tenir lloc, formalment, el 2005. Encara que per al visitant que passeja pels carrers de Derry avui dia, és difícil descobrir el que s’amaga sota la superfície. Els murals que recorden el conflicte s’han convertit en un atractiu turístic, però no mostren la platja sota l’asfalt. Però sí que hi ha alguna cosa a l’ambient, alguna cosa subtilment palpable fins i tot per a un forà, que denota encara algun tipus de tensió. A nivell econòmic sembla que les coses els van bastant bé, l’economia d’Irlanda del Nord creix a nivells constants i té una taxa d’atur per sota de la del Regne Unit. En canvi, des de fora això no és molt fàcil d’endevinar, l’aspecte és més aviat l’oposat.

Pintada a l’entrada d’un dels edificis del barri republicà de Derry. ALICIA FÀBREGAS

Travessar la ciutat emmurallada de Derry suposa un passeig ràpid i bonic, amb edificis bastant ben cuidats i plaques que expliquen fets clau durant el conflicte nord-irlandès. Però en arribar a la part on va tenir lloc la manifestació del 30 de gener del 72, dels republicans en contra de la presència dels britànics, una línea invisible que marca el mural de “Free Derry”, el cartró pedra turístic es desfà una mica, encara que sigui lleument. Ho substitueixen, en part, els murals que retraten la història del que va succeir allà, o almenys de com ho va viure un dels bàndols. La majoria són pisos humils, xalets adossats de maó marró bastant similars, que semblen pisos de protecció oficial. Encara hi ha pintades on posa IRA a l’entrada d’edificis per on juguen els nens.

El barri dels Loyalists (‘lleialistes’), els protestants, que apostaven i aposten per mantenir la unió amb el Regne Unit, també està ple de murs pintats, tot i que sembla una zona molt més deshabitada.

Barri dels Loyalists a Derry. ALICIA FÀBREGAS

L’altre focus

Belfast, com a capital d’Irlanda del Nord, també va ser un focus del conflicte, dels denominats The Troubles (‘els problemes’). No va haver-hi bloody sunday, però va haver-hi altres dies que van quedar marcats en la història. Un d’ells va ser el de la crema de Bombai Street. Va succeir a mitjans d’agost de 1969. Els enfrontaments van començar a Derry, però els nacionalistes republicans i catòlics de Belfast també es van alçar en protestes que van acabar amb violència. Com a resposta, els unionistes van cremar pràcticament tot el carrer Bombai. El nostre guia recorda que estava anant a treballar quan va veure tot allò en flames.

El guia és un senyor de cabells blancs, amb una vitalitat de jove de 20 anys i el caminar xulesc, d’algú que sap moure’s per la vida, fumant cada poc temps. Ens acompanya en el recorregut per Belfast Oest, la zona tradicionalment republicana, on van passar part dels Troubles. És un ex pres polític. Segons explica, els britànics van entrar a casa seva quan tenia 17 anys buscant al seu germà, però com no estava, el van agafar a ell. Ens descriu com el van torturar i el van ficar a la presó, on es va tirar un parell d’anys. No ens ho deixa clar, però ens fa intuir que, en sortir, es va allistar a l’IRA.

Camina a pas lleuger i va saludant la gent del barri. Entre explicació i explicació, un dels del grup li pregunta què pensa de tot allò que va succeir, quin és el balanç. “Mira, et dic una cosa: no val la pena, no val la pena que criatures vagin a la presó i morin per això”, li contesta rotund.

Un dels murals de Falls Road, a l’oest de Belfast. ALICIA FÀBREGAS

Al llarg de l’explicació, a través d’anècdotes, va fent una reconstrucció de com era la vida allà a l’època del conflicte. Sembla que el foc no està del tot apagat. Intenta parlar amb respecte dels unionistes, però després d’aquesta pretensió educada van sortint els ressentiments.

Acabem el recorregut en un club social d’irlandesos nacionalistes, on ens conviden a una Guiness. Al fons del bar hi ha una espècie de petita vidriera, com la de les esglésies però en aquesta no es veuen imatges divines, sinó la de tres paramilitars de l’IRA, empunyant les seves armes amb orgull. Una mostra de com per part de les autoritats s’han intentat respectar els símbols d’ambdues parts.

Abans que ens acomiadem, ens adverteix que si anem al barri dels Loyalists, anem amb compte, i que no entrem als bars perquè ens faran fora a patades, que són molt racistes i no els agraden ni un pèl els estrangers. Dóna la casualitat que dormim a l’extrem d’aquest barri, però a la part que limita amb el centre, i no notem aquesta hostilitat. Encara que és cert que no vam ser a aquests bars ni ens vam passejar massa pels carrers d’aquest barri.

Vueling vola de Barcelona a Dublín.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*