Històries de l’Albaicín, un barri de conte

Patrimoni de la Humanitat des del 1994, l’Albaicín marca en els seus carrerons la línia del temps que recorre Granada des de la seva fundació. Encara que segueix conservant el seu encant històric, el procés gentrificador no li és aliè, els seus habitatges han augmentat de valor i els turistes han pres els seus carrers i places. Aquest barri ha vist néixer i créixer a Sultans del Regne Nassarita així com al Fill Predilecte de Granada, el cantaor Enrique Morente.

Pablo Suárez
 
 

Granada és una ciutat de poca grandària però alhora enorme en patrimoni i d’una riquesa multicultural que en pocs llocs es dóna. Per aquesta urbs han passat romans, visigots, jueus musulmans, gitanos i cristians i tots ells han contribuït al desenvolupament d’aquest indret de parada ineludible si es visita la península ibèrica. Això li va quedar clar a Washington Irving, quan el 1829 durant un viatge per Andalusia es va enamorar bojament d’aquesta ciutat. Irvin era un home molt interessat per la relació històrica hispano–musulmana i en arribar a les portes de l’Alhambra, l’omnipresent ciutat medieval, va tractar per tots els mitjans d’establir-se en ella. Durant aquest any es va dedicar a estudiar en profunditat la història de la ciutat accedint assíduament als arxius de la Universitat de Granada, i fruit d’aquest entossudiment va sorgir una de les seves grans obres literàries: Els Contes de l’Alhambra.

Queda poc per afegir sobre el que significa la Fortalesa Vermella per a la ciutat. Erigida sobre el pujol de la Sabika és una geganta que observa i vigila cada racó de Granada. A més es troba envoltada de camins bells que arriben a diferents punts de la ciutat. Un dels més vistosos és l’anomenada Cuesta de los Chinos o Pujada del Rei Chico que voreja l’antiga ciutat Nassarita i creua diverses petites però cabaloses cascades que desemboquen al riu Darro i el concorregut passeig dels Tristos.

Aquest passeig va adquirir popularment aquest nom al s. XIX atès que era pas obligatori dels festejos fúnebres camí del cementiri de San José situat en el mateix pujol de la Sabika i al que s’accedia des de l’esmentada Cuesta de los Chinos. El passeig dels tristos, paradoxalment, era fins al s.XIX el lloc on se celebraven diverses festes i curses de toros, sempre presidit des de la Casa de Chirimías que feia les vegades de llotja i mirador on els músics barrocs actuaven i la classe alta contemplava el desenvolupament dels festejos. Ara és una agradable avinguda repleta de terrasses on vilatans i turistes renoven forces per continuar el seu camí.

Hippies venen joies artesanes a la Placeta de Sant Gregorio. PABLO SUÁREZ

Entrada al barri antic

Aquest punt dóna començament a l’empinat barri de l’Albaicín. Nomenat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, d’origen íber i amb reminiscències de l’imperi romà, aquest veïnat és un dels nuclis on es pot veure amb més autenticitat la influència de la cultura de l’antiga Magrana musulmana. En els seus vessants encara es conserven una gran multitud de cases i palaus nassarites amb els seus característics arcs de ferradura en les seves blanques i emblanquinades façanes.

Es tracta d’un dels barris amb més personalitat i més concorreguts de la ciutat. Pels seus callejuelas pugen i baixen turistes amb les seves gorres i càmeres fotogràfiques barrejats amb joves autòctons i grups de hippies que ofereixen bijuteria artesana o executen exercicis malabars o peces musicals a canvi d’algunes monedes. A més existeixen multitud de bars i terrasses on fer una parada per prendre’s una canya amb la seva corresponent tapa. A la zona més baixa del Albaicín, molt prop de la Plaça Nova han sorgit quantitat de teterías, restaurants àrabs i tendes de suvenir i marroquinería que li dóna un toc exòtic que frega el límit de l’impostat.

Panoràmica de l’Albaicín des dels Jardins del Generalife. PABLO SUÁREZ

L’autenticitat ben conservada

Entre tot el patrimoni que conté el Albaicín destaca la Casa de Zafra, centre d’interpretació del barri, datada al segle XIV. En els seus orígens va ser un habitatge construït per alguna família noble del període nassarita que es conserva en perfecte estat. Com pràcticament la totalitat de les edificacions musulmanes, consta d’una façana austera, amb pocs finestrals i sense amb prou feines ornament. Això es deu al precepte islàmic de mostrar humilitat davant els altres. A l’interior no obstant això els grans i lluminosos patis envoltats de columnes i arcs de ferradura marquen el lloc favorit de reunió dels habitants al costat dels enormes salons i els vistosos vestíbuls a l’entrada. Era signe de distinció i riquesa el posseir un gran safareig central plena d’aigua on la grandària i la quantitat de líquid contingut determinava la posició social de l’amo. Avui, als seus diferents espais es mostra als visitants diversos panells informatius sobre la història, desenvolupament i arquitectura del Albaicín, d’aquesta manera es converteix en un punt fonamental de visita si es vol indagar encara més.

Una altra mostra de l’estreta relació del món àrab amb l’aigua és El Bañuelo, antics banys públics aixecats mitjançant l’aprofitament de ruïnes romanes i visigodes al voltant del segle XI. El Bañuelo segueix l’esquema dels banys romans amb tres sales; freda, temperada i calenta. Es tracta de l’únic bany àrab que va sobreviure després de l’ocupació i destrucció dels Reis Catòlics, ja que els cristians consideraven aquests llocs al mateix nivell que un bordell. Afortunadament avui podem visitar-los i retrotraernos als temps de màxima esplendor musulmana d’Al-Ándalus.

Pati del Palau Donar al-Horra d’arquitectura típica Nassarita. PABLO SUÁREZ

Intrigues palatines a l’Albaicín

Sobre la desapareguda Al-Qashba Cadima – Alcazaba vella- en un dels punts més alts del nucli inicial de la Granada Musulmana es va construir al s.XV el Palau Donar al-Horra o Palau de la Senyora. Va adquirir el seu nom en ser ideat com a residència de la Sultana Aixa, mare de Boabdil i primera esposa del Sultà Mulay Hazen en casar-se aquest amb Soraya, una esclava cristiana convertida a l’Islam. Se sospita que aquest fet va ser el començament del declivi del Regne Nassarita, que acabaria per caure sota el comandament del mateix Boabdil després de la seva rendició davant l’avanç de les tropes cristianes. Després de la conquesta dels Reis Catòlics va quedar integrat en el monestir de Santa Isabel la Real i ja al Segle XX va ser recuperat com a part del patrimoni de l’Estat. Gràcies a aquest esdevenir s’ha mantingut conservat a la perfecció i àdhuc es poden admirar la seva torrassa, el seu pati central i els seus dos pòrtics amb galeries d’arcs de mig punt suportats per capitells nassarites propis de l’arquitectura civil de l’època. La seva alta torrassa fa les vegades de mirador de vigía on contemplar algunes de les millors panoràmiques de gran part de la ciutat.

Vistes de l’Alhambra des del Mirador de Sant Nicolás. PABLO SUÁREZ

No hi ha dubte que l’Albaicín és una ciutat dins de la ciutat. Passejant pels carrers sense rumb un es troba llocs fabulosos i amb molt d’art. Infinitat de convents que van ser mesquites, aljubs, arcs, vestíbuls, els famosos Cármenes de Granada. A més la seva privilegiada situació en els pujols dóna recer a alguns dels millors punts per contemplar la ciutat en tota la seva esplendor, i com no, l’omnipresent Alhambra. També és el barri que va veure créixer i triomfar al fill pròdig Enrique Morente, un dels cantaors més ben considerats de la història del flamenc. Encant, història i bellesa a dolls que bé mereixeria el seu propi llibre de contes.

Casa natal del cantaor Enrique Morente. PABLO SUÁREZ

Amb Vueling tens 28 vols setmanals que et porten des de Barcelona a Granada des de 24,99€.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*