Niça des de l’aigua

Reflexions sobre la Niça de Patrick Modiano, la de Françoise Sagan i una altra més actual.

Alicia Fàbregas
 
 
 
Noi banyant-se al mar davant del Passeig dels Anglesos, a Niça. ALICIA FÀBREGAS

Noi banyant-se al mar davant del Passeig dels Anglesos, a Niça. ALICIA FÀBREGAS

Salto, com fan diversos adolescents i joves des d’altres roques properes, i em quedo surant de cap per amunt. No és mal lloc per contemplar, al capdamunt, el Pujol del Castell i a sota el Passeig dels Anglesos. Aquell per on el Patrick Modiano posa a caminar -de vegades a reptar, flotar, fugir- als seus personatges a Diumenges d’agost. Però no sento l’angoixa, l’aire opressiu, que li dóna a Niça Modiano. En realitat, comparteixo amb ell poques coses. Dos: la certesa que el plànol urbà activa el plànol mental, i un parell de descripcions que fa d’aquesta ciutat de la Costa Blava.

Fent el mort encara, miro als edificis de davant, damunt de les roques i del passeig. “Els edificis clars amb aspecte de dolços gegants o de paquebots”, escrivia Modiano a Diumenges d’agost. En això sí que li dono la raó.

La barreja d’aigua i sol li donen al meu cos un aspecte de recent envernissat i així és impossible estar massa d’acord amb Modiano. És molt més fàcil estar-ho amb Françoise Sagan i el seu Bonjour tristesse. Sense murs, sense tanta foscor explícita, amb l’agradable lleugeresa d’allò frívol i la profunditat que aporten les relacions humanes, els sentiments i l’entrada en l’edat adulta. Com tirar-te de cap a l’aigua fresca d’aquesta part del Mediterrani. Pot ser que Niça sigui una mica com alguns dels personatges de la novel·la de Sagan, tot i que sense una estètica tan perfecta. Té un despertar sexy però li falta mantenir aquest atractiu durant la resta del dia.

Vistes de la ciutat des del Pujol del Castell. ALICIA FÀBREGAS

Em submergeixo sota l’aigua i bussejo una estona. Em pregunto si el moment de la novel·la quan Sagan junta al pare de la Cécile, a la seva amant present i a la futura, a la casa d’estiueig, encaixa –encara que sigui per simple coincidència- amb una situació real que es va donar per aquesta zona del sud de França. “S’havia enamorat d’una americana rica, atractiva i juvenil, Pauline Pfeiffer. Durant el transcurs de l’estiu (durant el qual ell, Hadley i Pauline van estiuejar junts a la vella casa de camp de Fitzgerald a Juan-les-Pins), es va fer cada vegada més evident que el seu matrimoni estava acabat”.

Són paraules d’Olivia Laing a El viatge a Echo Spring. Per què beuen els escriptors. Està parlant de Hemingway, de la seva esposa del moment, Hadley, i de la que va ser després la seva següent esposa, Pfeiffer. No devien ser uns dies molt idíl·lics, encara que la ubicació pot ser que sí que ho fos. Igual si haguessin visitat els tres, juntament amb Fitzgerald i Zelda, aquesta ciutat i haguessin hagut d’embotir-se tots a l’ascensor que puja al Pujol del Castell, amb l’olor a gos mullat i la calor infernal, allò s’acostaria més a l’angoixa de Modiano. Però una vegada a dalt es posarien fins a vi, gaudirien dels miradors i de la cascada i suposo que l’angoixa tornaria a desaparèixer.

Ascensor que puja al castell. ALICIA FÀBREGAS

Fico els braços sota l’aigua, prop de la superfície. Els rajos de sol em creen una pell de tigre i mentre ho contemplo penso en els carrers de la ‘Vieille Ville’ de Niça de nit. En aquell grup de dones i homes, segurament propers a la jubilació, pujats sobre les cadires del bar, ballant com si no hi hagués un demà les cançons de rock que versionaba la banda a l’escenari. En els nois que vam seguir -sense que ells ho sabessin- per trobar algun altre local obert i amb bona música. Pot ser que aquest sigui el moment en què la ciutat recupera el punt sexy: de bars.

Però el que la fa més real, menys feta per als turistes i més vulnerable, són els joves de nit, tirant pedres a les boies en la foscor de la platja.

Vueling vola diàriament des de Barcelona a Niça.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*