Forats a Sant Sebastià

La capital de Guipúscoa té una bellesa tan objectiva que cal foradar-la per veure què té al seu interior. Un recorregut pel port, els bars de pas i la Tabakalera, el seu nou centre d'art contemporani

Laureano Debat
 
 
 
Entrada al casc històric de Sant Sebastià. Laureano Debat

Entrada al casc històric de Sant Sebastià. Laureano Debat

De totes les formes que existeixen de denominar la capital de Guipúscoa, la que més m’agrada és Irutxulo, tal com l’anomenaven els pescadors bascos i que, en basc, vol dir “tres forats”. Així la veien des del mar quan arribaven de les seves travessies en vaixell, com un ornament estructurat en tres grans forats conformats pels tres buits que queden entre les muntanyes Igeldo, Urgull i Ulía i l’illa de Santa Clara.

Crida l’atenció que els pescadors locals hagin triat anomenar la seva ciutat per com la veien des de fora, des de lluny, com si la veiessin com estrangers. Si bé tot pescador és, per definició, un amfibi de mar i terra, també és notable que s’hagi triat el forat com a referència geogràfica, com si es volgués destacar la profunditat, la necessitat de penetrar la superfície. Com si veure-la des de fora impliqués, automàticament, l’acció d’haver d’entrar de manera profunda, provocant aquest forat.

I com si l’obvietat de la bellesa de Sant Sebastià, aquesta manera de ser bonica tan objectivament, de ser un paràmetre de la pretensió fotogènica de tota ciutat, obligués a foradar-la i a veure-la des d’aquí, des de les seves esquerdes i els seus racons. Des de les profunditats que prescriu tot forat.

Badia de La Concha. Laureano Debat

La badia de la Concha comença a donar-nos la sensació de semicercle etern i profund, amb el seu skyline d’edificis bufons -el preu del lloguer es manté com un dels més cars d’Espanya. A la platja de Zurriola, la més oberta al mar i la de major onatge, els surfers locals fan tubs durant tot l’any i vigilen de reüll per prevenir la presència d’algun guiri que vulgui apropar-se amb la seva taula. “Marea de rates, porten els estius, trepitgen el teu castell i no demanen perdó”, diu un vers de la cançó parafinada, del grup argentí Babasónicos, donant compte d’un codi universal que es manté en moltes regions en què es practica un els esports aquàtics més populars del món.

En un extrem de la Concha, el port triangular de Sant Sebastià presenta el costat més policromàtic de la ciutat, amb un desplegament de terrasses de restaurants, superpoblació de barques i parets escrostonades de sal i d’anys a les façanes de les poques cases que coronen el paisatge. És el racó perfecte per menjar els peixos més exquisits, sobretot preparats al pil-pil o a la salsa verda, les dues grans especialitats basques per al bacallà o el salmó.

Hi ha una dàrsena destinada a la pesca i l’altra a activitats recreatives i esportives per a l’aigua amb motors. I l’overbooking de vaixells segueix la mateixa lògica que el dels surfers de Zurriola: estan tots els llocs ocupats i es fa molt difícil acollir barques estrangeres.

Poteo i tabac

En els bars de Sant Sebastià sol donar-se la mateixa lògica que en els d’Irun, Hondarribia o Bilbao. La majoria estan construïts des d’una arquitectura pensada perquè ningú estigui molt de temps dins: barra i passadís amb la major longitud possible perquè la gent s’encabeixi més al llarg que a l’ample del bar. I algunes taules al fons, si hi caben.

La tradició del poteo requereix d’una estructura adequada per a una còmoda circulació de persones. I Sant Sebastià és perfecta per anar de pinxos de bar en bar, perquè la varietat mai s’esgota i els cuiners bascos es delecten de creativitat en aquestes peces ideals per regar amb vi txacolí, sidra o algun cep de vi negre local.

A dins d’una taverna abertzale. Laureano Debat

I si un no en té prou amb les desenes de punxes que poden cabre en un estómac, dins del casc històric són imprescindibles els restaurants que venen la costella per pes, exhibits com a relíquies que el client pot assenyalar, triar i tot, condimentats amb escates de sal que es fonen en un tros de carn torrada per fora i sagnant per dins.

El casc antic de Sant Sebastià alterna la vastíssima oferta gastronòmica basca amb les botigues evidents de les marques globals de la moda, l’electrònica i la indústria del souvenir, algun frontó per practicar pilota i alguna que altra taverna abertzale, identificables per la inevitable bandera d’Euskal Herria coronant la façana i per les fotos dels presos etarres impreses i exhibides dins del local, reclamant el trasllat a presons basques perquè els familiars puguin anar a visitar-los sense haver de recórrer cada vegada més de 1000 km.

Sortint del nucli antic, Sant Sebastià està solcada per avingudes i bulevards impecables i plens de flors de colors liles i turqueses. I de molta vida cultural, més enllà de l’icònic festival de cinema. “No tenim gairebé res, però sí imaginació”, deia el xef donostiarra Juan Mari Arzak, en una entrevista per al diari El País després de saber-se que la ciutat seria reconeguda com la capital de la cultura europea durant 2016. Un any abans, darrere de l’estació de trens, s’obria un dels espais d’art contemporani més grans, innovadors i imprescindibles d’Espanya.

Hall principal de l’edifici de la Tabakalera. Premsa Tabakalera

És difícil definir amb una paraula què és Tabakalera i potser la seva essència transcorri per les mateixes bifurcacions onomàstiques que la pròpia ciutat on està. Durant 90 anys, aquest enorme solar va ser la fàbrica de tabac de Sant Sebastià i va arribar a donar feina a més de 1000 persones, la gran majoria dones. Després de la privatització de l’activitat tabacalera a tot el país, l’empresa propietària va decidir tancar aquesta fàbrica el 2003.

El govern basc, l’ajuntament de Sant Sebastià i la diputació de Guipúscoa van comprar l’edifici i el van posar en obres entre 2011 i 2015, per convertir-lo en el centre internacional de cultura que és avui, aconseguint un edifici molt més obert que el seu antecessor, amb menys reixes i filats, amb places i carrers interns per a la lliure circulació i un prisma de vidre que li dóna a l’edifici una millor visibilitat i li aporta un nou punt de vista de la ciutat.

Tabakalera són 37.000 metres quadrats distribuïts en cinc plantes, on el Celler és la sala que millor conserva la memòria de l’edifici i la resta són salons híbrids i neutrals que es poden adaptar a tot tipus de situació que requereixi l’art contemporani. I on els forats estan per tot arreu, sent l’esquerda per antonomàsia d’una ciutat que necessita d’aquestes escletxes per no implosionar de tanta bellesa.

Vueling vola de Barcelona a San Sebastià.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*