La calç de Conil: higiene, dones i un treball dur

En pensar en aquests munts de cases emblanquinades de molts pobles del sud, el cervell s'omple d'un baf de bon temps, calma i estiu, encara que no sigui en absolut estiu. Però quan una tradició es manté durant molt de temps i és compartida per diversos territoris, sol tenir una motivació més pràctica que estètica. Darrere d'aquesta bellesa immaculada de llocs com Conil de la Frontera, batega una història femenina, una altra higiènica i la d'un treball dur

Alicia Fàbregas
 
 
 
Un dels carrers del casc antic de Conil de la Frontera. ALICIA FÀBREGAS

Un dels carrers del casc antic de Conil de la Frontera. ALICIA FÀBREGAS

Pot ser que la clau sigui visitar el poble en l’època en què encara no és estiu però fa tan bon dia que un pot fins i tot planejar anar a la platja i, amb el valor suficient,  capbussar-se a l’Atlàntic. A pocs minuts del poble, en cotxe, en moto o en bicicleta, estan les Cales de Roche, unes petites platges que s’amaguen sota uns penya-segats esquitxats de vegetació, protegides del vent que sol bufar amb força en aquesta zona.

Una de les Cales de Roche. ALICIA FÀBREGAS

En aquests caps de setmana algunes de les petites placetes del casc antic de Conil estan a rebentar de gent asseguda a les terrasses dels bars, esmorzant fort. Els cambrers fan eslalon entre les taules a tota velocitat amb safates plenes de cafès, sucs, torrades i demés. I aquest blanc, tan tranquil, que comparteixen la majoria de les façanes dels edificis baixos que emmarquen les places i els carrers, exerceix de contrapès, ralenteix l’estrès de la gentada i rebota la llum amplificant la il·luminació. Seria un poble totalment diferent si totes aquestes façanes fossin negres, o grises. I tot això malgrat que Conil no pertany a l’anomenada Ruta dels Pobles Blancs, que se centra principalment en localitats que recorren la Serra de Cadis.

Sembla que la cambrera trigarà una eternitat a prendre’m nota, així que decideixo utilitzar les noves tecnologies -el meu mòbil amb Internet- per resoldre aquesta curiositat que em crea estar envoltada de blanc.

Una de les places del poble. ALICIA FÀBREGAS

Descobreixo que tot això està connectat amb una tarda de novembre del 2011 a Bali. Va ser allà, a la Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Immaterial Intangible, on es va aprovar la candidatura per a la “Revitalització del saber tradicional de la calç artesanal a Morón de la Frontera”. La UNESCO declarava així la calç de Morón, a la província de Sevilla, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquesta calç que s’ha utilitzat per a les façanes de molts pobles del sud, entre ells Conil de la Frontera, la millor calç, diuen.

Aixeco la vista per sobre dels tendals dels bars per admirar aquest Patrimoni Immaterial, però la història no es queda aquí, aquest reconeixement produeix una polseguera que opaca una altra història una mica més llunyana.

De mares a filles

Solia ser en el temps que va de Quaresma al Corpus. Llavors les dones de molts pobles del sud s’esforçaven a emblanquinar les seves cases en una espècie de competició per aconseguir la més blanca, la més lluenta. Hi ha diverses teories que expliquen aquesta tradició i cap està molt clara. El que sí se sap és que els coneixements es passaven de mares a filles i en aquests dies eren elles les que li compraven el producte als arriers que es passejaven pel poble, amb els seus rucs carregats amb les sàrries -aquelles cistelles d’espart- a vessar de calç viva. Joves i grans omplien gibrells amb aigua, on realitzaven el procés químic amb la calç, i armades amb brotxes començaven la tasca per ‘netejar’ el que les inclemències meteorològiques i del pas del temps havien embrutat.

És difícil imaginar-se ara aquesta tasca, veient passejar turistes amb ulleres de sol –‘forasteres’, com sol dir la gent dels pobles- i autòctones que no tenen molta pinta de posar-se a agafar brotxes en temps de vacances. Però qui sap.

Higiene i condicions de treball

Un distintiu de la UNESCO, una tradició cultural…però falta trobar encara el motiu més pràctic, que sol ser l’original i que en aquest cas es remunta centenars d’anys enrere.

Durant el s.XIX l’epidèmia de la febre groga va sembrar la mort en gran part de la península ibèrica. Va ser llavors quan, entre d’altres mesures de salubritat, es va decidir potenciar l’ús de la calç com a element higienitzador, perquè permet que els murs transpirin, consumeix el diòxid de carboni de l’ambient, és inodora i no té agents tòxics. I no només això, en ser blanca reflecteix la radiació solar i aconsegueix que els interiors dels habitatges es mantinguin més frescos i no es converteixin en un formiguer de bacteris i virus.

Era, per tant, un material molt sostenible, que diríem ara. Però obtenir aquest material no resultava una tasca agradable. Com detalla l’informe Pedreres de calç i calcinaires a Morón de la Frontera, “la producció de calç a Les Caleres es feia de manera tradicional, és a dir, els forns utilitzats per a la seva producció són els descendents dels forns romans i musulmans”. Tot seguint els antics costums i això no repercutia en unes bones condicions de treball. “La data de l’encès del forn depenia de diversos factors tals com la meteorologia o la disponibilitat de mà d’obra. El temps total de la cocció era d’uns quinze o vint dies depenent del tipus de forn, de les seves dimensions, del combustible i de la meteorologia. La cocció no tenia interrupcions i es produïa durant tot el dia i la nit, per la qual cosa els calcinaires havien d’anar alternant-se cada cert temps per anar introduint combustible contínuament”, continua l’informe. Dia i nit lliurats a mantenir el foc contínuament viu a l’interior de forns excavats, a unes temperatures segurament molt poc agradables.

Una de les entrades al casc antic del poble. ALICIA FÀBREGAS

Tot això amaga la bellesa d’aquest poble immaculat. I quan per fi aconsegueixo demanar el meu esmorzar, ja no puc mirar aquestes façanes de la mateixa manera. Perquè la calç em produeix ara certa sinestèsia, i aquesta puresa i tranquil·litat aparents em fan sentir també l’esgotament dels calcinaires, l’alegria de les dones amb els seus gibrells i les seves brotxes i el traspirar dels murs plens d’higiene.

Però quan cau la nit i les llums artificials serveixen d’il·luminació, aquesta espècie de bombolla letàrgica, que crea el blanc, esclata i transforma els carrers i l’ambient de Conil de la Frontera. Els bars es van omplint i les terrasses també, aquesta vegada de cerveses i copes, i la vida al carrer tan característica del tarannà andalús -quin tòpic- anima tot d’una altra manera, li dóna un toc d’aventura. En aquesta atmosfera és fàcil acabar la nit conversant o ballant amb desconeguts que potser no tornaràs a veure, i fins i tot acabar ignorant el blanc i oblidant la calç.

Vueling vola de Barcelona a Jerez.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*