Budapest té molt bona memòria

Tots els pobles arrosseguen ferides del passat, però les d’Hongria són de campionat, en especial les infringides el segle XX. La seva capital no les amaga perquè les ha cicatritzat amb encert.

Víctor Saura
 
 
La ciutadella sobre el riu Danubi, amb l'Estàtua de la Llibertat | iStock

La ciutadella sobre el riu Danubi, amb l'Estàtua de la Llibertat | iStock

Hongria és un poble singular. I això, que pot sonar a tòpic, en aquest cas és literal. Qui més qui menys, tots els països tenen cosins germans entre els seus veïns. Els hongaresos, en canvi, estan envoltats per països germànics, eslaus i llatins, els quals compten amb una minoria magiar entre la seva població. Hongria és un poble singular però sobretot un poble turmentat per una data de la qual aviat farà un segle. Encara arrossega la pena del Tractat del Trianon (juny de 1920), que va suposar la mutilació del país després de la primera guerra mundial.

Els hongaresos han anat de derrota en derrota durant gairebé 500 anys, sense pràcticament cap gesta de la qual sentir-se realment orgullosos. Entre els segles XVI i XVII van estar suportant els continus atacs i ocupacions dels emperadors otomans; es van acabar alliberant dels turcs gràcies al suport i empara dels Habsburgs, que en contrapartida van convertir el país en una mena d’annexió colonial fins a finals del XIX. Però tot això avui està perdonat, ja només es recorden les coses bones. Al cap i a la fi, els otomans els van deixar els balnearis i els austríacs una bona quantitat d’infraestructures.

El problema és el segle XX. A cavall entre el XIX i el XX els hongaresos van viure uns anys de feliç independència, però llavors es van equivocar de bàndol a la primera guerra mundial i van perdre tres quartes parts del territori, després es van tornar a equivocar de bàndol en la segona guerra mundial, i encara després d’això van passar de l’ocupació nazi a la soviètica sense solució de continuïtat. Potser per això és un poble de resistents, capaç de generar tipus de marbre, com Kubala o Puskas, i tipus de goma, com Harry Houdini o Bela Lugosi. La llista d’hongaresos universals és molt curiosa, perquè gairebé ningú diria que Joseph Pulitzer, Robert Capa, Zsa Gabor, George Soros o Tommy Ramone van néixer a Hongria. O que Tony Curtis, Calvin Klein, Nicolas Sarkozy o Adrien Brody són fills d’emigrants hongaresos. Entre molts d’altres.

Però Budapest és avui una ciutat cosmopolita, que ha sabut trobar el remei per a tant de dolor. La ciutat és plena d’aquestes cicatrius avui tractades amb la pomada de la imaginació i la mentalitat no revengista. Vegem alguns exemples.

L’estàtua de la llibertat

Budapest està coronada per una estàtua de la llibertat, que no és ni de bon tros tan famosa com la de Nova York, però que és molt més visible des de gairebé qualsevol punt de la ciutat. Es tracta d’una estàtua de bronze de 14 mestres sobre un pedestal de 26 que van col·locar els soviètics sobre el turó Gellert (a la banda de Buda) quan van alliberar la ciutat dels nazis. Aquesta estàtua, que se suposava era d’agraïment als soviètics, amb el pas del temps (i sobretot arran de la brutal repressió davant la revolta hongaresa de 1956, que va comportar milers de morts) es va convertir en símbol de l’opressió militar soviètica. Amb la fi del comunisme hi va haver un munt d’estàtues soviètiques enderrocades, però la de la llibertat va ser reconvertida (eliminant simbologia roja i canviant la frase que presidia el monument), i encara avui és símbol de la ciutat. Tant és així que figurava al logo de la candidatura de Budapest per als jocs olímpics de 2024 (que finalment es faran a París).

El parc Memento

Estàtues al Memento Park | VS

Als anys 90, un cop apaivagats els comprensibles ànims de revenja, algú va tenir la feliç idea de reunir els monuments soviètics en un espai que es va situar als afores de Budapest. El parc Memento (paraula llatina que significa “recorda”) no glorifica ni vindica els cinquanta anys de règim comunista, sinó tot el contrari. Recordar per tenir present. Uns immensos peus de bronze d’una antiga estàtua d’Stalin presideixen l’accés al recinte [nota al marge: una visita especialment recomanada per tots aquells que van muntar un sidral perquè en una exposició temporal sobre el franquisme al Born s’hi va posar una estàtua eqüestre del dictador]. Hi ha autobusos turístics que  arriben al Memento Park des del centre, ja que queda força apartat, però l’excursió val la pena per respirar l’aroma d’aquells anys de plom, encara que amb un mínim d’inversió el parc podria ser molt més interessant.

Els ‘ruin bars’

Szimpla Kert, el ‘ruin bar’ més antic de Budapest | Rchappo2002

Budapest ha sabut convertir en un innegable atractiu turístic allò que inicialment va ser una expressió de necessitat extrema: bars i restaurants sorgits espontàniament al llarg dels noranta en antigues fàbriques i magatzems abandonats, sense cap llicència ni permís, en edificis que no passarien cap control de seguretat, amb mobiliari i decoració que semblava sortit (probablement era així) dels contenidors d’escombraries. Avui els ruin bars són establiments de moda, molt populars entre la gent jove (i el turisme més d’espardenya), perquè amb la recuperació econòmica i la normalització política les autoritats locals no els van fer desallotjar ni enderrocar, sinó que van vetllar perquè fossin immobles segurs a la vegada que se’ls permetia conservar l’aspecte atrotinat amb el qual conserven la seva condició de testimoni d’un temps i d’un país.

La plaça de la Llibertat

Els monuments de la Plaça de la Llibertat | VS

A la part de Pest, a prop del Parlament (l’imponent edifici del segle XIX que es veu a qualsevol fotografia del Danubi al seu pas per la capital hongaresa), hi ha la petita plaça de la Llibertat, on l’any 2014, amb motiu dels 70 anys de la invasió nazi, el govern de Viktor Orban va erigir un monument de record a les víctimes del nazisme. L’estàtua de bronze és un arcàngel Sant Gabriel –que representa el poble hongarès–, sent atacat per una gran àliga –que representa l’Alemanya nazi–. Aquest memorial, però, va ser força polèmic des del primer dia, ja que una part de la població va entendre que ometia deliberadament el govern col·laboracionista que va governar Hongria durant els primers tres anys de la guerra, i que va ser substituït per un govern filonazi quan Hitler es va adonar que tenien intenció de fer marxa enrere i pactar amb els aliats. Uns i altres van ser responsables de milers de morts, entre els quals molts hongaresos jueus, i per això just al davant del memorial persones anònimes van anar col·locant pedres, espelmes, objectes i documents fins a crear un altre monument de record i condemna al nazisme propi. Quatre anys més tard, ambdós monuments, l’oficialista i el crític, s’han respectat i conviuen cara a cara.

Reagan i Stalin

Estàtua de Ronald Reagan. Al fons, el Parlament | Dimitris Kamaras

Molt a prop d’aquest indret hi ha un gran obelisc amb inscripcions en rus i la imatge de la falç i el martell, l’últim monument soviètic que es conserva a la ciutat. S’ha mantingut intacte arran d’un acord entre els governs de Budapest i Moscou, perquè és un monument als caiguts erigit en temps d’Stalin on hi ha enterrats soldats russos que van morir durant la segona guerra mundial, i per això es va decidir mantenir-lo tal qual (i no traslladar-lo, per exemple, al Memento Park). A pocs metres sorprèn trobar-hi una estàtua en bronze de Ronald Reagan a tamany gairebé natural (la talla fa 2,2 metres; Reagan no era tan alt!). Deu ser l’única capital europea amb una estàtua dedicada a l’expresident dels EUA, i això que Reagan mai no va posar els peus a la ciutat. Aquí es veu l’ànima conservadora dels hongaresos i del Govern de Viktor Orban, que és qui va decidir aixecar aquest record en honor a l’heroi que va esperonar Gorbatxov a promoure la seva perestroika.

Sabates al Danubi

Per visitar Budapest calen com a mínim dos dies, un per Buda i l’altre per veure Pest. Tot en un és impossible, però fins i tot amb dos només es podrà veure el mínim més mínim. La part de Buda és possiblement la més espectacular, però a Pest hi trobem el monument més visitat. Està també molt a prop del Parlament i data de l’any 2005. Consisteix en un munt de sabates situades de forma desendreçada a la ribera del Danubi. Recorden els centenars i milers de jueus que van ser tirotejats i llençats al riu durant la Segona Guerra Mundial, i als quals feien descalçar abans d’executar-los. És realment impactant, ja que les sabates semblen molt reals malgrat que estan fetes en bronze.

‘L’Arbre de la vida’ de la Gran Sinagoga

L’arbre de la vida | Jose A.

Acabem aquest recorregut a la Gran Sinagoga de Budapest, la més gran de tota Europa i Àsia, i la segona del món, que va ser construïda a mitjans del segle XIX. Al voltant d’aquesta sinagoga els nazis van aixecar el gueto de Budapest, que posteriorment seria camp de concentració. Els visitants (està oberta al públic els dies laborables) són agrupats per grups idiomàtics a la sala central del temple, on els expliquen la seva història, els costums de la petita comunitat jueva actual i lògicament també el dolor de l’holocaust. A l’exterior hi ha un cementiri, cosa força inusual en una sinagoga, on hi ha enterrats uns 2.000 jueus que van morir mentre va durar el gueto, i als jardins es pot veure una curiosa escultura metàl·lica, amb aspecte de desmai (sauce llorón), on es van posant els noms de tots els hongaresos jueus morts durant l’holocaust, a mesura que poden anar certificant la seva autenticitat. L’Arbre de la vida, que així s’anomena l’escultura, es va aixecar el 1991 gràcies en bona part al finançament de Tony Curtis, fill de jueus hongaresos emigrats als EUA els anys vint i el nom real del qual era Bernard Schwartz.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*