Berlín és una festa

Perdre un autobús de nit pot significar trobar altres llocs molt més atractius que el seient d'un vehicle. Perquè aquesta és una de les essències de la ciutat: té forma de mapa del tresor i si busques bé sempre pots trobar alguna cosa amagada, alguna cosa interessant, creativa, salvatge, prohibida. Per viure amb intensitat. Potser pels vapors del seu passat recent, que segueixen allà, sobre la superfície.

Alicia Fàbregas
 
 
 

Els autobusos a la nit no solen tenir una freqüència molt elevada a Berlín. Així que, si se t’escapa un, l’alternativa a esperar un quart d’hora està clara: caminar. I perdre’s de nit caminant per Friedrichshain té un aura d’aventura infantil. Passar per aquests edificis tan similars -del que era Berlín Est-, de finestres petites i abundants, les caixes de sabates que els hi deien a aquests habitatges prefabricats de l’època soviètica, amb el número de cada portal il·luminat perquè es distingeixi amb claredat. No hi ha gairebé ningú al carrer i t’envaeix un pressentiment, una agitació. Curiosament, és una sensació positiva, la certesa que alguna cosa bona està a punt d’arribar.

I acabes trobant un bar, unes llums que trenquen la monotonia arquitectònica, però amb un cartell a la porta, escrit a boli, que posa alguna cosa d’una festa -potser festa privada, et preguntes. Però el pressentiment ja el tens ficat dins i la curiositat pot més que el desconeixement de l’alemany i les possibles conseqüències. Així que obres la doble porta i entres en un submón. Tota la quietud de fora es transforma en energia dins del local, on el primer que et rep és un grup assegut en una petita taula, fumant -i no és tabac. Quadres il·luminats amb llum vermella i dins d’ells busts de cantants mítics -Lemmy de Motörhead, Elvis, Johnny Cash…-, caps d’animals dissecats a les parets, pòsters de grups com Black Sabbath, butaques de cinema convertides en seients de bar, i un barman amb tirants, dilatacions, i tatuatges per tots costats que et saluda amb un somriure molt amable per la duresa del seu aspecte. Abans d’arribar a ell, et creues amb punkis dels d’abans, per l’edat i per l’aspecte -dobles dels Sex Pistols-, i amb tot tipus de gent que segurament s’enorgulleix d’anomenar-se alternativa. I al fons un escenari. Gaudeixes de l’estona allà dins, d’observar el que t’envolta. Se t’enganxa una energia intensa i surts fora amb més ganes d’aventures i amb la llavor de la creativitat plantada en el teu interior. La ciutat sencera emana aquests esclats creatius.

Decoració d’un dels bars de Friedrichshain. DAVID CASTRO LESTER

Pòsit soviètic i modernitat europea

Seria així l’essència del París de Hemingway? El París que va descriure a París era una festa. Igual aquí hi ha material per a una versió moderna. Però el que més m’intriga és pensar en aquella escena de Good Bye, Lenin! en què la mare surt de casa sense saber que l’era soviètica ha acabat. És a dir, com hagués reaccionat algun dels habitants d’aquests carrers, en l’època en què encara estava el mur, si hagués sortit i s’hagués topat amb un d’aquests bars? En els anys del mur, en aquesta part de Berlín ni tan sols la música del Regne Unit o els EUA estava permesa i calia comprar els vinils de contraban. Ara el record d’aquells temps s’ha convertit en merchandising i ven moltíssim.

Alguna cosa devien olorar-se fins i tot abans del dia històric de 1989. A L’Avinguda del Sol, de Thomas Brussig, encara que amb una manera d’escriure no especialment destacable -o almenys la seva traducció al castellà-, l’autor narra en una història fictícia, però que podria ser real, com uns adolescents de Berlín Oriental, quan els autocars de turistes creuaven al seu costat, es posaven enfront de les finestres fent teatre: “Mario va reconèixer que l’havien expulsat del col·legi per fingir estar famolenc davant d’autocars de turistes occidentals”.

Naus industrials al barri de Friedrichshain . ALICIA FÀBREGAS

Continuu caminant per Friedrichshain i arribo a una zona de naus industrials reconvertides en bars i discoteques -sobretot de tecno, encara que també hi ha una mica de soul i funk. Graffitis per totes bandes i llums. Això ja és una mica menys autèntic, una mica més postureig hipster, però ni tan sols això disminueix el seu atractiu. A l’interior de les naus “okupades” la decoració és exquisida, encara que en gran part es tracti de mobles del carrer reutilitzats. Fins i tot hi ha un jardí artificial amb escultures fetes amb escombretes de vàter. Aquest és un dels distintius de Berlín, la seva estètica. Una mescla del pòsit comunista i dels pensaments més moderns de l’Europa Occidental. Un halo hípster i rebel alhora. Una mescla d’obrers, punks, hippies i moderns, que es passegen pels barris de moda, com Neukölln o Kreuzberg -en el costat Occidental-, a més de Friedrichshain -a l’Oriental.

Hi ha una anècdota sobre els lavabos públics de Berlín que resumeix bastant bé aquestes contradiccions i l’encant d’aquesta ciutat. Ho expliquen en un article de la versió internacional del Zeit Magazin. Fa un quart de segle que els lavabos públics d’alta tecnologia de la ciutat els gestiona una companyia anomenada Wall, finançats en gran part per publicitat. Així que el cost per al consistori és gairebé inexistent. Però l’administració ha decidit que Wall és una companyia capitalista i que a partir d’ara es rescindeix el contracte i passen a gestionar-ho tot des dels ens públics. Volen crear un nou concepte de lavabos adaptats per a tots els gèneres sexuals. És a dir, urinals unisex perquè tots se sentin a gust descarregant la bufeta o relaxant l’esfínter. El problema és que el contracte amb Wall finalitza aquest any i l’Ajuntament encara no ha comprat els nous lavabos. “Si les coses acaben com és habitual, arribarà el 2019 i Berlín serà una metròpolis europea amb una moral impecable, però sense lavabos públics”, escriuen a Zeit Magazin. Moderns i ancorats en el seu passat alhora.

Perquè el que “sí que funciona a la perfecció són les narratives sobre el passat: la caiguda del Mur, el bloqueig de Berlín”, continua l’article. Això queda claríssim, i el seu efecte imant és irresistible. Fa massa poc de tot allò, es podria dir que encara està calent, i en la societat moderna predomina la nostàlgia i allò vintage. Els que hem nascut en el capitalisme ens fascina aquesta altra cultura que no hem viscut, i més si ja és completament inofensiva i està ben envasada perquè ens entri amb facilitat.

Això pren forma, per exemple, al Mauermarkt, un mercat a l’aire lliure gegant que munten els diumenges al Mauerpark. Allà pots trobar tot tipus d’objectes de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda, entre altres mil coses. També fotos de l’època en què Berlín estava dividit. El fotògraf Gerd Danigel té una parada allà amb material molt interessant. Podia imaginar-se quan prenia aquelles imatges que un dia les vendria per a turistes i berlinesos com a decoració per a les seves llars estiloses?

El Mauermarkt. ALICIA FÀBREGAS

Però això és ara, que el mur és una obra d’art a l’aire lliure ple de graffitis. Abans sembla que no estava tan edulcorat. Almenys, segur que no quan Gabriel García Márquez va visitar la ciutat. Ho va deixar bastant clar en una crònica del seu viatge a Berlín amb cotxe, amb uns amics, publicada a De viatge per Europa de l’Est. Parla, per exemple, de l’avinguda Stalin -que ara es diu Karl Marx-, sobre la qual diu: “Cap obrer enlloc del món i per un preu irrisori viu millor que a l’avinguda Stalin. Però contra els 11.000 privilegiats que allí viuen, hi ha tota una massa amuntegada a les golfes, que pensa -i ho diu francament- que amb el que van costar les estàtues, els marbres, el peluix i els miralls, hauria arribat per construir decorosament la ciutat”. Cal dir que, almenys caminada avui dia, l’avinguda impressiona. El carrer tan enorme, els edificis solemnes, soviètics, amb colors pastís. Tan fotogènica.

Karl-Marx-Allee. ALICIA FÀBREGAS

Sobre l’altra meitat de la ciutat, García Márquez estableix una comparació que sembla bastant encertada, fins i tot des del punt de vista d’avui dia. Equipara Berlín Occidental a una “agència de propaganda capitalista”, on principalment els EUA gastaven grans summes de diners: “Hi ha carrers que semblen trasplantats en bloc des de Nova York”, descriu. I contínua: “S’ha dit que aquesta és l’experiència arquitectònica més interessant d’Europa. […] No és una ciutat, sinó un laboratori”.

Els rebels del swing

Però a Berlín no tot és Segona Guerra Mundial i Guerra Freda. Tot i que en finalitzar la guerra la ciutat va quedar gairebé completament destruïda, encara queda algun local anterior, algun saló de ball dels d’abans. D’aquells que podrien haver aparegut a Els rebels del swing, la pel·lícula que retrata els joves que s’aixecaven contra el nazisme ballant i escoltant música que el règim havia prohibit. Aquest local és Clärchens Ballhaus, que va obrir el 1913. Un restaurant enorme amb una pista de ball al mig, una bola de discoteca de les d’abans i a les parets tires de plàstic platejates penjant. Tot embolicat en una il·luminació rosa, blava i groga. La gent -que en general ja ha passat dels 40- surt a ballar a la pista, alguns passos de vals encara que soni Madonna, uns altres de salsa encara que soni rock…Sembla que el que és important és ballar.

Berlín és una festa per a totes les edats i per a tots els gustos, un viver d’energia i creativitat.

Vistes de Berlín des de dalt del Park Inn. ALICIA FÀBREGAS

Vueling vola de Barcelona a Berlín.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*