Maquetes, rèpliques i simulacres a La Corunya

El mar blau i ferotge marca la línia de la ciutat i les façanes que l’enfronten semblen maquetes. La rèplica pren protagonisme en una casa que recupera un instant breu de la infància de Pablo Picasso. El simulacre i la recreació són el leitmotiv de les guies turístiques.

Laureano Debat
 
 
 
L'actor en plena visita guiada per la Bateria de la muntanya de Sant Pere. LAUREANO DEBAT

L'actor en plena visita guiada per la Bateria de la muntanya de Sant Pere. LAUREANO DEBAT

A La caiguda d’Ícar, el pintor flamenc Jacob Peter Gowy rescata el moment precís en què el fill de Dèdal s’adona que acabarà caient al mar. Ja s’ha fos del tot la cera que sostenien les seves ales falses i el seu pare el mira desconsolat per no haver fet cas el seu consell de no volar tan a prop del sol.

Havien estat tancats al Laberint del Minotaure després d’haver-lo construït i per ordre de Minos, que no volia deixar caps per lligar sobre la forma d’esquivar-lo. I aquesta caiguda mitològica és el resultat d’una sèrie encadenada d’actes antinaturals: escapar d’un laberint per l’aire i pretendre volar sense posseir aquesta facultat.

El quadre avui s’exposa al Museu de Belles Arts de La Corunya, però pertany a la col·lecció del Prado. De manera gratuïta, el visitant pot entrar al museu i contemplar l’obra original del pintor que retrata com la rèplica d’unes ales dóna lloc a un simulacre de vol que acaba en el càstig exemplar davant l’extralimitació: ofegar-se en un mar esvalotat.

La caiguda d’Ícar, de Gowy, al Museu de Belles Arts de La Corunya. Laureano Debat

Maquetes de vidre

En un pla molt secundari del quadre de Gowy apareixen dos pescadors carregant una mena d’aparell, abandonant la costa. Imagino les reaccions dels pescadors gallecs del barri de la Peixateria si veiessin un home caient amb ales falses al mar.

Si estan a terra, potser facin com els personatges del quadre i ni tan sols prestin atenció a l’escena, ja que Gowy els va pintar d’esquena a Ícar i com allunyant-se d’un mar que es tornava cada vegada més fosc i ferotge, disposat a empassar-se el fill de Dèdal. Però si estan dins de les galeries, seria impossible no veure Ícar caient.

Perquè les galeries han estat construïdes precisament per això, com miradors. Tot i els moviments de la mar, tot i la barreja mutant que implica tota costa, les galeries de l’avinguda A Mariña es mantenen intactes, cuidades i protegides, blanques com si pertanyessin a cases de nines. De cara al mar, li donen a la capital gallega un to blau i blanc, els mateixos colors que llueix als seus bastons la samarreta de l’Esportiu La Corunya.

Les galeries són balcons tancats i des de dins és molt difícil sentir l’aroma salat del mar. Estan predestinades a la pura contemplació gràcies a l’abundància de finestrals. Són miradors panoràmics per utilitzar només la vista i perquè els mirem els que passegem per aquesta avinguda.

Les típiques galeries de l’avinguda A Mariña. Laureano Debat

Picasso replicat

Pablo Picasso va viure a La Corunya dels 9 als 13 anys i diuen que aquí va aprendre a pintar, encara que a Barcelona diuen que allà es va convertir en pintor i que a Màlaga va néixer pintor. Els quadres que s’exposen a Casa Picasso, al 14 del carrer Payo Gómez, són tots rèpliques, tant els de Pablo com els del pare.

En una mateixa paret, el visitant pot comparar i comprovar com el nen Pablo intentava imitar al pare, tant en les rèpliques exposades no només de quadres acabats sinó també d’esbossos. Suposo que algun d’aquests esbossos originals els ha d’haver venut el meu amic Filipe, que ara viu en un poble enganxat a La Corunya, però que fa anys treballava de marxant d’art en un creuer pel Carib per a milionaris nudistes.

Els mobles que es veuen a Casa Picasso també van ser reconstruïts o comprats a antiquaris, tractant de recrear l’atmosfera decorativa d’aquests 4 anys que va passar el pintor en aquesta casa, per la qual després van passar tantes altres famílies i tants altres mobles.

Una de les habitacions de la Casa Picasso. Laureano Debat

Simulacre a la Bateria

El paio diu que és el Cap Observador de la Bateria de la muntanya de Sant Pere i que es diu Antonio Hevia Pumariño. El paio és un actor i el nom que ens dóna és el d’un personatge que no va existir però que podria haver existit cap a 1929, quan aquest golf era una zona protegida militar i armada fins a les dents.

Fa un temps, la direcció de turisme de La Corunya va decidir que seria bona idea fer visites guiades amb actors. I per això ens rep en aquest sector verd i ventós un tipus disfressat que ens dóna una classe sobre motors, bombes i artilleria anglesa de la dècada del 20. En aquest lloc el visitant pot palpar la pesadesa i la fredor dels canons de guerra, les bales, les bateries. La pastura està tan verda i parella que sembla la d’un cementiri, amb el mar a sota tan blau Galícia. Les gavines planegen en un vent constant i maquinal.

Com l’actor fa de militar, la necessitat de la versemblança l’obliga a proferir crits marcials de tant en tant, que no va malament per evitar que algú del contingent interrompi amb algun comentari innecessari o retardi la resta per treure selfies.

L’actor diu que aquests canons es van disparar només unes 48 vegades entre 1931 i 1975, ja que cada tret costava una fortuna. I que cap d’aquests va ser per a la guerra real, totes proves i simulacres, valgui la redundància amb la seva interpretació.

I que abans que es fes un tret en aquesta bateria, s’enviava un senyal a la ciutat perquè els veïns deixessin les seves finestres obertes, ja que si estaven totes tancades es corria el risc de que explotessin els vidres per l’impacte sonor. Això explica el pany tipus guillotina que tenen les finestres d’aquestes galeries que semblen maquetes i que, segurament, no haguessin aconseguit resistir davant els crits d’espant d’un Ícar a punt de ser engolit per un Atlàntic sempre tan blau i tan regirat.

Vueling vola de Barcelona a La Corunya.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*